“¡Desgraciado!”

La megafonia del metro de Barcelona repeteix fins a la sacietat, des de fa unes setmanes, un missatge nou, en català, castellà i anglès, que pretén prevenir els passatgers contra els robatoris. Més o menys ve a dir: “Els lladres aprofiten les teves distraccions, vigila les teves pertinències”. Al principi la versió anglesa  feia una mica de vergonya aliena, la llegia una noia amb accent i dicció catalana, però fa cosa d’una setmana van rectificar i ara ja es pot escoltar en un anglès perfecte.

Dilluns al matí, a dos quarts de vuit, vaig tornar a escoltar el missatge mentre esperava que arribés el metro a l’estació d’Universitat. Les esperes al metro de Barcelona acostumen a ser breus, perquè en hores punta els combois passen cada dos minuts, així que el missatge el vaig sentir la poca estona que vaig aprofitar per seure en un dels bancs de l’estació.

Va arribar el metro, em vaig aixecar i, malgrat la meva impaciència per entrar, vaig deixar passar els passatgers que sortien del vagó. De sobte, una senyora que sortia s’ho va repensar i va fer mitja volta. Va anar directe a un home que seia com si res dins del vagó. Ella li va allargar la mà i li va espetar:

-“¡Devuélveme el móvil!”

L’home no va dubtar ni un instant i, com si res, li va tornar el mòbil que li havia robat uns minuts abans.

Ella el va agafar i va marxar aprofitant que el metro encara no havia tancat les portes, no sense abans cridar:

-“¡Desgraciado!”

Amb la passtgera ja fora el senyor es va quedar assegut com tranquil·lament. Cap dels passatgers que havien observat l’escena no va trencar el silenci contundent de qualsevol dilluns al matí. Només uns pocs vam creuar mirades còmplices, i tot va semblar continuar com si no hagués passat res.

A banda i banda del lladre seien dues noies. Una va abraçar la seva bossa, no fos cas, però va continuar asseguda al seu costat. L’altra es va aixecar i va anar cap a la porta, des d’on jo havia estat observant l’escena. Amb ella sí que vam intercanviar algunes paraules. Ella em va dir:

-“¿Lo has visto? ¿Yo no me quedo a su lado!”

I jo:

-“Sí, sí, al·lucinant”.

Quan vam arribar a plaça Catalunya el lladre de mòbils es va aixecar i se’n va anar. La noia amb qui jo havia parlat, també. Vaig treure un boli i un paperet de la butxaca del pantaló i hi vaig anotar el crit que havia fet la noia abans de marxar ja amb el seu mòbil, no volia oblidar aquella expressió que li havia sortit de tan endins: “¡Desgraciado!”.

Al 24: “Comprueben si les han robado algo”

Pujo al 24 a l’Avinguda Príncep d’Astúries. És l’autobús que puja i baixa del Carmel fins a la Ronda Sant Pau i que fa un recorregut extraordinari: passa davant del cinema Floridablanca i plaça Universitat, puja per Passeig de Gràcia i Gran de Gràcia, passa prop del Park Güell i et deixa en ple Carmel. I viceversa, baixant per Príncep d’Astúries.

A la parada de plaça Molina puja un senyor al bus i crida:

“Comprueben que no les hayan robado nada. Acaban de bajar tres señoras que estaban robando en el autobús”.

La gent posa cara de circumstàncies i tothom comença a comprovar si li han robat alguna cosa. Jo faig les tres comprovacions habituals, que es resumeixen en tres moviments, un a cada butxaca: cartera, mòbil, claus.

-“Què passa, què passa”, em diu el nen.

-“El senyor que ha entrat és un policia de paisà. Hi havia tres senyores que robaven. T’han robat alguna cosa?”

Diu que no i tots dos ens girem a mirar cap al carrer on, efectivament, tres dones estan sent registrades per la policia.

El secreta torna a pujar al bus i pregunta: “A algú li han robat alguna cosa?”

Tothom diu que no. El conductor insisteix i davant la confirmació que a ningú li falta res torna a engegar l’autobús i reprèn el trajecte.

-“És que el bus ve del Park Güell i pugen a robar els turistes”, raona una senyora entrada en edat i que sap de què parla. Davant seu seuen uns estrangers que tot just ara comencen a entendre alguna cosa. La dona els ho explica no en anglès sinó amb mímica.

El turista s’aixeca espantat, ara que ja hem deixat la policia i els fets enrera. Fa el mateix repàs que jo a tres butxaques. Per sort, arriben tard a les comprovacions però tampoc no els han robat res a ells.