A Forminguera (el Capcir) m’agrada anar-hi qualsevol dissabte de l’any. És dia de mercat i hi arriba gent de tota la comarca i també de Cerdanya, l’Auda i més enllà. Hi vaig tornar fa uns dies en ple agost i semblava avançada la tardor: boira, fred, muntanya. És un plaer passejar-hi i tafanejar les parades, la gent, l’església.

Les parades són les típiques dels mercats: fruita, formatges, embotits i gèneres de punt. Col·locades en filera des de la plaça fins a la carretera, també sobre el pont que travessa el riu. Ho tastaria tot.

La gent és variada però a mi m’agrada observar els avis, últims testimonis ara ja sí d’un món que desapareix: els dels pobles de saviesa rural i de frontera lingüística catalano-occitana. Venen ganes de parlar amb ells, abans ho feia molt, però les presses i la voluntat de mantenir un cert i còmode anonimat em frenen. Els avis s’adrecen als joves en un francès amb accent català.

Hi ha quatre locals que sempre m’agrada visitar: el quiosc, la carnisseria, el cafè, l’església i sobretot, sobretot la pastisseria i forn de pa.

Al quiosc una àvia li pregunta al fill del quiosquer què farà ara que ha acabat el batxillerat: se’n van a estudiar a Perpinyà, “lluny del fred”. El pare remuga de fons: “Ja trobaràs a faltar la muntanya, ja”. De moment diria que no.

A l’església, que com moltes parròquies nord-catalanes té aquell tuf eclesial passat d’època, carca, s’anuncia canvi de rector.

A la pastisseria s’hi acumula molta gent. És el forn Le Pain de Papou, de l’artesà forner i pastisser Christian Guasch, medalla Mercure d’Or 1996. Espectacular, de primer nivell, mereix una visita i anar-hi tornant.


Més enllà dels pans, boníssims, destaquen les pastes i pastissos: tortells anisats, brioxos i sobretot les fougasses, coques de briox decorades amb fruita fresca de temporada. Quan hi vaig jo n’hi ha de poma, de préssecs o de figues.


Al cafè em serveixen un tallat i me’l prenc assegut davant l’església buscant alguna anècdota local a L’Independent de Perpinyà.