Joan de Sagarra i el ‘Price’ de Floridablanca amb Casanova

Joan de Sagarra deu ser l’últim dels cronistes de Barcelona que pot parlar en primera persona del clàssic Price, la sala que estava  sala a Floridablanca amb Casanova, al barri de Sant Antoni. S’hi feien tot tipus d’espectacles (ball, boxa, esports, conferències, concerts…) amb capacitat d’unes 4500 persones. Avui l’esmenta breument a La Vanguardia:
-“El pare em va portar a la Monumental, i al Price, quan era una criatura de pantalons curts. M’ho vaig passar molt bé, vaig aprendre moltes coses. Però es va acabar, com s’acaben tantes coses”. Després d’una llarga decadència, va ser enderrocat el 1973, com explica La Barcelona de antes.

 

Nazario ja deia els anys 70’s: “Las Ramblas están asquerosas”

En el recurrent tema de les rambles, de com han canviat, de com estan de bé o de malament, m’agrada trobar referències de temps passats, també d’un passat recent, que constatin això, que el tema és recurrent.

I ara que estic llegint La vida cotidiana del dibujante underground, les memòries de Nazario, una crònica marcadament sexual i gai de la Barcelona underground dels 70’s, m’ha agradat trobar, a la pàgina 79, aquest breu tresor:

“Las Ramblas están asquerosas. Los sábados están horribles. Los domingos, horrorosas. Si no pasa nada, está todo lleno, y si pasa algo, tiros por aquí, carrerones por allá y grises por todos sitios”. I remata: “¡Como en los viejos tiempos!”

Doncs això, com en els vells temps.

Amb l’Eliseu Climent

Fent cua a la Ganiveteria Roca de la plaça del Pi m’he trobat cara a cara amb l’editor Eliseu Climent. No me n’he pogut estar de felicitar-lo “per la trajectòria!”. Tot i que no ens coneixíem de res, ha estat molt proper. “No us podeu arribar a imaginar com hem patit tots aquests anys al País Valencià!”. Es mostra molt content i esperançat amb els nous eixos de col·laboració que s’han obert entre València, les Balears i Catalunya: -“Això és irreversible”. He interpretat aquest “això” com un terme molt ampli: el procés a Catalunya, la força de Compromís a la ciutat de València, el nou govern de les Balears, la realitat de fons. I per cert, es veu que El Temps tenia ja a punt la revista de fa uns dies: “Eleccions al març”. La van haver de canviar in extremis i dràsticament per una que en portada diu: “La darrera finta de Mas”.

“Se sap que amb 350 orgasmes a l’any viuries quatre anys més!”

Els de la generació de la Gauche Divine -en formessin part o no- sempre han anat forts. Són ells els que van trencar les normes -potser no del que es feia però sí del que s’explicava- i és un plaer compartir època amb ells ara que ja són (més) grans i que ens poden instruir o explicar batalletes. A La Contra de La Vanguardia entrevisten avui Josep Maria Mainat, un dels meus preferits a Twitter i entre moltes altres coses diu que confia molt en la ciència per allargar la vida, “aviat viurem 120 anys”, ve a dir. Però de moment hem d’optar per mètodes més assequibles, com el plaer del propi cos: “Confirmat, com més orgasmes, més vitalitat, menys suïcidis i fins i tot menys accidents! Els ho dic a les seyores amb mal de cap: deixa’t estar d’aspirines, permete’t un orgasme i curada! Se sap que amb 350 orgasmes viuries quatre anys més!”. Doncs ja ho sabeu.

Xafarder

22 d’agost del 2015

Avui he vist Jaume Sisa a les Rambles, travessant a l’alçada de Portaferrissa. Si hagués reaccionat a temps li hagués fet una ràpida felicitació: “Felicitats per la trajectòria, Sisa!”. Ja sé que diuen que a Barcelona la gent, també els famosos, prefereix passar desapercebuda i que s’agraeix la discreció. Però sempre que coincideixo pels carrers de Barcelona amb personalitats de la cultura catalana, gent que ha fet coses importants per la nostra cultura en general i per a mi en partucular, em sap greu que passin desapercebuts i m’agrada saludar-los. Potser li hagués dit: “Moltes nits el meu fills s’adorm escoltant un vídeo fantàstic de Youtube que posa imatges a Qualsevol nit pot sortir el sol”. O també, “Vaig descobrir els teus discos, les teves altres cançons escoltant-les al cotxe amb amics, quan teníem 20 anys, i sempre més m’han acompanyat en la vida”. Per exemple, no us perdeu aquesta fantàstica versió d’El setè cel que vaig gravar el 2011 al Reial Cercle Artístic de Barcelona.

18 de juliol del 2015

Avui dissabte, d’hora al matí, una patrulla de neteja intentava fer net el pla dels Àngels, davant del MACBA: missió impossible per a dues pobres persones soles, tot i la potent manguera.
_ _ _
Déu n’hi do els temps que estem vivint. Quan jo tenia 15 anys i els avis m’explicaven de la República, de la guerra, dels avenços científics (com els antibiòtics) que els havien canviat la vida, poc que m’imaginava que de més gran seria conscient de viure revolucions (culturals, socials, polítiques) com l’actual: la tecnològica, els canvis socials i els reptes nacionals.

Les reflexions polítiques d’Antoni Puigverd en general no m’agraden, però avui trobo que l’encerta bastant quan, en relació al sistema de partits catalans que està sorgint arran del bucle en què ens trobem diu: “Els ciutadans catalans que eren, majoritàriament, ambigus (sentiment de pertinença compartit) estan trian, de grat o per força, bàndol afectiu i identitari”.