M’agrada el que expica Maria Teresa Carbonell (Barcelona, 1926) a La Vanguardia. Vídua de Wilebaldo Solana, líder del POUM i company polític d’Andreu Nin i presidenta de la Fundació Andreu Nin.

Diu: “No et deixis arrossegar mai per les coses sòrdides que et porti la vida, que te les portarà. A certa edat, no caiguis en la mesquinesa! Neda poquet a poquet, per on et porti l’existència, “però procura, passi el que passi, mantenir sempre el cap fora de l’aigua”.

Més endavant afegeix que sempre la sorprèn l’obsessió d’alguns per trobar la raó de viure: “No cal una raó. És millor buscar una manera de no patir interiorment. Perquè patir no serveix de res. Un ha de veure’s a distància, relativitzar”.

Hi estic d’acord però després cada persona és diferent, oi? A qui és patidor de mena li costa més marcar aquesta distància, fins i tot potser l’han d’ajudar a fer-ho.  I al revés, qui té capacitat per relativitzar ho té, diguem-ne, més fàcil.

No hi ha cap article relacionat.