Durant uns dies he fet de l’habitació 60 de l’Hotel Limmathof de Zuric casa meva. És un hotel modest, però té tot el que ha de tenir quan vens sol a la capital suïssa: està a tocar de la Hauptbanhoff, l’estació central, les habitacions són clàssiques.

Com una cel·la monacal, tenen llit i tauleta de nit; una calaixera amb el Nou Testament en alemany, francès i italià; una altra tauleta -més alta- des d’on escric aquestes ratlles; un espai elevat per deixar la maleta; i una finestra que en el meu cas dóna al funicular que va al Poli, la muntanya de Zúric). Un bon esmorzar i tot plegat, econòmic per als estàndards de Suïssa.

De l’aeroport a la ciutat en tren és un plis plas. Ja no recordava, per cert, allò que tant s’explica de Suïssa i que vaig observar quan tot just vaig arribar a la ciutat: que sempre ha volgut ser neutral però que és un dels països on veus més militars pel carrer! Divendres l’estació central de Zuric era plena de reclutes joves que, metralladora en mà tornaven a casa a passar el cap de setmana. A mi que els exèrcits no m’agraden gens, mai m’han agradat, aquesta imatge de Suïssa sempre m’ha impactat, i l’havia oblidat.

De Zuric Barcelona podria aprendre moltes coses, però em permeto apuntar-ne dues:

D’una banda, la relació amb el tramvia. És una ciutat de tramvies, sempre ho ha estat i mai no hi ha renunciat. A diferència del que passa a Barcelona, observo que la relació dels zuriquesos amb els tramvies és molt propera, gairebé els toquen de manera arriscada quan travessen els carrers del centre. No sé si hi ha gaires accidents o no, però sembla impossible que no n’hi hagin. En tot cas, res a veure amb la barrera física que literalment suposa el tramvia reimplantat a Barcelona. Aquí, a Zuric, els tramvies flueixen pels carrers i veritablement supleixen els autobusos. A Barcelona, els tramvies han vingut per a suplir el metro allà on el pressupost no ha arribat.

D’altra banda, un tema si voleu menor, la il·luminació nadalenca, ja present a finals de novembre. Zuric opta per una il·luminació senzilla i molt efectiva: bombetes de colors penjades en vertical. Jo els copiaria ràpid la idea! Elegant, efectiva, sòbria i nadalenca.

La ciutat vella de Zuric durant l’Advent està repleta de casetes de fusta on venen Lebküchen -la pasta nadalenca per excel·lència dels països germànics; serveixen raklettes i sobretot Gluhwein, vi dolç calent: als joves suïssos se’ls veu molt aficionats a beure’n en grup al carrer per aquestes dates i ho fan al voltant de les casetes de fusta.

Les botigues de la Banhoffstrasse han canviat en aquests 15 anys que feia que no venia. Quan passo per davant de l’Apple Store penso que què bé que vaig abandonar l’iPnone. La botiga és plena i jo en canvi sóc la mar de feliç amb el mòbil Android Low Cost, que em vaig comprar fa uns mesos a la Ronda Sant Antoni i que em va la mar de bé. Deixar el món iPhone ha estat un alliberament!

He après que a Zuric quan vols comprar un llibre has d’anar a una de les llibreries de la cadena Orell Füssli. N’hi ha una de petita a l’estació i una altra més gran a prop de Paradeplatz i de la Banhoffstrasse. Allà, una senyora molt gran tafanejava la recepta de sopa de ceba en un llibre de cuina: -“Senyora, que no li cal, que se la sap de memòria!”. No li he dit, però és el que he pensat, segur que ja cuina molt bé aquella senyora. Que d’altra banda, feia pinta d’encantadora.

El que no he entès és per què a les 6 de la tarda d’un dissabte, quan la llibreria era plena a vessar, l’han hagut de tancar forçant els clients a marxar ràpid. Si jo fos ells, dilluns sí que em permetria tancar a les 18h, però no un dissabte amb l’establiment ple!

Per més que buscava la Franz Carl Weber, la botiga de joguines per excel·lència de Suïssa, no la trobava al carrer de l’estació: -“L’hauran tancat?”. Sempre s’havia dit que lluitava per la supervivència. Però no, simplement l’han traslladat, ara està al davant de l’estació. Li he comprat al petit de casa un Lego mini, dels que permeten fer tres formes diferents a triar; i una avioneta que, penjada del sostre, fa voltes: èxit assegurat!

-“Fa un any que ens vam traslladar aquí”, m’explica amb cara de pena la dependenta que m’atén. La nova botiga és grossa, tres plantes de joguines, però potser sí que no té aquell glamour de la d’abans. -“Els clients se’ns queixen”. L’he mirat d’animar, el nou establiment està molt bé i, a més, qui és que es pensa que una jogueteria és sostenible al carrer més car d’una ciutat, com a Zuric ho és la Banhoffstrasse?

Pel que fa a queviures, a Suïssa Migros i Coop segueixen ser els dos tresors on anar a comprar menjar i similars. A triar, sempre Migros.

Pel carrer se sent bastant de castellà, potser és la llengua forània que més s’hi sent. I no són turistes: sembla gent que hi viu, espanyols i sudamericans que treballen a Suïssa. Això permet tafanejar converses sense que es noti. Per exemple, he sentit un noi que li deia a un altre:

-“Yo caigo bien sin querer, ¡porque soy tan simpático“.

O una noia que, mentre feien un fast food, li explicava al seu nòvio que fa uns dies li van demanar el telèfon pel carrer, per fer una trucada. La noia a qui li va deixar estava molt agraïda: “Ningú me’l deixava, tan desconfiats són els suïssos?”.

A Suïssa el Nadal comença molt abans que a Barcelona: a finals de novembre els carrers ja estan decorats pel Nadal perquè  el 6 de desembre ja celebren Sant Nicolau. El diumenge 26 de novembre he coincidit a la Banhoffstrasse amb la processó de Sant Nicolau, una mica com la nostra processó de reis, però més modesta. Comença com de sobte i l’obre Schmuzli, un personatge que fa por perquè diu la llegenda que s’emporta els nens que es porten malament.

El segueix Sant Nicolau, enmig d’un escrupolós silenci, que només trenquen els crits dels nens: “Níkolas!!! Schmuzli!!!”

Només quan aquests dos personatges principals ja han passat arriba la música, acompanyant carrosses de nens disfressats i de pares Noëls que reparteixen l’omnipresent pasta de Nadal, Lebküchen.

A l’hotel servia l’esmorzar un cambrer italià que tenia ganes de xerrar. Explicava que la seva àvia era d’un poblet on parlaven dialecte napolità: “I saps com li deien a la taronges? “Purtuallo“. Es veu que ve ve de quan els portuguesos van portar taronges de la Xina…”

Diumenge al matí he comprat el diari local per excel·lència, el Neu Zürcher Zeitung i l’he anat a llegir-lo al Café Gourmet de l’Hotel Schweizerhof, davant de l’estació. Hi serveixen un bon cafè i un excel·lent pastís de prunes. Una bona manera de tancar l’estada a Zuric, jo que segurament seré l’últim lector de diaris en paper del món.