Rosa Regàs al CCCB: “Aquest és l’Oriol Bohigas de qui em vaig enamorar!”

Rosa Regàs al CCCB: “Aquest és l’Oriol Bohigas de qui em vaig enamorar!”

Homenatge a Oriol Bohigas

El 14 de desembre l’arquitecte Oriol Bohigas va rebre un homenatge al CCCB, amb motiu dels seus 90 anys i de la publicació del llibre  Elogi de la modernitat , una tria que Ignasi Aragay, director adjunt del diari ARA, ha fet de 41 articles escrits per l’arquitecte entre el 1951 i el 2013.

En principi no hi podia anar però a casa em van enviar a fer un encàrrec a La Bolsera del carrer Xuclà i ho vaig aprofitar per desviar-me un moment, entrar a l’acte i fer unes gravacions amb el mòbil.

En l’acte hi participaven a més d’Ignasi Aragay, l’escriptora Rosa Regàs, el filòleg Jordi Amat, l’arquitecte Jordi Garcés i el Conseller de Cultura Ferran Mascarell.

Vaig enregistrar part de les intervencions de Rosa Regàs i de Jordi Amat, de moment he transcrit les de l’escriptora.

Després de sortir de l’acte abans que acabés per arribar a La Bolsera a temps, vaig passar un moment per l’Ateneu Barcelonès. Es va donar una curiosa coincidència, quan jo entrava també ho feia un senyor anglès, elegant, que li va preguntar al porter: “Vaig a un acte a la sala Oriol no-sé-què…” Em va cridar l’atenció aquella frase just quan encara durava l’homenatge al CCCB. I amb tota la gràcia que vaig saber li vaig fer saber al senyor anglès que aquell senyor Oriol no-sé-què és una de les persones més respectades de la ciutat i que just en aquell moment li estaven fent un gran homenatge. “Ah sí? Sala Oriol Bohigas” va dir, i va pujar a l’ascensor direcció a la sala d’actes de l’Ateneu, que efectivament porta el nom de qui en va ser president i gran renovador.

Transcric a continuació la intervenció de Rosa Regàs, admiradora, gran amiga d’Oriol Bohigas, membres tots dos del que va ser la Gauche Divine de la ciutat.

Va dir Rosa Regàs:

“Mentre pujava l’escala se m’ha acudit una poesia cursi que deia la meva tia que li dedico a l’Oriol Bohigas i a la seva família:

Són 90 anys passats d’una volada,
gravats al fons del cor,
de vida acompanyada,
i amb moltes branques per a deixar record.

L’any (19)25 tot era una promesa,
i enguany tot són realitats,
fa 90 anys només Oriol que has començat!”

És una mica el que tots pensem de la vida d’Oriol Bohigas. Ha visvut tota la vida amb un urbanisme amable i carinyós amb tothom.

La primera qualitat és la infinita capacitat de treball que té. No he vist mai algú que després d’una “juerga” vagi a casa seva i es passi dues hores escrivint! Tampoc algú que sigui capaç d’anar d’una reunió a una altra sempre empès per les idees que defensava i pels infinits projectes que tenia!

Una segona característica de la personalitat d’Oriol Bohigas és la barreja de tot amb tot: era arquitecte però al mateix temps era polític; i protestava però tenia idees… No hi havia manera de definir-lo  amb una cosa determinada. El vam definir tots com a arquitecte, que és el que era, però ens parlava d’arquitectura d’una manera que tots l’enteníem i ens ajudava a disfrutar de l’arquitectura.

La tercera característica, el coneixement brutal de la ciutat de Barcelona. Se sabia la ciutat, però no només des del punt de vista arquitectònic, també des de l’històric…

Quan la gent va començar a parlar de democràcia, ningú no sabíem el que era ni com funcionava un sistema democràtic. En canvi l’Oriol Bohigas ho sabia perfectament: el que eren els diputats, com s’elegien, com eren les lleis electorals i quines estaven bé o malament!

Les persones que estàvem al seu voltant n’anàvem aprenent i ens anàvem convertint en persones cada vegada més sàvies!”

“Un dia Oriol Bohigas ens va explicar la diferència que hi havia entre les idees i les creences. Això ara tothom ho sap, però en aquell moment no ho sabíem. Ho va explicar arran d’una discussió sobre religió. Tots teníem encara, d’alguna manera, un peu posat damunt de la religió. I per poder veure exactament quin era el problema que ens feia patir ell es va treure de la màniga el que eren les idees i el que eren les creences, i ens va explicar que les idees són aplicables a tothom, a tota la humanitat; i que en canvi les creences només ho són a una comunitat: la moral, les tradicions, les banderes… Segurament s’han fet definicions millors, però no més clares ni més evidens per a poder fer front al que era la religió en aquell moment, quan encara estàvem dominats no només per la dictadura sinó també i d’una manera tremenda, per la religió”.

“L’Oriol Bohigas tenia un compromís basat en la lucidesa, en la manera real de poder veure els problemes. Per això el seu compromís no era només polític o cultural, era general com ho era en totes les coses. Ens podia ensenyar el que havíem de mirar d’un quadre, o fer-nos una crítica d’un llibre sempre des del punt de vista del compromís. Però també podia parlar d’una idea política…”

“Quan Franco s’estava morint nosaltres sabíem que vindria la democràcia però no sabíem què hauríem de fer: ‘què farem?’. L’Oriol Bohigas ens va explicar el que hauríem de fer i com serien les eleccions. Fins i tot vam fer unes eleccions de model i tots vam votar. L’Oriol va sortir escollit “alcalde de Barcelona” tot i que després mai no ho va ser! Totes aquestes coses em van fer entendre que el compromís és una base per anar per la vida perquè és una base per a saber i que ningú no et pugui dir el que no és, que no et puguis convertir en un esclau. Que les manipulacions no et facin efecte. Perquè estàs tan acostumat a intentar veure les coses tal com (i no tal com te les expliquen) que acabes tenint el teu propi criteri.

I criteri és el que tenia l’Oriol. I el defensava de la manera més divertida que he vist mai. Podia estar per exemple en un sopar i si hi havia algú que no estava d’acord amb alguna idea que l’Oriol havia defensat s’aixecava i amb una sèrie d’arguments el feia callar.

També tenia aquelles frases ¡, maneres de fer crítiques, com l’article que va publicar a Destino sobre els arbres i les carreteres de Catalunya. Deia que havien desaparegut els arbres i es preguntava on estava tota aquella fusta! Li va costar molts mals de cap!

Com també li va costar molts mals de cap parlar d’un prohom d’aquesta ciutat, que va ser un prohom universal i que tots coneixem, i a qui Bohigas li va retreure en un article el seu falangisme i el seu franquisme.

O també el dia en què en una televisió li van preguntar què opinava sobre la Sagrada Família i va contestar: “Que és un disbarat! Jo no la destruïria, sinó que la conertiria en l’estació de l’AVE!” Era una manera de fer una crítica absolutament punyent.

Totes aquestes coses, el com ens vas ajudar, la tendresa infinita que vas tenir amb tots nosaltres… han fet de tu un personatge que independentment de la teva biografia i idees polítiques t’has convertit en un home respectat per tothom i amb una obra ingent des de tots els punts de vista: el que has escrit, com has treballat per l’art, l’arquitectura i la política.

Jo em snto molt orgullosa i satisfeta d’haver-te conegut, i només em queda dir-te que això que he explicat és una part molt petita de totes les qualitats que conec d’Oriol Bohigas.

Aquest és l’Oriol Bohigas que jo vaig conèixer i del que em vaig enamorar!”

Els Lluïsos de Gràcia “col·loquen” la primera pedra del nou edifici

Els Lluïsos de Gràcia “col·loquen” la primera pedra del nou edifici

Foto: Sara Nadal

Foto: Sara Nadal

Com quan comences a veure la llum al final d’un projecte complex i important, membres de la Junta i socis es van reunir dissabte per celebrar la “col·locació” de la primera pedra del que serà el nou edifici dels Lluïsos de Gràcia. De fet la pedra no es va col·locar, per això les cometes, però com si ho hagués estat. La popular entitat de la plaça del Nord, focus d’una gran vida associativa, molt representativa de l’esperit de la vila de Gràcia, espera ara que la nova seu avanci ràpid. Mentrestant, els seus grups es reuneixen a la plaça del Nord núm. 11.

Foto: Sara Nadal

Foto: Sara Nadal

El bàsquet, el bàdminton, les corals, el cau, la música, el teatre, la política, el bar i tot el que els veïns -i no tan veïns- de la zona es reuneixen per fer als locals de la plaça del Nord des del 1855 tornaran quan es completin les obres. De moment el que hi ha és un immens forat rere la façana de sempre dels Lluïsos, que dóna a la plaça.

Foto: Sara Nadal

Foto: Sara Nadal

M’expliquen que durant l’acte van parlar Maite Fandos, tinent d’Alcalde de Qualitat de Vida, Igualtat i Esports i regidora del districte de Gràcia i Oriol Hosta, president dels Lluïsos de Gràcia.

Foto: Sara Nadal

Foto: Sara Nadal

Els discursos van tenir lloc just abans que  dos nois descenguessin per la paret i despleguessin una pancarta amb el lema “Tots som Lluïsos”.

Foto: Sara Nadal

Foto: Sara Nadal

Tothom qui va voler va poder escriure un desig de futur en una pissarra i fer-se una foto per immortalitzar el moment. Està previst que les fotos es pengin en una paret del vestíbul de la nova seu. L’acte va acabar amb un comiat i amb la visita al terrat i als caus.

Foto: Sara Nadal

Foto: Sara Nadal

Potser afegir, per acabar, que tinc la meva història personal amb els Lluïsos: en dos dels caus que ja no hi són, però que d’alguna manera tornaran, ens reuníem amb amics per col·laborar primer en campanyes catalanistes prèvies als Jocs Olímpics del 92 i per impulsar després la Plataforma per la Llengua. Clandestinament no seria la paraula, però sí amb complicitat d’uns Lluïsos que ens deixaven fer.

Foto: Sara Nadal

Josep Murgades explica a l’Ateneu l’origen del logo de la revista Els Marges

Josep Murgades explica a l’Ateneu l’origen del logo de la revista Els Marges

Portada 100_2:Portada83.qxd.qxdL’Ateneu (Barcelonès) té això, que hi arribes sense saber què hi ha i et trobes amb sorpreses. M’hi he acostat un moment per treballar a la biblioteca i a la cartellera he vist anunciat un petit luxe d’acte: ‘Quatre dècades d’història cultural: L’Avenç i Els Marges’. Hi participaven l’historiador Josep M. Muñoz (director de l’Avenç) i el filòleg Josep Murgades (cofundador i codirector de la revista de filologia). Fa anys que tinc una predilecció per Murgades, que com a Modest Prats, Vidal Vidal, Terricabras, Jaume Lorés, Ramon Barnils, Tísner (diria que també a Vicent Partal) i tants d’altres vaig descobrir a l’Orquestra de Jordi Vendrell, ara ja mític programa de Catalunya Ràdio. Per mi va ser tota una escola de mirar-me les coses diferents. No comparteixo el to irònic, dur de Murgades però m’encanta el seu fons, que al final és l’important.

En el torn de precs i preguntes li han demanat a Murgades sobre la participació de Jaume Vallcorba en l’inici d’Els Marges. Murgades més o menys ha contestat això: “De Vallcorba en puc parlar molt perquè vam ser amics íntims. Al menys fins al 1995. I sí, va ser ell qui va proposar el logo de la revista. Però no el va dissenyar ell, sinó que el va reproduir d’alguna publicació xinesa. En aquells temps, fa 40 anys, no existia Internet, es piratejava molt i no passava res. De fet la nostra revista era de les més fotocopiades a les facultats de Filologia. En aquells anys 80’s en què encara estaven plenes d’estudiants. Ara ja no se’ns fotocopia tant, una llàstima. El cas és que a tots ens va agradar molt el logo i el color de la primera revista (ara no sé si ha dit groc o verd o…) va ser molt impactant! “Potser si algú es posa a estudiar-ho trobarà quin és l’origen xinès del logo d’Els Marges…”.

Muñoz ha destacat la importància del paper cultural de revistes com l’Avenç: “Aquest estiu vam publicar una entrevista a Giovanni Levi i al  cap d’unes setmanes vam rebre un escrit de felicitació del professor de Yale Paul Freedman. Que tot un Paul Freedman llegeixi el que diu Levi en català té la seva importància per a una cultura com la nostra.

Preguntat pel paper de les llibreries en el (no) repartiment de revistes Josep M. Muñoz ha explicat: “A algunes sí que hi trobareu les nostres revistes però és clar, ho fan més per militància que pels diners que en poden guanyar, perquè el marge que en treuen de 6 euros és molt menor que el d’un llibre de 20.

L’acte era moderat pel president de l’Ateneu, Jordi Casassas, que ha criticat com la Universitat ha passat d’un model en què les  àrees socials o humanístiques eren molt transversals i fomentaven la col·laboració entre diferents departaments (70’s) a estar absolutament compartimentades, separades (actualment), “hiperdividides” ha vingut a dir Murgades.

En fi, ja ho veieu, una delícia, un luxe d’acte. I total m’hi he estat un quart d’hora, no podia quedar-m’hi més.

Eugeni Xammar torna a l’Ateneu de la mà d’Enric Vila i Joan Safont

Era aquella una època feliç, sense passaports i sense visats. Anar de Barcelona a París, o de Madrid a Lisboa, era tan fàcil com anar de Vic a Granollers, o de Reus a Tarragona. Tot això avui sembla mentida però aleshores era veritat”. Ho explica Eugeni Xammar a la pàgina 113 del 60 anys d’anar pel món, el seu llibre de memòries dictades. Pels pèls però encara va poder gaudir de l’època que Stefan Zweig tan bé descriu a El món d’ahir. Després, a partir de la primera guerra mundial, el món ja se li va complicar a ell que tant va viatjar i en moments difícils, amb passaports, visats i fronteres. Però havia pogut tastar el món anterior.

[youtube LPsd20ElJAM&list=UUepBMOwlmSKl9-MNfjzjKrw]

Ahir Xammar va tornar a l’Ateneu, a la sala Verdaguer i en la intimitat de 17 persones més dos ponents, els periodistes Enric Vila i Joan Safont. Ell va passar moltes hores al palau Savasona i, tot i un incident de joventut que li va costar el carnet de  soci de la casa, després hi va tornar quan visitava Barcelona com a resident a Berlín.

[youtube dNvA-ktR8l8&list=UUepBMOwlmSKl9-MNfjzjKrw]

Veureu que els vídeos que vaig gravar són estèticament una mica clandestins, però l’important és l’àudio és bo i interessantíssim. D’altra banda, com que se m’acabava la bateria, de la intervenció de Safont me’n falta la part final, en vaig reservar per quan parlés Vila.

Llàstima, perquè va fer un resum esplèndid i molt clar de la vida de Xammar, a veure si un altre dia completem la part que falta: bàsicament a partir del moment en què, ja com un exiliat (i no com un expatriat que havia estat fins aleshores) Xammar deixa d’escriure, perquè el seu país ha perdut la guerra i amb ella tot plegat. I el seu retorn a l’Ametlla, amb el temps just de dictar les memòries a Josep Badia i morir el 1973.

[youtube dNvA-ktR8l8&list=UUepBMOwlmSKl9-MNfjzjKrw]

Si puc, més endavant acotaré alguna de les gravacions amb temes intessants que van sortir sobre Pla, Gaziel o Eugeni d’Ors. De moment us les deixo aquí, tal com les vaig enregistrar.

L’Ateneu exposa fotos de la Primera Guerra Mundial trobades recentment al seu arxiu històric

L’Ateneu exposa fotos de la Primera Guerra Mundial trobades recentment al seu arxiu històric

WW1_4.jpg

Exposició fotos primera guerra mundial Ateneu Barcelonès

Fa un temps es van trobar més de 100 fotos originals amb imatges de la primera Guerra Mundial a l’arxiu històric de l’Ateneu Barcelonès…

WW1_3.jpg

prova 2

Ara s’ha estrenat l’exposició La Gran Guerra des de l’Ateneu Barcelonès, a l’entrada de carruatges del palau Savassona que mostra una part, petita però atractiva, d’aquell inesperat llegat. L’encarregat de fer la selecció i els textos ha estat en Joan Safont , que amb el seu Per França i Anglaterra va demostrar ser un dels millors especialistes de l’Ateneu i del país en la implicació de la societat catalana en la guerra del 14.

Primera Guerra Mundial

Exposició Ateneu Barcelonès

A partir de les imatges localitzades a l’Ateneu es fa un ràpid però intens recorregut per la geografia i persones del moment: el novel·lista H.G. Wells contemplant un canó, el general nord-català Joffre posant condecoracions o la Penya Gran de l’Ateneu (amb Pompeu Fabra i Josep Maria de Sagarra), per posar tres exemples.

WW1_1.jpg

Val la pena aturar-s’hi un moment!

La nit de poesia ha inaugurat els Juliols Joves de l’Ateneu

La nit de poesia ha inaugurat els Juliols Joves de l’Ateneu

Juliols_Joves_Ateneu_Barcelonès.jpg

La veritat és que els Juliols Joves m’han agafat d’imprevist, he anat un moment a l’Ateneu aprofitant que a l’estiu tanca a les 11 i m’he trobat amb el Jardí Romànic ple de gent que escoltava la poesia que recitaven joves com el periodista Jordi Nopca

[youtube 2vxzyFGB6nM&list=UUepBMOwlmSKl9-MNfjzjKrw]

Com sempre, el de Nopca era un estil molt propi i diria que inesperat per als que el coneixem del dia a dia de la redacció de l’ARA. Jo ja li vaig descobrir aquesta faceta quan fa dos anys va presentar la seva novel·la a l’Horiginal i m’ha agradar tornar a veure que bé que ho fa.

[youtube TKBpt1GePbk&list=UUepBMOwlmSKl9-MNfjzjKrw]

En tot cas, sapigueu que queden inaugurats els Juliols Joves, en el marc “incomparable” del Jardí de l’Ateneu.