Turistas y taquilleros del Metro de Barcelona

El lunes subí un momento de Sant Antoni a Montjuïc. Es fácil: dos paradas de la L2 (la línea lila) y funicular. Como hacía mucho calor y tenía que esperar a una amiga me quedé sentado en el vestíbulo del funicular. Y la verdad es que en Barcelona a la que te paras a observar alucinas.

Una pareja adulta, hombre y mujer, de cuarenta y tantos, le preguntan algo a la joven taquillera refugiada tras el cristal del despacho que tienen los taquilleros del metro de Barcelona. Muchas, muchas veces me pregunto qué hacen los taquilleros del metro de Barcelona, ​​si me lo quieren contar en los comentarios de este post fantástico, porque no entiendo su trabajo, creo que ha quedado caducado. ¿Es pura presencia para que a los usuarios del metro nos parezca que no estamos solos?

El caso es que la pareja y la taquillera no se entendían. La taquillera se esfuerza poco en asistirles:

– “Do you speak English?”, le preguntan.

– “A little bit”, responde.

“No es el inglés, son las ganas”, pienso yo.

La pregunta de los turistas es la más fácil que puedes hacer en Barcelona: “¿Cómo llegar a las Ramblas?”

Pero ella, ni idea. Sólo les sabe decir que vayan a la parada “Paral·lel”. Pero nada de cómo llegar hasta ahí. Ni mu, por ejemplo, de que antes deben cojer el Funicular de Montjuïc, que es la parada donde están. Y ni mu tampoco de en qué parada deben bajar para salir a las Ramblas.

Yo primero me lo miraba de lejos: “Esta vez no me meto”. Pero la situación es tan absurda que puede conmigo: Ellos que no acaban de entender dónde están y la taquillera que ya está hablando de sus cosas con la compañera, porque en la inutilidad de su posición no son una sino dos.

Al final me levanto ordenador en mano, con el mapa del metro de Barcelona en pantalla, me acerco a la pareja de turistas intentando no asustarles (porque todos los turistas en Barcelona van cartera y bolso en brazo, protegido de los carteristas) y les digo:

– “You want to go to les Rambles, right?”

La mujer se asusta menos que el hombre y da pie a dejarse ayudar.

Total, que al final entienden que tienen que coger el funicular, bajar en la parada Paral·lel, y tomar la línea lila hasta Universitat, bajar y preguntar dónde están las Ramblas o plaza Catalunya, a dos minutos. O mejor, cogerr la verde hasta Liceu, aunque tendrán que caminar más para llegar hasta la verde.

¿Y qué billete debo decirles que compren? Me vuelvo a girar hacia la taquillera, le corto la conversación con la compañera y le pregunto:

– “¿Pueden compartir la T10”?
– “La T10 lleva dos años sin existir”, me responde
– “Sí, ya, la Casual, quiero decir”
– “No, que compren la T Familar, de 8 viajes y que pueden compartir”

Se lo digo, me lo agradecen mucho, vuelvo a mi asiento a esperar a la amiga y me vuelvo a mirar la situación de lejos. Ellos se pelean un poco con la máquina expendedora pero al final compran la T Familiar, validan los billetes, entran en el vestíbulo, vuelven a hacer que gracias con la mano y bajan hacia el funicular.

Total, que creo que las funciones de los empleados de las taquillas del metro de Barcelona están absolutamente desfasadas. Cuando en la parada de los Ferrocarrils en Muntarer eliminaron las taquillas hace… ¿30 años? las sustituyeron por el mismo taquillero con uniforme con total voluntad de ayudar a los usuarios. Aquel hombre lo hizo hasta hace pocos años, ahora se habrá jubilado. Pues lo mismo, los empleados del metro sí deben estar ahí -yo creo que sí- pero al lado de las máquinas expendedoras y con voluntad de servicio. Ah, y hablar idiomas y tener empatía con todo el mundo, especialmente con los turistas, que son los que más lo necesitan. Al revés de lo que ocurre ahora, vaya.

Una de turistes i empleats del Metro de Barcelona

Dilluns vaig pujar un moment de Sant Antoni a Montjuïc. És fàcil: dues parades de la L2, la línia lila, i funicular. Com que feia molta calor i havia d’esperar una amiga em vaig quedar assegut al vestíbul del funicular. I la veritat és que a Barcelona a la que t’atures a observar alucines.

Una parella adulta, home i dona, de quaranta i tants, fan preguntes a la jove taquillera refugiada rere el vidre del despatxet que tenen els taquillers del metro de Barcelona. Moltes, moltes vegades em pregunto què fan els taquillers del metro de Barcelona, si m’ho volen explicar als comentaris d’aquest post fantàstic, perquè no entenc la seva feina, em sembla que ha quedat caduca. És pura presència perquè els usuaris del metro ens sembli que no estem sols?

El cas és que la parella i la taquillera no s’entenen. I la taquillera, tot s’ha de dir, fa poc esforç per assistir-los:

– “Do you speak English?”, li pregunten.

– “A little bit”, respon.

“No és l’anglès, són les ganes”, penso jo.

La pregunta dels turistes és fàcil: “Com arribar a les Rambles?”

Ella, ni idea. Només els sap dir que vagin a la parada Paral·lel. Però ni mu de com arribar a la parada Paral·lel. Ni mu, per exemple, de que abans han d’agafar un fàcil Funicular. I ni mu d’a quina parada han de baixar per sortir a les Rambles.

Jo que m’ho miro de lluny primer penso que no m’hi fico. Que no m’hi ficaré. Però la situació pot amb mi. Ells que no acaben d’entendre on són i la taquillera que ja està parlant amb la companya, perquè en la inutilitat de la seva posició no són un sinó dos.

Al final m’aixeco ordinador en ma, amb el mapa del metro de Barcelona en pantalla, m’hi acosto i intentant no espantar-los (perquè tots els turistes van cartera i bolso en braç, protegit dels pispes) els hi dic:

-“You want to go to les Rambles?”

La dona s’espanta menys que l’home i dona peu a deixar-se ajudar.

Total, que al final entenen que han d’agafar el funicular, baixar a la parada Paral·lel, agafar la lila fins a Universitat, baixar i preguntar on són les Rambles o plaça Catalunya, a dos minuts. O millor, agafar la verda fins a Liceu, tot i que hauran de caminar més per arribar fins a la verda.

I quin bitllet els he de dir que comprin? Em torno a girar cap a la taquillera, li tallo la conversa amb la companya i li pregunto:

– “Poden compartir la T10”?
– “La T10 fa dos anys que no existeix”, em respon
– “Sí, ja, la Casual, vull dir”
– “No, que comprin la T Familar, de 8 viatges i que poden comparti”

Els hi dic, m’ho agraeixen molt, torno al meu seient a esperar l’amiga i em torno a mirar la situació de lluny. Ells que es barallen una mica amb la màquina expenedora però al final se’n surten, validen els bitllets, entren al vestíbul, tornen a fer que gràcies i baixen cap al funicular.

Total, que penso que les funcions dels empleats de les taquilles del metro de Barcelona estan absolutament desfassades. Quan a la parada dels Ferrocarrils a Muntarer van eliminar les taquilles fa… 30 anys? les van substituir pel mateix taquiller amb uniforme amb total voluntat d’ajudar els usuaris. Aquell home ho va fer fins fa pocs anys, ara es deu haver jubilat. Doncs el mateix, els empleats del metro si hi han de ser -que jo crec que sí- haurien d’estar al costat de les màquines expenedores i amb voluntat de servei. Ah, i parlar idiomes i tenir empatia amb tothom, especialment amb els turistes, que són els que més ho necessiten. Al revés del que passa ara, vaja.

195.57.84.2282160montsepbXBoMW1waDI=10MODE_DEFAULT0Auto0grec.com01 0 3 ftp00grec.com
Atrapats en els algoritmes

Atrapats en els algoritmes

Internet i les xarxes socials no han liquidat el vell món dels mèdia i de les seves corporacions, que malgrat tot continua existint, potent i ple d’influència. Però sí que ha empoderat comunicativament persones que haurien tingut poques opcions per fer-se escoltar i que ara poden, amb un tuit, un post a Instagram o Facebook, o des del seu blog, fer-se sentir. Ahir mateix,  en Miquel se sorprenia dels mil-tres-cents retuits sobre les tristes declaracions de Goytisolo a la SER.

La gran paradoxa és que els algoritmes de les grans empreses d’Internet ens han portat a una realitat en què la xarxa, en comptes d’obrir finestres mentals, ens porta a un món reduccionista en què només ens arriben missatges dels que pensen com nosaltres i que reforcen els nostres apriorismes.

Políticament i des d’un punt de vista de convivència, això és un desastre, com es constata amb tants exemples arreu del món: Trump als Estats Units, Bolsonaro al Brasil, el Brexit al Regne Unit, a la Xina. I també a Espanya, amb els relats inventats sobre l’independentisme, o a Catalunya, on ens estem habituant a un món híperpolititzat. Mires el mòbil o engegues la ràdio i tot és política.

No és fàcil fugir d’aquesta trampa. Jo ho intento fer triant referents d’aquí i d’arreu, de tots els temes que m’interessen, que em serveixin per seguir construïnt una visió crítica i amb criteri propi de l’època que ens ha tocat viure. Si alguna cosa vaig aprendre a la Universitat, però a tants llocs i amb tants amics i causes amb què em vaig formar d’adolescent, va ser aquesta: la importància de mantenir l’esperit crític.

No deixa de sorprendre’m que el país que m’imagino el trobi més al parc quan parlo amb mares i pares amb qui tenim perspectives diferents sobre el que està passant, que als missatges que compulsivament m’envien els algoritmes.

I sabeu l’única certesa que tinc? Que si ens deixessin resoldre el tema (el conflicte, vaja) al grup de pares i mares, el resoldríem i arribaríem a un país on tothom se sentiria còmode.

Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/Bon-Nadal-1024x768-160831_1080x675.jpg) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php71/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/Bon-Nadal-1024x768-160831_1024x675.jpg) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php71/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1509 El “Bon Nadal”, una batalla perduda?

El “Bon Nadal”, una batalla perduda?

Passejant per Barcelona tinc la sensació que sí, que el Nadal té la batalla perduda. Comença a fins i tot quedar malament felicitar les festes amb un “Bon Nadal” en lloc de dir la fòrmula neutra del “Bones Festes”. Per primera vegada m’estic trobant gent que s’indigna quan li dic “Bon Nadal” i d’altres que intueixo que no els agrada, però que no gosen dir-m’ho.

De rètols de “Bon Nadal” cada cop n’hi ha menys. A algunes botigues encara aguanta, però als carrers s’imposa molt majoritàriament el “Bones Festes”. Per allò d’un suposat respecte guai a la diversitat i a la multiculturalitat. Arguments que trobo més d’auto-odi amb tot el que té a veure amb la tradició cristiana que de respecte als altres. Un rebuig que, tot s’ha de dir, alguns s’han guanyat i es guanyen a pols.

Als carrers de Barcelona gairebé tot són rètols de “Bones Festes”, de la mateixa manera que a Nova York el “Happy Holidays” s’imposa al Merry Christmas. Només a alguns racons, com al Baixador de Vallvidrera, persisteixen rètols il·luminats de “Bon Nadal”.

És una batalla innecessàriament perduda perquè el Nadal, o al menys el meu Nadal, el que he après a casa, és un Nadal solidari i obert a tothom qui vingui. M’agrada celebrar i compartir el Nadal, de la mateixa manera que m’agrada celebrar les festes dels altres que han vingut a Barcelona.

Però és molt difícil frenar les tendències quan aquestes venen amb força i diria que aquesta és imparable, en la societat occidental post-cristiana en què vivim.

Bon Nadal