Una visita al mercat i forn de pa de Formiguera: Le Pain de Papou, Christian Guasch artisan Pâtissier Boulanger

Una visita al mercat i forn de pa de Formiguera: Le Pain de Papou, Christian Guasch artisan Pâtissier Boulanger

A Forminguera (el Capcir) m’agrada anar-hi qualsevol dissabte de l’any. És dia de mercat i hi arriba gent de tota la comarca i també de Cerdanya, l’Auda i més enllà. Hi vaig tornar fa uns dies en ple agost i semblava avançada la tardor: boira, fred, muntanya. És un plaer passejar-hi i tafanejar les parades, la gent, l’església.

Les parades són les típiques dels mercats: fruita, formatges, embotits i gèneres de punt. Col·locades en filera des de la plaça fins a la carretera, també sobre el pont que travessa el riu. Ho tastaria tot.

La gent és variada però a mi m’agrada observar els avis, últims testimonis ara ja sí d’un món que desapareix: els dels pobles de saviesa rural i de frontera lingüística catalano-occitana. Venen ganes de parlar amb ells, abans ho feia molt, però les presses i la voluntat de mantenir un cert i còmode anonimat em frenen. Els avis s’adrecen als joves en un francès amb accent català.

Hi ha quatre locals que sempre m’agrada visitar: el quiosc, la carnisseria, el cafè, l’església i sobretot, sobretot la pastisseria i forn de pa.

Al quiosc una àvia li pregunta al fill del quiosquer què farà ara que ha acabat el batxillerat: se’n van a estudiar a Perpinyà, “lluny del fred”. El pare remuga de fons: “Ja trobaràs a faltar la muntanya, ja”. De moment diria que no.

A l’església, que com moltes parròquies nord-catalanes té aquell tuf eclesial passat d’època, carca, s’anuncia canvi de rector.

A la pastisseria s’hi acumula molta gent. És el forn Le Pain de Papou, de l’artesà forner i pastisser Christian Guasch, medalla Mercure d’Or 1996. Espectacular, de primer nivell, mereix una visita i anar-hi tornant.


Més enllà dels pans, boníssims, destaquen les pastes i pastissos: tortells anisats, brioxos i sobretot les fougasses, coques de briox decorades amb fruita fresca de temporada. Quan hi vaig jo n’hi ha de poma, de préssecs o de figues.


Al cafè em serveixen un tallat i me’l prenc assegut davant l’església buscant alguna anècdota local a L’Independent de Perpinyà.

El mundial de Rússia 2018 vist des de Barcelona

El mundial de Rússia 2018 vist des de Barcelona

El primer mundial de futbol de què sóc conscient va ser el d’Argentina l’any 1978. Quan va acabar vaig tenir la sorpresa que el següent seria a Espanya: “¡Nos vemos en España 82”, van dir. Sí, sóc dels que a en Naranjito el vam conèixer perquè en vam ser cohetanis i no perquè el veiéssim en alguna samarreta vintage anys després. Encara podria cantar els himnes patriòtics que vam aprendre: “¡Aúpa España, aúpa selección…” Eren temps en què ningú parlava d’adoctrinaments ni a les escoles, ni a la televisió.

I no em queixo, m’ho vaig passar molt bé durant aquell mundial, que em va enganxar en plena passió pel futbol. L’any 1982 jo tenia 11 anys i era soci del Barça a general, Gol Nord, tercera graderia. El Club va aprofitar els mundials per ampliar l’estadi i posar marcadors amb pantalles, que al final van ser en blanc i negre (deien que serien en color). I amb l’ampliació van convertir en zona de seients aquella tercera graderia i va enviar la zona de General (és a dir, de peu, sense seient) a dalt de tot. Així que vaig passar una temporada més, encara jovenet i tot sol, anant a veure el futbol a aquella quarta o cinquena graderia on anys més tard també hi posarien seients.

Des d’aleshores pràcticament no he tornat al Nou Camp i tampoc no he seguit gaire els mundials. Però enguany, el mundial de Rússia 2018 ha coincidit amb una ciutat plena de turistes i molt diversa internament i això m’ha fet veure-li una gràcia nova al campionat. Molts partits del mundial de Rússia 2018 m’han agafat anant en bici d’una punta a una altra de Barcelona i sense buscar-ho he anat veient com en disfrutaven les comunitats (de residents i de turistes) d’origens diversos: brasilers, argentins, anglesos, belgues, francesos, suïssos… s’han anat alternant als bars de tot arreu. Jo els he vist a l’Eixample, a la ciutat vella i a la Barceloneta. Sobretot als carrerons de la Barceloneta i als xiringuitos de la platja on, com mostra la imatge, els anglesos gaudien del partit en què van eliminar Colòmbia.

I cantaven: “God save our gratious Queen…”, amb el mateix to, per cert, d’entre conya i solemnitat, amb què vaig sentir cantar el Virolai a la Gran Via el 20 de setembre del 2017, en les protestes contra l’entrada de les forces de l’Estat al departament d’economia. El dia dels fets que posteriorment van motivar la detenció de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, a qui jo vaig sentir demanar a la gent, demanar-nos sisplau que marxéssim abans de la mitja nit. I consti que alguns dels que hi érem, els de la meva generació, som els mateixos que el 1982 vam aprendre l’Aúpa, España, aúpa. Aúpa selección. La gràcia és que més enllà de l’adoctrinament i el sectarisme al final la gent pensa, perquè a l’escola i a la universitat ens van ensenyar a ser crítics i a no caure en mans de sectes religioses ni d’adoctrinaments ideològics. Aquí i diria que en general, tenim la sort de viure en una època de gent molt majoritàriament madura i amb criteri. Per molt que ens vulguin fer pensar el contrari i passar per adoctrinats.

 

“Sóc asquerosament pobre i només et demano la voluntat”

“Sóc asquerosament pobre i només et demano la voluntat”

Mentre treia diners del caixer que hi ha al carrer del Carme, al Raval, un dissabte al matí, se’m va acostar un noi jove, d’uns trenta anys. Feia una certa angúnia i pena: semblava drogat, caminava molt tort i amb la vista perduda.

Es va aturar al meu costat i em va dir:

-“Sóc asquerosament pobre i només et demano la voluntat”.

La meva reacció va ser la contrària a la que tindries llegint la frase aquí, en fred. Més aviat em vaig posar nerviós, vaig evitar mirar-lo, li vaig dir que no i vaig seguir amb el procés de treure 20 euros del caixer. Ell va esperar uns segons però en veure que jo anava a la meva va passar de llarg i li va dir la mateixa frase, així, en català, a la parella que va trobar uns metres més enllà.

Vaig pujar a la bici i vaig seguir la meva ruta. Mentre pedalava em venia al cap la frase que m’havia dit i perquè no se m’oblidés la vaig anotar al mòbil, que és d’on l’he recuperat avui.

El mateix matí, una mica més enllà, als votants de l’església de Sant Just, vaig veure un cartell de l’Associació de Veïns del Gòtic que deia: “Fora droga del barri”. I convidava a una cassolada dijous 14 de juny a la plaça Sant Jaume. Pocs dies abans havia aparagut morta una persona a conseqüència d’una baralla amb armes blanques al barri de la Ribera. El País ho explicava així: “Segons fonts properes a la investigació, la principal hipòtesi és que es tracti d’un nou cas de violència relacionada amb el tràfic d’estupefaents”.

I ja fa mesos que al Raval -ara ja a tota la ciutat vella de Barcelona- els veïns es mobilitzen contra els narcopisos i la degradació que els acompanya. En uns barris la dignitat dels quals els veïns defensen modèlicament amb el seu dia a dia, com per exemple fa tota la comunitat filipina que des de fa anys viu al voltant del carrer de la Lluna.

No me n’he pogut estar de vincular-ho tot plegat: el pobre noi drogat, el cartell dels veïns que com poden defensen la dignitat del barri i lluiten perquè els seus fills ni ho vegin, ni ho visquin, ni hi caiguin i la impunitat amb què malgrat tot tot segueix passant.

Com en tants altres temes (l’expulsió de veïns que provoca l’especulació immobiliària, l’atur o fins i tot les malalties) podem pensar que sí, que ens solidaritzem, però mirar cap a una altra banda perquè en realitat volem creure que ens queda lluny. Però ho tenim a tocar, entre nosaltres.

Ara penso que, més enllà de donar-li o no una moneda, al noi li hagués pogut preguntar, per exemple, si no tenia família o amics a qui trucar perquè el poguessin ajudar. Segurament no hauria servit de res, però al menys haver-ho intentat. No la podia tenir gaire lluny, la família.

Vaja, fer amb ell el que m’agradaria que em fessin (a mi o al meus amics i familiars- si mai tinguéssim la desgràcia d’estar en les mateixes condicions-.

Però fer aquesta pregunta i comprometre’t amb una situació així és tan difícil…

L’adéu als rellotges de polsera

L’adéu als rellotges de polsera

Ja abans de l’arribada dels mòbils jo tendia a treure’m el rellotge de braçalet del canell. I és clar, els perdia. Perquè me’l treua també a llocs públics, sobretot biblioteques, de tant en tant me’l descuidava i quan tornava ja no hi era. Un dels que vaig perdre era un regal especial i car, però la resta Swatch econòmics que feien menys de mal.

Amb l’arribada dels mòbils em vaig mantenir fidel als rellotges de polsera, tot i seguir amb la tendència del posar i treure constant: m’agradava dur-ne i sobretot ho necessitava, però un cop quiet a la feina, al bar o a la biblioteca de l’Ateneu, tendia a treure-me’l i alliberar aquell espai de pell que demanava aire.

Fa uns dies, mentre baixava en autobús pel Passeig de Gràcia cap al centre de Barcelona, em vaig començar a fixar en els canells dels altres passatgers. L’autobús, un dels últims números històrics de bus de Barcelona que no és ni vertical ni horitzontal, el 24, anava força ple, així que vaig poder repassar uns quants canells. I cap, cap passatger no duia rellotge de polsera.

Que tots tendim a mirar l’hora al mòbil no és cap sorpresa i que els rellotges de polsera tendeixen a desaparèixer tampoc. El que em va sobtar és constatar-ho.

I per un moment vaig pensar en els rellotges de butxaca. La meva generació, i unes quantes anteriors, ja no els han utilitzat, sempre s’ha vist com una cosa antiga. Però alguna altra generació devia viure’n també el procés d’extinció.

L’actual és un procés progressiu i transgeneracional, tot i que les generacions més grans són les encara són més fidels al rellotge de polsera, és clar. Però fins i tot elles hi estan caient.

Com deuen estar patint els fabricants de rellotges! Tots plegats vivim en primera persona la desaparició dels rellotges de polsera. Tot i que, com sol passar en molts d’aquests canvis, no hi prestem gaire atenció.

Aquest matí, quan hi he pensat, he anat al calaix on guardo el meu rellotge, amagat entre els mitjons. I sí, he comprovat que continua allà. De fet, és una bona manera de no perdre’l.

La meva, una generació entre el maig del 68 i l’epidèmia de la SIDA

La meva, una generació entre el maig del 68 i l’epidèmia de la SIDA

Aquests dies en què es commemora el 50è aniversari del maig del 68 no puc evitar enganxar-me a tots els articles que s’estan publicant sobre aquell moviment.

A nivell català em construeixo el relat d’aquell maig francès a través de les persones que en van ser cohetanis i que em són relativament properes i que publiquen articles sobre el tema en premsa o escrits a xarxes socials: Luis Racionero, Pepe Ribas, Ramon Alcoberro, Jaume Sisa. O el que va explicar Teresa Pàmies.

Ramon Alcoberro ha explicat a Vilaweb que els fets que hi ha tres coses bàsiques que donen origen al maig del 68: “El baby boom; el moment d’expansió econòmica en què els obrers comencen a deixar de sentir-se classe explotada per entrar en el món de les classes mitjanes i s’aburgesen una mica. I el fet que el cristianisme prova d’acostar-se a la modernitat, després del concili Vaticà II: la societat comença a perdre un seguit de tabús religiosos, polítics i culturals.

Jaume Sisa ha escrit a La Vanguardia: “La festa havia començat anys enrere, primer, amb la generació beat, i després, amb el moviment hippy, que va anar escampant per tot el món els valors contraculturals i una actitud diferent davant l’existència.” (···) “Vam demanar la felicitat, la joia de viure, el paradís: no va poder ser, però m’agrada pensar que aquesta ambició seguirà encesa”. (···) “Allò no va ser el somni d’una nit d’estiu sinó la realitat d’un mes de maig. Els que mai en tenim prou seguirem somiant sempre”.

Luis Racionero, al mateix diari, ha comparat i marcat distàncies entre la revolució contracultural nord-americana (expressada en gran part a través del moviment hippy) i el maig francès: Ell va conèixer de primera mà la primera al campus de Berkeley i amb les seves experiències amb l’LSD. “La contracultura i els hippies van ser una revolució cultural causada per l’excedent de repressió de la societat puritana ianqui”. En canvi “el maig francès va ser causat per les carències de la universitat i la societat francesa mentre perdia les seves colònies.”

I Pepe Ribas ha recuperat l’especial que la revista Ajoblanco va publicar l’any 1998 sobre el maig del 68:  “El maig francès sintetitza d’alguna manera tots aquells impulsos i totes aquelles pràctiques que desbordant dretes i esquerres van mostrar de forma patent que la utopia pot sortir al carrer en qualsevol moment, arrossegant amb la seva dinàmica obrers, estudiants i fins i tot botiguers”.

A El País Diego A. Manrique parla de la banda sonoral, musical, del 68: “Ni el pop ni la canción de autor anticiparon los levantamientos de 1968. Solo la contracultura californiana fue capaz de articular “lo imposible. No hay un tema que funcione como himno inconfundible de los sucesos de Paris. Sí hubo cantantes en la batalla, en la Sorbona. Pero en realidad, el principal centro de producción cultural de la época será California. Especialmente, el rock de San Francisco-Berkeley, que difundirá mensajes pacifistas, insurgentes, ecologistas, de liberación sexual, de incitación a los estados alterados de conciencia. Asuntos que, hoy sabemos, serán la principal herencia de las insurrecciones del 68”. Potser com a banda musical ens podem quedar amb A bas l’état policier de Dominique Grange? O directament amb l’anterior Blowing in the Wind de Dilan (1962)…

O Teresa Pàmies, que va deixar escrit: “Maig del 68 viu en allò que a França i a altres països impedeix l’statu quo, o sigui, l’encallament històric. Després del maig res no va quedar igual. Que fou exagerat? “Exagérer, c’est commencer d’inventer” (inscripció del maig). Rebutjà a cops de roc la falsedat de l’abundància de la societat de consum, els sistemes corrumputs a tots els nivells d’estructura i de superestructura”.

Nascut el 1971, jo sóc de la generació post-1968. Vam tenir la sort de créixer en un món en què la generació justament anterior havia enderrocat les barreres ètiques anteriors i havia posat la base als nous moviments dels que he estat partícip: pacifisme i anti-militarisme, alliberament sexual, fins i tot en el meu cas cristianisme post-concili Vaticà II. La meva generació va poder gaudir del canvi de xip que es va produir aquells anys gràcies al trasbals provocat pels joves que a finals dels 60’s i començaments dels 70’s tenien entre 17 i 30 anys. I que a nivell familiar m’agrada identificar en unes cares molt concretes, de tiets i cosins que ho van viure i que ens ho han transmès explícitament (explicant-nos-ho) o implícitament (amb estils de fer i de vida).

Sense aquella revolta jo no hauria pogut ser qui sóc, com no ho va poder ser tanta gent abans del 1968.

Tot i que també és veritat que també soc de la generació post-epidèmia de la SIDA, que d’alguna manera va frenar la part més sexual de l’esperit del 68. És a dir, de la generació que no va viure el terrible moment inicial sinó les seves conseqüències posteriors, en forma de posa-te’l, posa-li i amor lliure però menys, amb compte. Això ja donaria per a un segon escrit.