Multes

Fa un parell de setmanes anava en bici pel carrer del Carme en direcció a les rambles. Quan vaig arribar a la Rambla vaig estar a punt de travessar-la en bicicleta rumb a Portaferrissa, però un sisè sentit -i veure un guàrdia urbà, tot s’ha de dir- em va fer baixar de la bici.

Sort d’aquest sisè sentit, perquè aquell urbà tenia ganes de posar multes. No van passar ni trenta segons que un skater es va saltar el semàfor vermell que hi ha davant de l’església de Betlem sota l’atenta mirada d’aquell policia, que no va trigar ni un instant a xiular i aturar-lo.

L’skater va quedar uns instants retingut i descol·locat a la cantonada de rambles amb Carme. Li van demanar la documentació, se la van mirar, el van fer patir una mica i finalment van treure la cartilla de multes com li treuen als conductors de cotxes, als motociclistes o a les bicicletes.

D’acord, ja ho entenc, cal defensar el vianant fins i tot de les imprudències dels skaters. Però diria que aquella multa va ser més per a plaer de l’urbà que per necessitat o justícia. Si tant li molestava, que li fes una mirada incriminatòria i el fes baixar del patinet, com altres vegades he vist fer o m’han fet a mi.

I no és que cregui que no s’han de posar multes també a ciclistes i skaters. Però començaria per llocs per mi especialment necessaris, carrers que tenen el seu carril bici però a on tot i això alguns ciclistes i skaters circulen per on no n’hi ha. Com succeeix sovint a la Diagonal, entre Glòries i el Mar. O a la Gran Via, entre Muntaner i plaça Espanya, ara que sàviament han baixat els carrils bici a la calçada i que la vorera central hauria de queda plenament per als que van a peu.

Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/Stella-Maris-114740_1080x675.jpg) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php71/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 Ricard Rodríguez Martos, diaca d’Stella Maris

Ricard Rodríguez Martos, diaca d’Stella Maris

Necessitava un espai de silenci després d’un cap de setmana intens i m’he presentat a missa de 8 del vespre de la parròquia de Sant Josep Oriol, al carrer Diputació, just per sobre del barri de Sant Antoni de Barcelona. Ja hi havia anat algun dia i m’agrada el tarannà que s’hi respira.

Al costat del rector Enric Termes, hi havia un diaca que l’ajudava.

-“Us preguntareu qui és” ha dit el rector.

Doncs per sorpresa meva, era Ricard Rodríguez Martos, diaca de Stella Maris Barcelona, l’entitat cristiana que fa apostolat de mar (dóna suport als mariners d’arreu del món que arriben amb problemes al port de Barcelona). Aquest barceloní ha estat notícia fa pocs dies per haver contribuït al retorn de mariners de Sri Lanka al seu país, després d’una desgraciada història que els havia fet tripulants del C-Star, el vaixell anti-immigrants en aigües del Mediterrani.

Una part dels tripulants del vaixell van acabar abandonats a la seva sort i sense haver cobrat, al port de Barcelona. I una acció conjunta del  Comitè de Benestar de Port de Barcelona, Capitania, l’Autoritat Porturària i Stella Maris va aconseguir que els tripulants cobressin i hagin pogut tornar al seu país. Stella Maris va  assumir el paper d’interlocutor permanent amb els tripulants.

M’ha agradat veure’l i coincidir-hi.

Mossèn Enric Termes ha recordat que dimecres comença la Quaresma i s’han repartit fulls de Vella Quaresma perquè els nens la pintin i en vagin retallant les cames a mida que s’acosti la Pasqua. N’he agafat una i me l’he endut a casa.

A la foto Ricard Rodríguez apareix amb amb els mariners d’Sri Lanka. És el quart començant per l’esquerra.

 

 

 

 

“¡Desgraciado!”

La megafonia del metro de Barcelona repeteix fins a la sacietat, des de fa unes setmanes, un missatge nou, en català, castellà i anglès, que pretén prevenir els passatgers contra els robatoris. Més o menys ve a dir: “Els lladres aprofiten les teves distraccions, vigila les teves pertinències”. Al principi la versió anglesa  feia una mica de vergonya aliena, la llegia una noia amb accent i dicció catalana, però fa cosa d’una setmana van rectificar i ara ja es pot escoltar en un anglès perfecte.

Dilluns al matí, a dos quarts de vuit, vaig tornar a escoltar el missatge mentre esperava que arribés el metro a l’estació d’Universitat. Les esperes al metro de Barcelona acostumen a ser breus, perquè en hores punta els combois passen cada dos minuts, així que el missatge el vaig sentir la poca estona que vaig aprofitar per seure en un dels bancs de l’estació.

Va arribar el metro, em vaig aixecar i, malgrat la meva impaciència per entrar, vaig deixar passar els passatgers que sortien del vagó. De sobte, una senyora que sortia s’ho va repensar i va fer mitja volta. Va anar directe a un home que seia com si res dins del vagó. Ella li va allargar la mà i li va espetar:

-“¡Devuélveme el móvil!”

L’home no va dubtar ni un instant i, com si res, li va tornar el mòbil que li havia robat uns minuts abans.

Ella el va agafar i va marxar aprofitant que el metro encara no havia tancat les portes, no sense abans cridar:

-“¡Desgraciado!”

Amb la passtgera ja fora el senyor es va quedar assegut com tranquil·lament. Cap dels passatgers que havien observat l’escena no va trencar el silenci contundent de qualsevol dilluns al matí. Només uns pocs vam creuar mirades còmplices, i tot va semblar continuar com si no hagués passat res.

A banda i banda del lladre seien dues noies. Una va abraçar la seva bossa, no fos cas, però va continuar asseguda al seu costat. L’altra es va aixecar i va anar cap a la porta, des d’on jo havia estat observant l’escena. Amb ella sí que vam intercanviar algunes paraules. Ella em va dir:

-“¿Lo has visto? ¿Yo no me quedo a su lado!”

I jo:

-“Sí, sí, al·lucinant”.

Quan vam arribar a plaça Catalunya el lladre de mòbils es va aixecar i se’n va anar. La noia amb qui jo havia parlat, també. Vaig treure un boli i un paperet de la butxaca del pantaló i hi vaig anotar el crit que havia fet la noia abans de marxar ja amb el seu mòbil, no volia oblidar aquella expressió que li havia sortit de tan endins: “¡Desgraciado!”.

Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/The-Washington-Post_2-605762_1080x675.png) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php71/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 “The Post”

“The Post”

Dijous vaig tornar al Renoir Floridablanca, aquesta vegada per veure The Post, o Els arxius del Pentàgon, com l’han traduït aquí.

Dirigida per Steven Spielberg i protagonitzada per Meryl Streep (a la pel·lícula Kay Graham propietària accidental de The Washington Post) i Tom Hanks (que representa el director del diari l’any 1971, Tom Hanks).

El film relata l’enfrontament entre periodistes i govern als Estats Units al voltant de la publicació dels ‘Papers del Pentàgon’, un document en què es demostrava que l’opinió pública nord-americana no coneixia la veritat sobre la Guerra del Vietnam.

Però a mi hi ha dues coses que m’han agradat especialment.

Sobretot, conèixer la figura de Kay Graham en aquella història. El seu pare Eugene Meyer va comprar el Washington Post l’any 1933. I el seu marit, Philip Graham, el va heretar però es va suïcidar el 1963. Aquest fet va col·locar Graham inesperadament i contra el seu desig all front del principal diari de la capital dels Estats Units. Un diari local però amb voluntat nacional i necessitat de capital  per créixer.

Propietària en principi insegura i menystinguda pel seu entorn de consellers, Graham es veu en la difícil cruïlla d’haver de decidir entre la publicació o no dels Papers del Pentàgon que la redacció ha aconseguit i que els seus consellers financers volen evitar que publiqui, en plena sortida a Borsa.

Contra tot pronòstic Katherine Graham decideix publicar-los amb la intuïció que el futur del diari no depèn tant del que opinin els poders fàctics com de servir la missió de l’empresa: fer periodisme i informar.

I en segon lloc l’excel·lent ambientació: moltes escenes passen a la redacció del Washington Post i algunes a la del New York Times, d’una banda. La seducció que em causen les redaccions dels diaris no té límit, encara ara. I també els ambients que es recreen dels carrers de principis dels 70’s, on se succeeixen protestes de hippies contra la guerra del Vietnam.

Spielberg diu: “Sempre existirà un estira i arronsa en les relacions entre periodistes i govern. Tothom acaba barallant-se amb la premsa”. D’això en podríem discutir, ara que en gran part la premsa també depèn de les ajudes dels governs de torn. Però ho deixo per un altre dia.

Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/Call-me-by-your-name-1024x554-104237_1080x675.jpg) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php71/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 “Call me by your name”

“Call me by your name”

Sempre que passo davant del cinema Renoir Floridablanca tafanejo la cartellera i, si fan una pel·lícula que m’atreu, intento anar-hi ràpid perquè sé que la cartellera canvia d’un dia per l’altre. La pel·lícula pot saltar d’horari o directament desaparèixer i potser tornar-hi més endavant. Que un dia facin una pel·lícula no et garanteix que la facin al dia següent.

Com que tinc la sort de tenir-lo a quatre passes, de tant en tant, quan el nen ja dorm, dic bona nit a casa i aprofito les sessions nocturnes que comencen a dos quarts d’11 de la nit. Dimarts ho vaig fer amb Call me by your name, una història d’amor dirigida per Luca Guadagnino i protagonitzada per Armie Hammer (Oliver) i Timothée Chamalet (Elio).

És un film europeu pur i dur, tot i la participació nord-americana. Parlat en anglès, italià, francès i amb incursions d’alemany. La història passa en una vil·la del nord d’Itàlia l’estiu de 1983 i narra la història d’amor entre els dos protagonistes amb alguna punta de triangle amorós amb una altra de les protagonistes, Amira Casar (Marzia).

Quan el director parla de la pel·lícula diu que “tanca una triologia seva de films basats en el desig, en aquest cas un idil·li de joventut”. La seva trama avança a poc a poc en un joc com del gat i el ratolí: “aquell anar i venir que succeeix entre persones que se senten atretes entre sí però que estan insegures de si l’altra persona se sent atreta de la mateixa manera”.

La banda musical és preciosa -cançons dels 80’s i música clàssica-, els ambients molt ben aconseguits i la història molt sensible. La clau de la pel·lícula és que evoca sensacions, gustos, vistes, pensaments, il·lusions, pors i sentiments. És d’aquelles pel·lícules que recordaré. I m’agrada el joc que proposen de dir-se l’un a l’altre pel nom de l’altre. D’aquí ve el títol de Call me by your name

Dos dies més tard, dijous, vaig tornar al Renoir Floridablanca, aquesta vegada a veure The Post (Els arxius del Pentàgon)