Una de turistes i empleats del Metro de Barcelona

Dilluns vaig pujar un moment de Sant Antoni a Montjuïc. És fàcil: dues parades de la L2, la línia lila, i funicular. Com que feia molta calor i havia d’esperar una amiga em vaig quedar assegut al vestíbul del funicular. I la veritat és que a Barcelona a la que t’atures a observar alucines.

Una parella adulta, home i dona, de quaranta i tants, fan preguntes a la jove taquillera refugiada rere el vidre del despatxet que tenen els taquillers del metro de Barcelona. Moltes, moltes vegades em pregunto què fan els taquillers del metro de Barcelona, si m’ho volen explicar als comentaris d’aquest post fantàstic, perquè no entenc la seva feina, em sembla que ha quedat caduca. És pura presència perquè els usuaris del metro ens sembli que no estem sols?

El cas és que la parella i la taquillera no s’entenen. I la taquillera, tot s’ha de dir, fa poc esforç per assistir-los:

– “Do you speak English?”, li pregunten.

– “A little bit”, respon.

“No és l’anglès, són les ganes”, penso jo.

La pregunta dels turistes és fàcil: “Com arribar a les Rambles?”

Ella, ni idea. Només els sap dir que vagin a la parada Paral·lel. Però ni mu de com arribar a la parada Paral·lel. Ni mu, per exemple, de que abans han d’agafar un fàcil Funicular. I ni mu d’a quina parada han de baixar per sortir a les Rambles.

Jo que m’ho miro de lluny primer penso que no m’hi fico. Que no m’hi ficaré. Però la situació pot amb mi. Ells que no acaben d’entendre on són i la taquillera que ja està parlant amb la companya, perquè en la inutilitat de la seva posició no són un sinó dos.

Al final m’aixeco ordinador en ma, amb el mapa del metro de Barcelona en pantalla, m’hi acosto i intentant no espantar-los (perquè tots els turistes van cartera i bolso en braç, protegit dels pispes) els hi dic:

-“You want to go to les Rambles?”

La dona s’espanta menys que l’home i dona peu a deixar-se ajudar.

Total, que al final entenen que han d’agafar el funicular, baixar a la parada Paral·lel, agafar la lila fins a Universitat, baixar i preguntar on són les Rambles o plaça Catalunya, a dos minuts. O millor, agafar la verda fins a Liceu, tot i que hauran de caminar més per arribar fins a la verda.

I quin bitllet els he de dir que comprin? Em torno a girar cap a la taquillera, li tallo la conversa amb la companya i li pregunto:

– “Poden compartir la T10”?
– “La T10 fa dos anys que no existeix”, em respon
– “Sí, ja, la Casual, vull dir”
– “No, que comprin la T Familar, de 8 viatges i que poden comparti”

Els hi dic, m’ho agraeixen molt, torno al meu seient a esperar l’amiga i em torno a mirar la situació de lluny. Ells que es barallen una mica amb la màquina expenedora però al final se’n surten, validen els bitllets, entren al vestíbul, tornen a fer que gràcies i baixen cap al funicular.

Total, que penso que les funcions dels empleats de les taquilles del metro de Barcelona estan absolutament desfassades. Quan a la parada dels Ferrocarrils a Muntarer van eliminar les taquilles fa… 30 anys? les van substituir pel mateix taquiller amb uniforme amb total voluntat d’ajudar els usuaris. Aquell home ho va fer fins fa pocs anys, ara es deu haver jubilat. Doncs el mateix, els empleats del metro si hi han de ser -que jo crec que sí- haurien d’estar al costat de les màquines expenedores i amb voluntat de servei. Ah, i parlar idiomes i tenir empatia amb tothom, especialment amb els turistes, que són els que més ho necessiten. Al revés del que passa ara, vaja.

Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/IMG_20180302_1835501-1024x768-136245_1080x675.jpg) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php71/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/IMG_20180302_1835501-1024x768-136245_1024x675.jpg) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php71/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1509 L’octogenària botiga d’hules de Sarrià

L’octogenària botiga d’hules de Sarrià

Tothom que estimi Barcelona hauria de córrer a comprar a la botiga d’hules de Montserrat Sagué (Barcelona, 1929), a Sarrià. Als seus 89 anys encara regenta la botiga d’estovalles plastificades i altres estris de casa, al número 7 del carrer Jaume Piquet de Sarrià. A un pas dels Ferrocarrils i del carrer Major.


La Montserrat va néixer a Ciutat Vella, on els seus pares tenien una botiga també d’hules però a prop de la catedral:

-“Van venir de Barcelona i van obrir aquesta botiga fa més de 80 anys. Està tal qual”.

Ella tenia tres o quatre anys. Va estudiar al Grup Escolar Dolors Monserdà, que ensenyava amb el renovador mètode Montessori.

De tant en tant busco una excusa per escapar-me a Sarrià, entrar a la botiga i parlar amb ella o amb el seu home. L’excusa acostuma a ser comprar-hi algun pot de plàstic, o un embut. Ahir, per exemple, en vaig sortir amb un plàstic per cobrir estovalles de tela i un pot per omplir de colònia.

-“Doncs posi-me’n dos metres, per cobrir una taula rectangular”, li vaig dir.

-“Passa, passa, anem a dins a tallar el plàstic”, em va dir convidant-me a entrar a la rebotiga.

Mentre tallava els dos metres de plàstic amb un regla de fusta de metre i mig -que té tants anys com l’establiment comercial- m’explicava:

“Durant la guerra, el fotògraf hongarès Robert Capa va venir a l’escola i ens va fer fotos. Tot i que no ho recordo, me les va ensenyar una periodista i m’hi vaig reconèixer. Conservo una foto de la meva classe de l’època i per això vaig poder comprovar que jo i algunes de les meves amigues érem les que Capa havia fotografiat”.

La Montserrat té el retall el retall d’El Periódico penjat a la botiga. Aquell dia la periodista Eva Melús li va ensenyar fotos de Capa provinents de la “maleta mexicana”, que havien estat perduts durant 66 anys (imatges de Capa i també de Gerda Taro i per David Seymour). I quina va ser la sorpresa de tothom quan la Montserrat s’hi va reconèixer.

I així ha estat com, un cop completada la conversa, he sortit de la botiga, he deixat enrera les històries de Montserrat Sagué, he agafat els ferrocarrils i m’he tornat cap a Sant Antoni.

 

Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/caldo3-1024x768-122434_1080x675.jpg) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php71/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/caldo3-1024x768-122434_1024x675.jpg) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php71/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1509 Per Nadal, un plat de sopa per a tothom

Per Nadal, un plat de sopa per a tothom

La sorpresa de la nit de Nadal del 2017 me la vaig trobar en un moment del tot inesperat. Havia decidit sortir a comprar unes mandarines al colmado internacional del carrer Parlament.

Quan passava en bici al costat de la carpa que des de fa vuit anys fa de mercat provisional de Sant Antoni, em va cridar l’atenció un grupet de veïns, en general joves, que arrossegaven un carret del que sortia fum. Al seu costat hi havia un altre grup de persones, sensesostres. El carro portava cartells on deia “Nadal” i un altre que identificava l’acció: “Vols sopa?”.

Eren nois i noies joves del barri de Sant Antoni, que estaven repartint sopa als vagabunds en plena nit de 24 de desembre.

-“No som de cap ONG ni de cap organització, som un grup d’amics que l’any passat vam decidir repartir sopa a gent que dorm al carrer”.

A banda de la felicitació, la pregunta era òbvia: “Ho feu també altres dies o només per Nadal?” No va caldre fer-la, una noia del grup la va contestar abans:

-“Ens estem plantejant fer-ho periòdicament. de moment avui ho fem per segona vegada i ja veurem. Vols que t’avisem si hi tornem?”

Vaig dir que sí i vam quedar que m’escriurien. Bravo per la iniciativa així en un barri, el de Sant Antoni, que té molts veïns que dormen als racons i als caixers.

El Comité por la libertad de Milagro Sala se manifiesta en Barcelona

El Comité por la libertad de Milagro Sala se manifiesta en Barcelona

Un centenar de argentinos se han manifestado en Barcelona para pedir la libertad de Milagro Sala. Lo han hecho en la plaza Sant Jaume, frente al ayuntamiento de la capital catalana. El caso de Milagros Sala no es conocido en Barcelona y la protesta me la he cruzado de casualidad, así que he investigado un poquito:

Es una dirigente política y social indígena argentina que se encuentra detenida en el penal de mujeres de Alto Comedero.

Fue arrestada en enero de 2016 por una acampada que diversas cooperativas realizaroncontra el gobernador Gerardo Morales. En diciembre de 2016 fue condenada a tres años de prisión por considerarla «instigadora» de un escrache contra el governador provincial Gerardo Morales.

Milagro Sala

Líder de la Organización Barrial Túpac Amaru, integrante de la Central de los Trabajadores Argentinos (CTA), es especialmente conocida por su labor de construcción de miles de viviendas en la provincia de Jujuy.

En el 2015 fue elegida diputada, pero debido a su detención no se le permitió asumir el cargo.

Durante los minutos que he seguido el acto de Barcelona, una portavoz del Comité por la libertad de Milagro Sala explicaba que “en Argentina la justicia es cómplice de racismo estructural, de la persecución a las mujeres y a las personas que luchan. Milagro Sala tiene una resistencia impresionante, sabemos que saldrá adelante. Pero hay muchas presas políticas que en argentina sufren debido al sistema penal existente”.

Decoració LGTB a les escales del metro d’Universitat

Decoració LGTB a les escales del metro d’Universitat

L’estació del metro de plaça Universitats (línies L1 i L2, vermella i lila) s’utilitza des de fa uns anys com a camp base de moltes activitats promocionals: el hall sovint es transforma en sala de concerts i de promoció de festivals de cinema; algunes columnes són aprofitades per a fer-hi decoracions culturals -aquest últim mes, decoracions de la Casa Àsia; i les escales que van cap a l’exterior es transformen en plafons publicitaris. És el que està passant aquests dies: una de les escales de sortida ha estat coberta amb els colors de l’arc de Sant Martí. La bandera LGTB va ser creada per l’activista Gilbert Baker, que la va estrenar el 25 de juny de 1978 a San Francisco.

gai 2

La Bodega La Palma celebra 80 anys convidant els veïns a un vermut

La Bodega La Palma celebra 80 anys convidant els veïns a un vermut

La Bodega La Palma, al carrer la Palma de Sant Just 7, al barri de l’església de Sant Just i Pastor, va celebrar diumenge 18 de juny els seus 80 anys. I ho va fer convidant veïns, clients i periodistes a un vermut. La festa de la bodega va ser també un homenatge a l’antiga propietària, Carme Castells, que va regentar el negoci fins l’any 2005, i que es filla de la senyora Maria, fundadora llegendària de la Bodega. Van conduir l’acte els actuals propietaris, la Judith i l’Albert, acompanyats de la periodista, escriptora i veïna Begoña García Carteron. Són reconegudes les croquetes de calamar de la Bodega La Palma, i se’n ven oferir durant el vermut de celebració. Moritz també hi va participar, fent que la “tapa aniversari” estigués formada per una croqueta de calamar i una canya Moritz.

La Bodega la Palma va obrir les portes l’any 1935 com a botiga de queviures, i pocs anys després es va transformar en una bodega que venia gel, oli i vi a granel.

la bodega

Quan la senyora Maria se’n va fer càrrec, allà pel 1940, va incorporar taules per servir gots i gerres de vi, i també alguna cosa de menjar, forjant el que és avui dia.

A la seves taules es van aplegar artistes com els pintors García Estragués i Hernández Pijuán, entre d’altres, que compartien tertúlia amb el poeta Enrique Sordo, cap de cerimònies, i amb d’altres intel·lectuals.

A principis de la dècada de 1960 va veure néixer el grup de teatre La Pipironda, que buscava escenaris petits i amb molta proximitat per representar les seves obres.

Des dels anys 90 i fins a ben entrat el segle XXI, ha estat l’epicentre d’una nova generació d’artesans i artistes, que també lluiten, com la Bodega, per resistir al barri.

L’interior de la bodega és tot un museu d’història etnogràfica. Conserva les botes de vi i el taulell de fusta i marbre dels seus orígens. Té seients de fusta adossats a les parets i realitzats a mà, i taules de marbre i ferro forjat que s’han anat incorporant al llarg de la seva història.

La Bodega la Palma està catalogada de forma oficial com un dels 300 locals emblemàtics de la ciutat de Barcelona.

La bodega ofereix producte fresc, de proximitat i de primera qualitat és el protagonista, sense perdre de vista la cuina casolana tradicional, ni l’entorn on es serveix, ni els vins de la terra amb els que es mariden els plats.

El menú varia cada temporada però n’hi ha propostes fixes tan saboroses que han  esdevingut clàssics, com les croquetes de calamar, la botifarra negra amb compota de poma o l’amanida de pop.