Carteristes a Barcelona, encara

Potser perquè ara tinc menys temps per passejar per la ciutat, feia uns mesos que no veia l’acció d’un carterista en directe a Barcelona, in situ. Tot i que en aquest cas l’intent no era de robar una cartera sinó un mòbil.

A primera hora de matí de dijous passat, 27 d’abril, al carrer del Carme a tocar del carrer Xuclà, vaig sentir com una turista nord-americana d’uns 70 anys començava a cridar:

-“Give me back my mobile!”

El lladre, un senyor d’uns quaranta-i-tants, que físicament semblava romanès, o albanès, de la sud-Europa de l’Est, es feia el despistat. Dues companyes joves de la turista en qüestió feien cara de descol·locades. Jo m’ho mirava des d’una certa distància, de l’altra banda del carrer, amb el dubte de si intervenir-hi o passar desapercebut.

Per sort, un barceloní del Raval inconfusiblement Sikh, que es va trobar la situació de cara, no va dubtar a actuar i va retenir l’encara presumpte lladre com va poder.

En el moment clau de tot plegat va la turista robada i es posa a dubtar de tot plegat: “Espereu un moment, que no estic segur si m’ha robat o si tinc el mòbil a la bossa”. Com si al senyor Sikh li fos tan fàcil  retenir el lladre, que anava dient que no amb el cap, que ell no havia fet res.

La meva mirada es va despistar un segon esperant trobar algun policia al voltant, potser a la cantonada amb la Rambla, però no n’hi havia cap. Quan vaig tornar la mirada al lloc dels fets tot s’havia desencadenat: la senyora ja no buscava el mòbil a la bossa sinó que el tenia a la mà. Però, l’havia trobat o era que el noi li havia tornat?

-“He had it or you had it in the bag?”, li vaig demanar des de la distància.

Efectivament, era el lladre qui li havia tornar el mòbil, potser per la pressió física del barceloní Sikh, potser per la pressió social de tots els que seguíem l’acció, o segurament per totes dues coses.

El més curiós és el que passa a continuació d’una situació d’aquest tipus: que tot es desfa com un núvol que s’esfuma en el cel: les turistes van escampar la boira amb l’esglai al cor i a la cara; el veí del Raval se’n va anar abans que no se li compliqués la vida, que ja prou havia fet; i el carterista es va quedar al carrer de Jerusalem (un dels que va cap a la Boqueria) com xiulant i fent veure què no allà no havia passat res.

Ai, Barcelona.

Quan multar o no multar les bicis, aquesta és la qüestió

Dijous li van posar una multa de 200 euros a una amiga meva per saltar-se, en bici, dos semàfors en vermell. A la zona d’Arc de Triomf, a Barcelona. Evidentment, si això és el que marca la llei ningú no li pot discutir la multa al guàrdia urbà en qüestió. En canvi sí que es pot críticar la inexistència d’una estratègia eficient per endreçar la circulació de bicicletes en una xarxa urbana que, per molts esforços que s’estiguin fent, no està preparada per la convivència entre vianants, ciciclistes, comnductors de motos, de cotxes, d’autobusos i -per fer la festa més gran- també de tramvies.

Sóc un ciclista urbà total i per Barcelona gairebé només em moc en bicicleta alternada amb metro i autobús. Hi ha molts punts de la ciutat on penso que hi hauria d’haver urbans multant ciclistes: bàsicament aquells on hi ha un bon carril bici i on, malgrat això, uns quants ciclistes van per on volen. És el cas, per exemple, de la Diagonal entre Glòries i el mar. Tot i els sots i malgrat que no és un carril bici pou ben separat de la vorera -forma part física del passeig central de l’avinguda- és un carril que està prou bé i que permet circular ràpid. I en canvi cada dia centenars de ciclistes l’obvien. A què espera l’Ajuntament a tenir un equip d’urbans fixe en punts com aquest a deleitar-se posant multes? Que posin tantes com puguin!

En canvi, els casos que conec de multes posades són absurdes. La meva amiga ciclista és modèlica: va amb casc, amb les llums enceses a la nit, és prudent… Saltar-se un vermell? Qui no se’l salta alguna vegada en bicicleta. Perquè, encara que costi d’entendre, la bicicleta com a mitjà de transport circula amb una lògica diferent. I això segurament és el que costa d’adaptar a les ciutats: que potser saltar-se un semàfor vermell en un carrer no és greu ni decisiu i, en canvi, sí que és estratègic castigar la circulació de bicis per zones repletes de vianants.