Una de turistes i empleats del Metro de Barcelona

Dilluns vaig pujar un moment de Sant Antoni a Montjuïc. És fàcil: dues parades de la L2, la línia lila, i funicular. Com que feia molta calor i havia d’esperar una amiga em vaig quedar assegut al vestíbul del funicular. I la veritat és que a Barcelona a la que t’atures a observar alucines.

Una parella adulta, home i dona, de quaranta i tants, fan preguntes a la jove taquillera refugiada rere el vidre del despatxet que tenen els taquillers del metro de Barcelona. Moltes, moltes vegades em pregunto què fan els taquillers del metro de Barcelona, si m’ho volen explicar als comentaris d’aquest post fantàstic, perquè no entenc la seva feina, em sembla que ha quedat caduca. És pura presència perquè els usuaris del metro ens sembli que no estem sols?

El cas és que la parella i la taquillera no s’entenen. I la taquillera, tot s’ha de dir, fa poc esforç per assistir-los:

– “Do you speak English?”, li pregunten.

– “A little bit”, respon.

“No és l’anglès, són les ganes”, penso jo.

La pregunta dels turistes és fàcil: “Com arribar a les Rambles?”

Ella, ni idea. Només els sap dir que vagin a la parada Paral·lel. Però ni mu de com arribar a la parada Paral·lel. Ni mu, per exemple, de que abans han d’agafar un fàcil Funicular. I ni mu d’a quina parada han de baixar per sortir a les Rambles.

Jo que m’ho miro de lluny primer penso que no m’hi fico. Que no m’hi ficaré. Però la situació pot amb mi. Ells que no acaben d’entendre on són i la taquillera que ja està parlant amb la companya, perquè en la inutilitat de la seva posició no són un sinó dos.

Al final m’aixeco ordinador en ma, amb el mapa del metro de Barcelona en pantalla, m’hi acosto i intentant no espantar-los (perquè tots els turistes van cartera i bolso en braç, protegit dels pispes) els hi dic:

-“You want to go to les Rambles?”

La dona s’espanta menys que l’home i dona peu a deixar-se ajudar.

Total, que al final entenen que han d’agafar el funicular, baixar a la parada Paral·lel, agafar la lila fins a Universitat, baixar i preguntar on són les Rambles o plaça Catalunya, a dos minuts. O millor, agafar la verda fins a Liceu, tot i que hauran de caminar més per arribar fins a la verda.

I quin bitllet els he de dir que comprin? Em torno a girar cap a la taquillera, li tallo la conversa amb la companya i li pregunto:

– “Poden compartir la T10”?
– “La T10 fa dos anys que no existeix”, em respon
– “Sí, ja, la Casual, vull dir”
– “No, que comprin la T Familar, de 8 viatges i que poden comparti”

Els hi dic, m’ho agraeixen molt, torno al meu seient a esperar l’amiga i em torno a mirar la situació de lluny. Ells que es barallen una mica amb la màquina expenedora però al final se’n surten, validen els bitllets, entren al vestíbul, tornen a fer que gràcies i baixen cap al funicular.

Total, que penso que les funcions dels empleats de les taquilles del metro de Barcelona estan absolutament desfassades. Quan a la parada dels Ferrocarrils a Muntarer van eliminar les taquilles fa… 30 anys? les van substituir pel mateix taquiller amb uniforme amb total voluntat d’ajudar els usuaris. Aquell home ho va fer fins fa pocs anys, ara es deu haver jubilat. Doncs el mateix, els empleats del metro si hi han de ser -que jo crec que sí- haurien d’estar al costat de les màquines expenedores i amb voluntat de servei. Ah, i parlar idiomes i tenir empatia amb tothom, especialment amb els turistes, que són els que més ho necessiten. Al revés del que passa ara, vaja.

Atrapats en els algoritmes

Atrapats en els algoritmes

Internet i les xarxes socials no han liquidat el vell món dels mèdia i de les seves corporacions, que malgrat tot continua existint, potent i ple d’influència. Però sí que ha empoderat comunicativament persones que haurien tingut poques opcions per fer-se escoltar i que ara poden, amb un tuit, un post a Instagram o Facebook, o des del seu blog, fer-se sentir. Ahir mateix,  en Miquel se sorprenia dels mil-tres-cents retuits sobre les tristes declaracions de Goytisolo a la SER.

La gran paradoxa és que els algoritmes de les grans empreses d’Internet ens han portat a una realitat en què la xarxa, en comptes d’obrir finestres mentals, ens porta a un món reduccionista en què només ens arriben missatges dels que pensen com nosaltres i que reforcen els nostres apriorismes.

Políticament i des d’un punt de vista de convivència, això és un desastre, com es constata amb tants exemples arreu del món: Trump als Estats Units, Bolsonaro al Brasil, el Brexit al Regne Unit, a la Xina. I també a Espanya, amb els relats inventats sobre l’independentisme, o a Catalunya, on ens estem habituant a un món híperpolititzat. Mires el mòbil o engegues la ràdio i tot és política.

No és fàcil fugir d’aquesta trampa. Jo ho intento fer triant referents d’aquí i d’arreu, de tots els temes que m’interessen, que em serveixin per seguir construïnt una visió crítica i amb criteri propi de l’època que ens ha tocat viure. Si alguna cosa vaig aprendre a la Universitat, però a tants llocs i amb tants amics i causes amb què em vaig formar d’adolescent, va ser aquesta: la importància de mantenir l’esperit crític.

No deixa de sorprendre’m que el país que m’imagino el trobi més al parc quan parlo amb mares i pares amb qui tenim perspectives diferents sobre el que està passant, que als missatges que compulsivament m’envien els algoritmes.

I sabeu l’única certesa que tinc? Que si ens deixessin resoldre el tema (el conflicte, vaja) al grup de pares i mares, el resoldríem i arribaríem a un país on tothom se sentiria còmode.

El “Bon Nadal”, una batalla perduda?

El “Bon Nadal”, una batalla perduda?

Passejant per Barcelona tinc la sensació que sí, que el Nadal té la batalla perduda. Comença a fins i tot quedar malament felicitar les festes amb un “Bon Nadal” en lloc de dir la fòrmula neutra del “Bones Festes”. Per primera vegada m’estic trobant gent que s’indigna quan li dic “Bon Nadal” i d’altres que intueixo que no els agrada, però que no gosen dir-m’ho.

De rètols de “Bon Nadal” cada cop n’hi ha menys. A algunes botigues encara aguanta, però als carrers s’imposa molt majoritàriament el “Bones Festes”. Per allò d’un suposat respecte guai a la diversitat i a la multiculturalitat. Arguments que trobo més d’auto-odi amb tot el que té a veure amb la tradició cristiana que de respecte als altres. Un rebuig que, tot s’ha de dir, alguns s’han guanyat i es guanyen a pols.

Als carrers de Barcelona gairebé tot són rètols de “Bones Festes”, de la mateixa manera que a Nova York el “Happy Holidays” s’imposa al Merry Christmas. Només a alguns racons, com al Baixador de Vallvidrera, persisteixen rètols il·luminats de “Bon Nadal”.

És una batalla innecessàriament perduda perquè el Nadal, o al menys el meu Nadal, el que he après a casa, és un Nadal solidari i obert a tothom qui vingui. M’agrada celebrar i compartir el Nadal, de la mateixa manera que m’agrada celebrar les festes dels altres que han vingut a Barcelona.

Però és molt difícil frenar les tendències quan aquestes venen amb força i diria que aquesta és imparable, en la societat occidental post-cristiana en què vivim.

Bon Nadal

Una visita al mercat i forn de pa de Formiguera: Le Pain de Papou, Christian Guasch artisan Pâtissier Boulanger

Una visita al mercat i forn de pa de Formiguera: Le Pain de Papou, Christian Guasch artisan Pâtissier Boulanger

A Forminguera (el Capcir) m’agrada anar-hi qualsevol dissabte de l’any. És dia de mercat i hi arriba gent de tota la comarca i també de Cerdanya, l’Auda i més enllà. Hi vaig tornar fa uns dies en ple agost i semblava avançada la tardor: boira, fred, muntanya. És un plaer passejar-hi i tafanejar les parades, la gent, l’església.

Les parades són les típiques dels mercats: fruita, formatges, embotits i gèneres de punt. Col·locades en filera des de la plaça fins a la carretera, també sobre el pont que travessa el riu. Ho tastaria tot.

La gent és variada però a mi m’agrada observar els avis, últims testimonis ara ja sí d’un món que desapareix: els dels pobles de saviesa rural i de frontera lingüística catalano-occitana. Venen ganes de parlar amb ells, abans ho feia molt, però les presses i la voluntat de mantenir un cert i còmode anonimat em frenen. Els avis s’adrecen als joves en un francès amb accent català.

Hi ha quatre locals que sempre m’agrada visitar: el quiosc, la carnisseria, el cafè, l’església i sobretot, sobretot la pastisseria i forn de pa.

Al quiosc una àvia li pregunta al fill del quiosquer què farà ara que ha acabat el batxillerat: se’n van a estudiar a Perpinyà, “lluny del fred”. El pare remuga de fons: “Ja trobaràs a faltar la muntanya, ja”. De moment diria que no.

A l’església, que com moltes parròquies nord-catalanes té aquell tuf eclesial passat d’època, carca, s’anuncia canvi de rector.

A la pastisseria s’hi acumula molta gent. És el forn Le Pain de Papou, de l’artesà forner i pastisser Christian Guasch, medalla Mercure d’Or 1996. Espectacular, de primer nivell, mereix una visita i anar-hi tornant.


Més enllà dels pans, boníssims, destaquen les pastes i pastissos: tortells anisats, brioxos i sobretot les fougasses, coques de briox decorades amb fruita fresca de temporada. Quan hi vaig jo n’hi ha de poma, de préssecs o de figues.


Al cafè em serveixen un tallat i me’l prenc assegut davant l’església buscant alguna anècdota local a L’Independent de Perpinyà.

El mundial de Rússia 2018 vist des de Barcelona

El mundial de Rússia 2018 vist des de Barcelona

El primer mundial de futbol de què sóc conscient va ser el d’Argentina l’any 1978. Quan va acabar vaig tenir la sorpresa que el següent seria a Espanya: “¡Nos vemos en España 82”, van dir. Sí, sóc dels que a en Naranjito el vam conèixer perquè en vam ser cohetanis i no perquè el veiéssim en alguna samarreta vintage anys després. Encara podria cantar els himnes patriòtics que vam aprendre: “¡Aúpa España, aúpa selección…” Eren temps en què ningú parlava d’adoctrinaments ni a les escoles, ni a la televisió.

I no em queixo, m’ho vaig passar molt bé durant aquell mundial, que em va enganxar en plena passió pel futbol. L’any 1982 jo tenia 11 anys i era soci del Barça a general, Gol Nord, tercera graderia. El Club va aprofitar els mundials per ampliar l’estadi i posar marcadors amb pantalles, que al final van ser en blanc i negre (deien que serien en color). I amb l’ampliació van convertir en zona de seients aquella tercera graderia i va enviar la zona de General (és a dir, de peu, sense seient) a dalt de tot. Així que vaig passar una temporada més, encara jovenet i tot sol, anant a veure el futbol a aquella quarta o cinquena graderia on anys més tard també hi posarien seients.

Des d’aleshores pràcticament no he tornat al Nou Camp i tampoc no he seguit gaire els mundials. Però enguany, el mundial de Rússia 2018 ha coincidit amb una ciutat plena de turistes i molt diversa internament i això m’ha fet veure-li una gràcia nova al campionat. Molts partits del mundial de Rússia 2018 m’han agafat anant en bici d’una punta a una altra de Barcelona i sense buscar-ho he anat veient com en disfrutaven les comunitats (de residents i de turistes) d’origens diversos: brasilers, argentins, anglesos, belgues, francesos, suïssos… s’han anat alternant als bars de tot arreu. Jo els he vist a l’Eixample, a la ciutat vella i a la Barceloneta. Sobretot als carrerons de la Barceloneta i als xiringuitos de la platja on, com mostra la imatge, els anglesos gaudien del partit en què van eliminar Colòmbia.

I cantaven: “God save our gratious Queen…”, amb el mateix to, per cert, d’entre conya i solemnitat, amb què vaig sentir cantar el Virolai a la Gran Via el 20 de setembre del 2017, en les protestes contra l’entrada de les forces de l’Estat al departament d’economia. El dia dels fets que posteriorment van motivar la detenció de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, a qui jo vaig sentir demanar a la gent, demanar-nos sisplau que marxéssim abans de la mitja nit. I consti que alguns dels que hi érem, els de la meva generació, som els mateixos que el 1982 vam aprendre l’Aúpa, España, aúpa. Aúpa selección. La gràcia és que més enllà de l’adoctrinament i el sectarisme al final la gent pensa, perquè a l’escola i a la universitat ens van ensenyar a ser crítics i a no caure en mans de sectes religioses ni d’adoctrinaments ideològics. Aquí i diria que en general, tenim la sort de viure en una època de gent molt majoritàriament madura i amb criteri. Per molt que ens vulguin fer pensar el contrari i passar per adoctrinats.

 

“Sóc asquerosament pobre i només et demano la voluntat”

“Sóc asquerosament pobre i només et demano la voluntat”

Mentre treia diners del caixer que hi ha al carrer del Carme, al Raval, un dissabte al matí, se’m va acostar un noi jove, d’uns trenta anys. Feia una certa angúnia i pena: semblava drogat, caminava molt tort i amb la vista perduda.

Es va aturar al meu costat i em va dir:

-“Sóc asquerosament pobre i només et demano la voluntat”.

La meva reacció va ser la contrària a la que tindries llegint la frase aquí, en fred. Més aviat em vaig posar nerviós, vaig evitar mirar-lo, li vaig dir que no i vaig seguir amb el procés de treure 20 euros del caixer. Ell va esperar uns segons però en veure que jo anava a la meva va passar de llarg i li va dir la mateixa frase, així, en català, a la parella que va trobar uns metres més enllà.

Vaig pujar a la bici i vaig seguir la meva ruta. Mentre pedalava em venia al cap la frase que m’havia dit i perquè no se m’oblidés la vaig anotar al mòbil, que és d’on l’he recuperat avui.

El mateix matí, una mica més enllà, als votants de l’església de Sant Just, vaig veure un cartell de l’Associació de Veïns del Gòtic que deia: “Fora droga del barri”. I convidava a una cassolada dijous 14 de juny a la plaça Sant Jaume. Pocs dies abans havia aparagut morta una persona a conseqüència d’una baralla amb armes blanques al barri de la Ribera. El País ho explicava així: “Segons fonts properes a la investigació, la principal hipòtesi és que es tracti d’un nou cas de violència relacionada amb el tràfic d’estupefaents”.

I ja fa mesos que al Raval -ara ja a tota la ciutat vella de Barcelona- els veïns es mobilitzen contra els narcopisos i la degradació que els acompanya. En uns barris la dignitat dels quals els veïns defensen modèlicament amb el seu dia a dia, com per exemple fa tota la comunitat filipina que des de fa anys viu al voltant del carrer de la Lluna.

No me n’he pogut estar de vincular-ho tot plegat: el pobre noi drogat, el cartell dels veïns que com poden defensen la dignitat del barri i lluiten perquè els seus fills ni ho vegin, ni ho visquin, ni hi caiguin i la impunitat amb què malgrat tot tot segueix passant.

Com en tants altres temes (l’expulsió de veïns que provoca l’especulació immobiliària, l’atur o fins i tot les malalties) podem pensar que sí, que ens solidaritzem, però mirar cap a una altra banda perquè en realitat volem creure que ens queda lluny. Però ho tenim a tocar, entre nosaltres.

Ara penso que, més enllà de donar-li o no una moneda, al noi li hagués pogut preguntar, per exemple, si no tenia família o amics a qui trucar perquè el poguessin ajudar. Segurament no hauria servit de res, però al menys haver-ho intentat. No la podia tenir gaire lluny, la família.

Vaja, fer amb ell el que m’agradaria que em fessin (a mi o al meus amics i familiars- si mai tinguéssim la desgràcia d’estar en les mateixes condicions-.

Però fer aquesta pregunta i comprometre’t amb una situació així és tan difícil…