Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/maig-del-68-131012_1080x675.png) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php71/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 La meva, una generació entre el maig del 68 i l’epidèmia de la SIDA

La meva, una generació entre el maig del 68 i l’epidèmia de la SIDA

Aquests dies en què es commemora el 50è aniversari del maig del 68 no puc evitar enganxar-me a tots els articles que s’estan publicant sobre aquell moviment.

A nivell català em construeixo el relat d’aquell maig francès a través de les persones que en van ser cohetanis i que em són relativament properes i que publiquen articles sobre el tema en premsa o escrits a xarxes socials: Luis Racionero, Pepe Ribas, Ramon Alcoberro, Jaume Sisa. O el que va explicar Teresa Pàmies.

Ramon Alcoberro ha explicat a Vilaweb que els fets que hi ha tres coses bàsiques que donen origen al maig del 68: “El baby boom; el moment d’expansió econòmica en què els obrers comencen a deixar de sentir-se classe explotada per entrar en el món de les classes mitjanes i s’aburgesen una mica. I el fet que el cristianisme prova d’acostar-se a la modernitat, després del concili Vaticà II: la societat comença a perdre un seguit de tabús religiosos, polítics i culturals.

Jaume Sisa ha escrit a La Vanguardia: “La festa havia començat anys enrere, primer, amb la generació beat, i després, amb el moviment hippy, que va anar escampant per tot el món els valors contraculturals i una actitud diferent davant l’existència.” (···) “Vam demanar la felicitat, la joia de viure, el paradís: no va poder ser, però m’agrada pensar que aquesta ambició seguirà encesa”. (···) “Allò no va ser el somni d’una nit d’estiu sinó la realitat d’un mes de maig. Els que mai en tenim prou seguirem somiant sempre”.

Luis Racionero, al mateix diari, ha comparat i marcat distàncies entre la revolució contracultural nord-americana (expressada en gran part a través del moviment hippy) i el maig francès: Ell va conèixer de primera mà la primera al campus de Berkeley i amb les seves experiències amb l’LSD. “La contracultura i els hippies van ser una revolució cultural causada per l’excedent de repressió de la societat puritana ianqui”. En canvi “el maig francès va ser causat per les carències de la universitat i la societat francesa mentre perdia les seves colònies.”

I Pepe Ribas ha recuperat l’especial que la revista Ajoblanco va publicar l’any 1998 sobre el maig del 68:  “El maig francès sintetitza d’alguna manera tots aquells impulsos i totes aquelles pràctiques que desbordant dretes i esquerres van mostrar de forma patent que la utopia pot sortir al carrer en qualsevol moment, arrossegant amb la seva dinàmica obrers, estudiants i fins i tot botiguers”.

A El País Diego A. Manrique parla de la banda sonoral, musical, del 68: “Ni el pop ni la canción de autor anticiparon los levantamientos de 1968. Solo la contracultura californiana fue capaz de articular “lo imposible. No hay un tema que funcione como himno inconfundible de los sucesos de Paris. Sí hubo cantantes en la batalla, en la Sorbona. Pero en realidad, el principal centro de producción cultural de la época será California. Especialmente, el rock de San Francisco-Berkeley, que difundirá mensajes pacifistas, insurgentes, ecologistas, de liberación sexual, de incitación a los estados alterados de conciencia. Asuntos que, hoy sabemos, serán la principal herencia de las insurrecciones del 68”. Potser com a banda musical ens podem quedar amb A bas l’état policier de Dominique Grange? O directament amb l’anterior Blowing in the Wind de Dilan (1962)…

O Teresa Pàmies, que va deixar escrit: “Maig del 68 viu en allò que a França i a altres països impedeix l’statu quo, o sigui, l’encallament històric. Després del maig res no va quedar igual. Que fou exagerat? “Exagérer, c’est commencer d’inventer” (inscripció del maig). Rebutjà a cops de roc la falsedat de l’abundància de la societat de consum, els sistemes corrumputs a tots els nivells d’estructura i de superestructura”.

Nascut el 1971, jo sóc de la generació post-1968. Vam tenir la sort de créixer en un món en què la generació justament anterior havia enderrocat les barreres ètiques anteriors i havia posat la base als nous moviments dels que he estat partícip: pacifisme i anti-militarisme, alliberament sexual, fins i tot en el meu cas cristianisme post-concili Vaticà II. La meva generació va poder gaudir del canvi de xip que es va produir aquells anys gràcies al trasbals provocat pels joves que a finals dels 60’s i començaments dels 70’s tenien entre 17 i 30 anys. I que a nivell familiar m’agrada identificar en unes cares molt concretes, de tiets i cosins que ho van viure i que ens ho han transmès explícitament (explicant-nos-ho) o implícitament (amb estils de fer i de vida).

Sense aquella revolta jo no hauria pogut ser qui sóc, com no ho va poder ser tanta gent abans del 1968.

Tot i que també és veritat que també soc de la generació post-epidèmia de la SIDA, que d’alguna manera va frenar la part més sexual de l’esperit del 68. És a dir, de la generació que no va viure el terrible moment inicial sinó les seves conseqüències posteriors, en forma de posa-te’l, posa-li i amor lliure però menys, amb compte. Això ja donaria per a un segon escrit.

Francesc Marc Álvaro sobre Gaziel: “Com deia Ibáñez Escofet, era un pensador de l’actualitat”

El vídeo recull la intervenció que el periodista Francesc Marc Álvaro va fer sobre Gaziel durant la presentació del llibre Gaziel: ¿seré yo español?, que va tenir lloc el dos de març del 2018 a la sala d’actes Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. Francesc Marc Álvaro és autor del pròleg del llibre, un volum que recull el centenar d’articles que Agustí Calvet, Gaziel, va publicar al diari El Sol de Madrid entre els anys 1925 i 1930. Transcric a continuació la seva intervenció:

“Gaziel és un gran periodista que les noves generacions han de descobrir perquè ens interpel·la. Esperem que aquest llibre tingui un llarg recorregut també fora de Catalunya, que sigui un motiu per al debat a Madrid, a Sevilla, a València, a Bilbao… Que tal com ell volia hi hagi un debat peninsular, fins i tot tal com ell volia també a Lisboa, tot i que no sé si això no és demanar molt. Que ens permetés oxigenar aquests debats polítics, que tendeixen a enrarir-se, amb una mirada que des d’ahir parla d’avui. Gaziel ha estat definit de moltes maneres, però un altra gran periodista, Manuel Ibáñez Escofet, el va definir molt bé dient que era “un pensador dels fets que ha marcat la història”. Un pensador de l’actualitat.

Gaziel sabia transformar el que passava al seu voltant en un tipus de relat que ens feia pensar. Transcendia l’anècdota i anava més enllà. A Gaziel el movia un imperatiu cívic, que en un temps de Fake News com l’actual cal recordar: el periodisme té un imperatiu cívic que cal practicar: intentar que les coses surtin millor, que la gent visqui millor, que hi hagi més concòrdia i acord que discòrdia. I més justícia, l’equilibri entre el consens i la justícia, que no sempre va junt. Però el seu drama literari, periodístic i cívic és que és una veu solitària, no troba a l’altra banda ningú que li doni la rèplica de nivell, és una veu solitària, un home en terra de ningú, perquè quan s’adreça als il·lustrats, als liberals, a la gent progressista espanyola no té grans respostes. Tot i que cal destacar que l’acullin en un diari de Madrid en aquells anys, els de la dictadura de Primo de Rivera. Però no té al davant ningú que li doni una rèplica.

A la vegada hem de dir que la seva història és molt trista: més endavant advertirà de l’arribada de la guerra civil, de que el sectarisme i la manca de punts de contacte portaran al desastre, però tampoc ningú li fa cas. I després trobem un Gaziel desenganyat de la postguerra, quan escriu les seves memòries, les Meditacions en el desert.

“Seré yo español” ens dóna la foto del Gaziel que encara és positiu i vol canviar les coses, i canvi les memòries de postguerra mostren un home que ha predicat una altra Espanya i no se n’ha sortit. Gaziel creu sempre en la reforma però acaba els seus anys pensant que no se n’ha sortit.

Al pròleg el comparo amb Walter Lippmann, el gran periodista nord-americà de la mateixa generació que Gaziel, i els comparo perquè ens posa dos visions, ens permet estudiar Gaziel comparant-lo amb altres grans de la seva època. Quina és la gran diferència? Són el mateix: grans orientadors de la societat que estan al marge dels partits però que són gans ‘insiders’, guies d’opinió i homes que marquen tendència. Però, on és la gran diferència? Mentre que Walter Lippmann té vida periodística fins al final de la seva vida, perquè la societat nord-americana no és perfecte però és democràtica, la vida periodística de Gaziel s’acaba l’any 1939. Podríem dir que Gaziel és el nostre Lippmann truncat i això dol perquè subratlla el desastre col·lectiu de la nostra història, que amb la guerra va malbaratar moltes coses.

Per acabar, dues coses: des del punt de vista polític la majoria de les preguntes que es fa Gaziel en aquests articles no s’ha contestat. La gran pregunta de si és possible fer una Espanya diferent no s’ha contestat satisfactòriament. En el pitjor dels casos algú contesta que no, però és una pregunta pendent. L’altra és si es pot ser espanyol d’una manera catalana, que també és una gran pregunta que fa ell directament quan s’interroga “¿Seré yo español, amb les meves maneres de fer?”.

En Gaziel, per diluir una mica el debat i fugir de la frontalitat posava a dins els portuguesos, tot i que els portuguesos ja tenien resolta la seva situació i no segurament no volien tornar a dependre de Madrid. Però Gaziel ho deia perquè tenia al retrovisor el poeta Joan Maragall, que va ser un gran campió de la idea de l’iberisme. Però sobretot perquè pensava que en un context europeu la península era una unitat cultural de fet, que tenia tres nacions al seu interior: els castellans, els galaico-portuguesos i els catalans. I que això podia fer una unitat des de la diversitat. En el context en què ens trobem ara ja veiem que la prèdica de Gaziel ha arrelat poc i no hi ha ningú que avui això ho pugui defensar. Tant de bo algú s’hi enganxi!

Gaziel va rebre l’oferta de la propietat d’El Sol, diari dirigit intel·lectualment per Ortega y Gasset, per fer pedagogia de Catalunya a Madrid. Quantes firmes de Catalunya poden fer això, avui, en mitjans de Madrid? Quants mitjans de Madrid acullen firmes de periodistes catalans que els hi diuen allò que no els agrada? Perquè el que deia Gaziel no era còmode: parla d’imperialisme i d’una visió castellana tancada. En diaris impresos de Madrid cap, en algun digital sí que hi ha alguna firma catalana. És un drama que avui en un context de polarització i d’irritabilitat una veu com Gaziel no té plataforma per parlar i fer pedagogia. No hi ha un diari com El Sol ni la possibilitat que una veu com la de Gaziel hi pugui escriure”.

Pepe Ribas a la presentació d’Ajoblanco a Madrid: “Aneu a les hemeroteques i llegiu què deien diaris com el Tele/Exprés, que no estan digitalitzats”

La llibreria Blanquerna de Madrid va acollir el 22 de febrer la presentació de l’Atrapados en la red, el segon número de la tercera època de la revista Ajoblanco. Hi van participar l’impulsor del projecte Pepe Ribas, la periodista i antropòloga Carolina Espinoza, i el periodista Bernardo Gutíérrez.

Per circumstàncies diverses tots hem sentit a parlar del Centre Cultural-Llibreria Blanquerna, però no hi havia estat mai, així que sentia curiositat per veure com era. I també em feia gràcia coincidir amb un acte d’aquestes característiques a Madrid.

Vaig anar en metro fins a la parada d’Alcalá i sortint del metro em vaig desorientar una mica. Això em va permetre veurem immers durant un parell de minuts en una interessant manifestació d’skaters madrilenys, que demanaven ser equiparats amb els ciclistes en la nova ordenança de mobilitat de Madrid.

Finalment vaig trobar la llibreria Blanquerna i la veritat és que entrar-hi produeix bones sensacions, La llibreria és al nivell de carrer i la tristament famosa sala d’actes, al soterrani.

De totes reflexions que es van fer sobre l’evolució del periodisme en època Internet em quedo amb les paraules de Pepe Ribas que podeu sentir al vídeo:

“El que estan ensenyant les facultats de Periodisme avui en dia és a repetir la veu de l’amo, per ser la veu d’una institució en un gabinet d’informació institucional.  Fan com si el periodisme crític no existís. Els que volen ser periodistes per vocació intenten buscar el periodisme crític però no saben com fer-ho, però no els ho han ensenyat. I aquest és un gran problema”.

“D’altra banda, a les xarxes estan penjats els arxius dels mitjans de comunicació que en realitat ens han destruït, perquè ens han adotzenat, ens han explicat una realitat que és virtual. Aquests tenen tots penjada la seva història a Internet. Per exemple, a Catalunya està penjada La Vanguardia. Però no està penjat el Tele/Exprés ni els diaris que explicaven el carrer. Amb la qual cosa, estan penjats els diaris institucionals, els que -com El País- filtraven la informació. El País en realitat ha estat un gran disbarat, perquè ha creat totes unes jerarquies i un canon en tot que no funciona. I per això ara estem desarmats. No sabem anar a les hemeroteques, la gent no investiga, no estudia fonts”.

“La història de Catalunya, per exemple, és una història de llibres. De llibres pagats a començaments del segle XX. Però ningú no ha explicat el segle XIX. Per què? Perquè no hi ha fonts directes. Perquè moltes es van perdre a la guerra civil i les altres estan ocultes en famílies. Jo mateix estic descobrint un gran arxiu familiar del segle XIX i és al·lucinant! Perquè no té res a veure amb tot el que jo sabia de la història del meu petit país. Tenim -també nosaltres- unes grans mancances i no sabem buscar les arrels de les coses”.

“Us aconsello anar a les hemeroteques i començar a llegir diaris de la República. No tenen res a veure amb la història que ens expliquen: llegiu El Sol, El Liberal, etc. Aneu a les hemeroteques, perquè això no està a les xarxes!”

“O per exemple, parlant de la meva generació: de tot el moviment universitari, a La Vanguardia no en va sortir mai res! No existia. En canvi, al Tele/Exprés, que era la crònica ciutadana, urbana, sí, però no està. I si vas a les hemeroteques, de vegades també costa que te’ls deixin, és clar. En fi, que queda molt per fer…”.

Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/IMG_20180302_1835501-1024x768-136245_1080x675.jpg) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php71/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/IMG_20180302_1835501-1024x768-136245_1024x675.jpg) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php71/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1509 L’octogenària botiga d’hules de Sarrià

L’octogenària botiga d’hules de Sarrià

Tothom que estimi Barcelona hauria de córrer a comprar a la botiga d’hules de Montserrat Sagué (Barcelona, 1929), a Sarrià. Als seus 89 anys encara regenta la botiga d’estovalles plastificades i altres estris de casa, al número 7 del carrer Jaume Piquet de Sarrià. A un pas dels Ferrocarrils i del carrer Major.


La Montserrat va néixer a Ciutat Vella, on els seus pares tenien una botiga també d’hules però a prop de la catedral:

-“Van venir de Barcelona i van obrir aquesta botiga fa més de 80 anys. Està tal qual”.

Ella tenia tres o quatre anys. Va estudiar al Grup Escolar Dolors Monserdà, que ensenyava amb el renovador mètode Montessori.

De tant en tant busco una excusa per escapar-me a Sarrià, entrar a la botiga i parlar amb ella o amb el seu home. L’excusa acostuma a ser comprar-hi algun pot de plàstic, o un embut. Ahir, per exemple, en vaig sortir amb un plàstic per cobrir estovalles de tela i un pot per omplir de colònia.

-“Doncs posi-me’n dos metres, per cobrir una taula rectangular”, li vaig dir.

-“Passa, passa, anem a dins a tallar el plàstic”, em va dir convidant-me a entrar a la rebotiga.

Mentre tallava els dos metres de plàstic amb un regla de fusta de metre i mig -que té tants anys com l’establiment comercial- m’explicava:

“Durant la guerra, el fotògraf hongarès Robert Capa va venir a l’escola i ens va fer fotos. Tot i que no ho recordo, me les va ensenyar una periodista i m’hi vaig reconèixer. Conservo una foto de la meva classe de l’època i per això vaig poder comprovar que jo i algunes de les meves amigues érem les que Capa havia fotografiat”.

La Montserrat té el retall el retall d’El Periódico penjat a la botiga. Aquell dia la periodista Eva Melús li va ensenyar fotos de Capa provinents de la “maleta mexicana”, que havien estat perduts durant 66 anys (imatges de Capa i també de Gerda Taro i per David Seymour). I quina va ser la sorpresa de tothom quan la Montserrat s’hi va reconèixer.

I així ha estat com, un cop completada la conversa, he sortit de la botiga, he deixat enrera les històries de Montserrat Sagué, he agafat els ferrocarrils i m’he tornat cap a Sant Antoni.

 

Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/Chueca2-1396059_1080x675.png) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php71/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/Chueca2-1396059_992x675.png) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php71/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1509 Madrid 2018

Madrid 2018

Per primera vegada he passat tres dies a Madrid i m’ha encantat. Com que tenia poc temps per gaudir-ne, perquè tenia els dies ocupats, he intentat viure la ciutat com un madrileny. I quina millor manera de fer-ho que agafar el metro i observar.

Tenia l’hotel entre el Ministerio de Agricultura i el Museo de Antropología, davant de la parada d’Atocha. Per anar a la fira agafava el Metro a Atocha i canviava a Tribunal i a Nuevos Ministerios, dos noms que per a mi eren exòtics. També he fet escapades a Serrano, a Chueca i a Sol.

Des de la perspectiva d’un barceloní, del metro madrileny sorprèn la facilitat per canviar d’una línia a una altra. Tot sembla molt més integrat. “Perquè quan foraden no troben aigua com a Barcelona”, m’explica una amiga. En realitat no en sé el motiu, però m’ha fet la sensació que al metro de Madrid és molt més fàcil fluir que al de la capital catalana.

Madrid és ple d’edificis amb noms contundents que des de la distància no acabes d’ubicar si no els visites. Per això vaig fer una escapadeta a Serrano per saber on dimonis està l’Audiència Nacional. Era el divendres que hi declarava el major Trapero i tenia ganes d’oferir-li algun crit de suport si coincidia amb ell, cosa que no va passar: davant l’edifici hi havia moltes càmeres de televisió i periodistes, però el major ja havia sortit.

El tema d’ubicar és important i et porta sorpreses que ajuden a entendre coses. Per exemple, davant l’Audiència Nacional hi ha el Tribunal Suprem. I a molt pocs metres està la seu del PP, al carrer Génova. Noms que des de la distància sonen separats en realitat estan a quatre passes els uns dels altres, conviuen tant que per això deuen acabar sent el mateix.

Chueca em va recordar Gràcia: a la sortida del metro una plaça et dóna la benvinguda, envoltada per carrers estrets que fan una trama que respira a vila. Em va encantar Frida, el bar restaurant del carrer San Gregorio 8, molt agradable i on fan unes pizzes primíssimes de tomàquet sec, ceba caramelitzada i formatge de cabra exquisides. Un equilibri entre zona gai, barri familiar i lloc d’esbarjo nocturn per a tothom.

A Sol hi vaig treure el cap però en vaig fugir ràpid. Volia conèixer l’espai on havia nascut la nova esquerra espanyola, la plaça de l’edifici de la Comunidad Madrileña i dels carrers comercials. Tenia poc temps i un cop vista la plaça vaig tornar cap al transport subterrani.

Del metro em va sorprendre que la gent deixa sortir abans d’entrar. Molt més que a Barcelona. Crec que sé per què passa: a Barcelona el xiulet que anuncia el tancament de portes s’inicia de seguida, la gent comença a sortir i el pip-pip ja sona de manera estressant: sembla que si no entres ràpid el metro se t’escapa.

En canvi a Madrid l’espai de temps és més raonable: l’avís de tancament de portes no comença fins que els usuaris que arriben a l’estació ja han sortit del tren. I clar, mentre que a Barcelona el xiulet causa estrès i que la gent s’impacienti per entrar, a Madrid la gent que vol entrar no té cap excès de pressa. O això o que són molt més educats. Però diria que és això.

Una segona observació per l’estil la vaig fer a les escales mecàniques. Descaradament, la gent a Madrid es col·loca molt més a la dreta de l’escala per deixar passar els que tenen pressa per l’esquerra. Aquest tret sí que apuntaria a més educació cívica a Madrid que a Barcelona.

M’hi he sentit com en una ciutat nova, estrangera -perquè la desconeixia absolutament i perquè hi notes uns punts de referència del tot diferents que els del meu món de Barcelona- i molt atractiva. I diria que no sóc l’únic a qui li passa: vaig sentir, per exemple, com un grup d’estudiants de batxillerat catalans amb estètica CUP comentaven com els estava sorprenent Madrid.

I consti que no podia deixar de pensar en els polítics catalans presos i en com les coses es poden veure tan diferents en un lloc que en un altre. Potser la resposta me la va donar un parell de dies més tard l’ex Goma Espuma Guillermo Fesser, que ara viu a un petit poble al nord de Nova York i que preguntat a la Contra de La Vanguardia sobre la nostra situació política responia:

El català necessita que el reconeguin, i a l’espanyol no li surt reconèixer gens l’altre. Mala cosa! Els catalans sou insistents com els meus amics jueus: treuen de polleguera qualsevol. Voteu. Jo voldria unir-nos tots“.

No sé, però si jo fos l’alcaldessa Manuela Carmena, que a més té bona entrada a Catalunya, correria a fer una campanya que digués: “Catalanes, venid a conocer Madrid”.

Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/ARCO1-49912_1080x675.jpg) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php71/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/ARCO1-49912_960x675.jpg) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php71/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1509 ARCO 2018 i com empitjorar el relat

ARCO 2018 i com empitjorar el relat

Per motius professionals estava a la Fira d’Art Contemporani de Madrid, ARCO, el dia que Clemente González Soler,  president d’Ifema (el recinte firal) va exigir a una galerista que hi exhibeix, l’alemanya i reconeguda Helga de Alvear, que retirés l’obra Presos políticos en la España contemporánea de l’artista Santiago Sierra de la paret exterior del seu estand.  Paret que per cert dóna a l’entrada principal del pabelló 7 (ARCO ocupa dos pabellons, el 7 i el 9).

Si llegiu aquest escrit pocs dies després dels fets ja sabreu que l’obra mostrava 24 retrats pixelats de presos polítics, però a tothom li queda clar que el que més molestava, incomodava, el que ha fet que retiressin l’obra per trobar-la insuportable, vaja, era que tres d’aquests retrats eren de tres dels quatre presos polítics catalans: Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. El de Joaquim Forn no hi apareixia.

Helga de Alvear va acceptar la retirada i la paret va quedar blanca, com mostra aquesta imatge. Era un blanc impactant i rebel davant d’una decisió insòl·lita com és la censura en una exhibició d’art contemporani del nivell d’Arco.

Vaig llegir la notícia a primera hora a Vilaweb, però inicialment no indicava l’estand on havien censurat l’obra. Just després de dinar sí que vaig llegir que era a l’entrada del pabelló 7. Hi vaig anar de seguida que vaig poder i l’espectacle era impressionant. Com que eren quarts de tres, totes les televisions estaven preparant els seus directes per entrar als telenotícies: Tele 5, TVE, TeleMadrid, la Cuatro, Euskal Telebista, TV3… D’altres estaven enregistrant la informació amb el cartell de Junqueras i dels Jordis a les mans.

Ja dic que la paret blanca era d’un rebel impactant i per això, quan al cap d’una estona vaig tornar a passar i vaig veure que l’estaven conbrint amb altres quadres, em vaig indignar molt: una cosa és que et censurin un espai i una altra és que entris a jugar el seu joc i en comptes de deixar-lo en blanc substitueixis l’obra per una altra.

Per això em vaig acostar a un dels responsables de la Galeria i li vaig dir:

-“¿Pero qué hacéis? ¡Estáis estropeando aún más el relato!” No sé, va ser la frase que em va sortir.

No sense una mica de raó, el galerista em va contestar:

-“¡Pero si el relato ya está hecho!”

Jo li vaig replicar:

-“Pero cambiar la obra por otra lo acaba de rematar y de convertir en una cosa horrorosa, indignante”.

La vida a Arco continuava com si res però hi havia gent, madrilenys, que reaccionaven. Una senyora em va dir:

-“Si tingués un esprai pintaria a la paret ‘¡Libertad de expresión!'”. Que és el que hauríem d’haver fet tots plegats.

Jo també havia pensat en això de l’esprai però per sort em vaig retenir. Un bon amic, sempre lúcid, m’escrivia per Whatsapp:

-“Ja saps allò que deia Napoleó: no interrompis el teu enemic mentre s’està equivocant”.

Vaig parlar un moment amb un representant d’art típic d’Arco, entre bohemi i pijo, que indignat deia:

-“No estoy a favor de la independencia de Catalunya (una coletilla que molts necessiten posar a Madrid abans de fer una afirmació que va contra el consens espanyol), pero esto es una vergüenza y se lo voy a decir a Helga”.

També em vaig trobar una bona amiga, que ha fet la seva carrera professional sempre vinculada amb l’art. Em va parlar de l’artista en qüestió, Santiago Sierra: “Sempre fa obres provocadores”. El cas és que Ifema hi ha caigut de quatre potes, aconseguint, això sí, que l’obra es vengués per més de 80.000 euros.

Un cas que en tot cas es podrà estudiar a diverses facultats: d’Art, de Comunicació, de Política i de Sociologia, entre altres.