Present i futur del turisme a Barcelona

Que Barcelona s’hagi convertit en un principal punt d’atracció turística és un èxit col·lectiu. Fins al 1994 la capital catalana es buidava en els períodes vacacionals, com molts encara recorden. Però des d’aleshores l’èxit turístic ha crescut fins a uns límits que s’acosten molt a la saturació. O al menys així ho consideren molts barcelonins i també aquest diari. Els turistes estan arribant fins a barris on fa tan sols dos anys hauria estat impensable de trobar-ne. I hi són benvinguts sempre i quan no suposin un risc per a la vida de barri, que ja ha quedat aniquilada, per exemple, al Gòtic. Creiem que, precisament per a valorar convenientmen la riquesa econòmica i social de present i futur que representa el turisme, ha arribat l’hora de limitar-ne el creixement i de defensar la riquesa que suposa per a la ciutat el manteniment de la vida de barri. A tots els barris.

Les dones, última oportunitat de l’església catòlica?

Parlar d’última oportunitat per a una institució bimil·lenària com l’Església catòlia és segurament massa pretenciós: com els gats l’Església té set vides o moltes més.

Però el cert és que en una Europa postcristiana com aquesta en què per època ens ha tocat viure, segurament l’opció d’obrir finestres que tan atrevidament i bé representa el papa Francesc, insòlita des de Joan XXIII, és l’única que els hi queda als catòlics si no volen quedar definitivament minoritzats a occident, en un procés que en realitat sembla no tenir aturador. La transmissió familiar massiva de la fe s’ha trencat i, de la mateixa manera que es perden les llengües quan això passa, també desapareixen les fes.

En aquest context, la notícia que el Papa hagi “vist bé” -en resposta a una pregunta d’una monja- obrir la porta a crear una comissió sobre el diaconat de les dones i el seu possible abast (batejar i casar) arriba tard però és atractiva. I és que en realitat segurament la de les dones és l’única opció que li queda a l’Església.

Però les paraules del Papa són de moment només un primer pas i, en tot cas, caldria una aposta molt més atrevida que la que ha expressat. Com la que en el seu dia va prendre l’església anglicana, la d’ordenar dones capellans. Que en realitat no ha servit per a treure l’església Anglicana d’un estat similar al de la catòlica però sí que li ha donat una imatge molt més propera a la del món d’avui en dia. Caldrà esperar i veure en què acaben les paraules del Papa Francesc.

Ada Colau, les màfies i el PSC

L’alcaldessa de Barcelona Ada Colau és segurament la líder política catalana que actualment té més ambició i projecció. Té moltes opcions a absorvir la major part de la massa de vots a què el PSC ha anat renunciant. De fet en part ja ho ha aconseguit i per això és on és.

Hi ha arribat amb un discurs contundent i inicialment amagant les seves ambicions, quan va dir allò de que no faria política. Els que escrivim aquest editorial li vam sentir dir, tot i que la frase ha desaparegut de la memòria col·lectiva. Rectificar o, simplement, canviar, no és dolent, saber rectificar és bo. Amagar-ho sí que és dolent. I no hem sentit mai Colau excusar-se per aquella frase.

Més greu és haver parlat reiteradament de màfia en referir-se als líders del PSC de l’Ajuntament de Barcelona i ara, només uns mesos després, incorporar la que ella considerava “màfia” al govern. Eren màfia i ara ja no ho són? Ho eren i ho són? Política pura i dura, com la que ella criticava sense pietat.

No som dels que ataquem Colau de totes totes. Té el mèrit d’haver arribat on és quan era una simple ciutadana i li hem donat des del primer dia vot de confiança. Però hi haurà un abans i un després d’haver acollir al govern els que ella considera màfia.

Que no vol dir que a ella li vagi malament: si continua jugant bé les seves cartes la pot consolidar i fer-se amb un tros més gran del pastís del que va ser pastís del PSC, sobretot perquè té les idees clares i una oposició molt dividida.

Sadiq Khan o Donald Trump

Barcelona ja és una ciutat de tanta barreja com Londres i per això no podem sinó mirar cap a la capital anglesa ara que els seus ciutadans han escollit Sadiq Kahn, de pare paquistanès, com a alcalde.

Desconegut per nosaltres, l’hem vist de seguida com a signe d’esperança, en un món amb tants reptes i tantes transformacions que només pot ser governat des de la diversitat, també d’origen.

Els primers gestos de Kahn -reunir-se amb l’alcaldessa de París Anne Hidalgo a l’estació de Sant Pancras International, on arriba a Londres el tren de França o homenatjar els jueus morts durant el nazisme- han estat especialment significatius. Com també ho ha estat l’esbroncada intel·lectual de Kahn a Donald Trump.

Perquè sabem que el món actual només pot ser governat en pau des d’un esperit com el que defensa el nou alcalde de Londres i que ell representa el contrari del que visualitza el candidat conservador nord-americà Donald Trump, només podem sentir-nos contents i desitjar-li molta sort. Després seran els ciutadans els que el jutjaran, però com en una societat madura, no serà pel color de la seva pell ni per la seva religió.

D’altra banda, podem veure Kahn i Trump com una mostra més d’una societat que, segurament arrossegada per Internet, tendeix a polaritzar-se i a viure en móns tancats en ells mateixos, veurem fins a quin punt.

Sobre les eleccions generals del 26-J

Algú s’imagina el que s’hauria dit de la política catalana si s’haguessin hagut de repetir les eleccions al Parlament del 27-S? De desgovern i caos en avall. La formació de govern no va ser fàcil però s’hi va arribar, pels pèls. El que pocs esperaven és que uns mesos més tard el “desgovern” s’instal·lés a la teulada espanyola i arribés fins a l’extrem d’haver-se de convocar noves eleccions, per incapacitat ideològica dels partits de posar-se d’acord amb grans coalicions.

Dit això, poder anar a votar és un dret que ens va costar molt adquirir i que només fa 40 anys que tenim amb continuïtat. No hauríem de caure mai en la trampa de la mandra, del ‘tant-se-me’n-fotisme’ o de la renúncia a l’ús del vot. Això és el que voldrien els enemics d’aquest dret, per una banda, i els que se n’aprofiten apropiant-se del poder i fent-se’l seu, per una altra.

Siguem crítics amb els polítics, i amb tot el que calgui sempre i en tot el que sigui necessari. Però al 27-S, tots a votar.

L’abús del dret de vaga. El cas de TMB, els treballadors del metro de Barcelona i el Mobile World Congress 2016

Els treballadors del metro de Barcelona han aconseguit, fent vaga el primer dia del Mobile World Congress 2016, l’objectiu de posar en escac tota la ciutat. Però també han provocat que la immensa part dels usuaris els hi girin l’esquena i els hi retirin la confiança per molt de temps. Ús i abús del dret de vaga d’un servei públic i que s’ha fet imprescindible. Aquest hauria de ser el debat. Una vergonya i un risc per a la ciutat que la seva mobilitat depengui d’aquest grup de treballadors. Segurament el primer cas que força l’encara flamant alcaldessa Ada Colau a canviar de xip. Si manté la fermesa consolidarà el seu creixent lideratge. Si no haurà perdut una oportunitat de fer-ho.