Amb Lluís Permanyer, periodista i cronista de Barcelona, ens vam acomodar en unes cadires dels Jardins de Jaume Perich, l’interior d’una illa de cases recuperada de la Gran Via.

Qui vulgui conèixer la prèvia de l’entrevista que cliqui aquí. Qui vulgui veure i escoltar 30 segons de l’entrevista que ho faci ací. I als altres us animo a arribar fins al final, de cop o en vàries lectures. La conversa va ser molt agradable i vam tractar temes variats i d’actualitat. Veureu que cada una de les seves respostes donarien per posts i més posts en aquest blog…
Més enllà de la saviesa sobre la ciutat que Permanyer mostra cada vegada que els sents, jo en destacaria dìversos trets més: la seva senzillesa; la ironia, que a la que et descuides se t’escapa de tan seriós que diu les bromes; el seu atreviment davant els temes més calents de la Barcelona d’avui: darrera la seva imatge clàssica amaga una ment molt moderna i atrevida, no he sentit cap columnista, cap cronista que defensi com ell la nova Barcelona: els turistes, la immigració… I també critica fermament les coses que el subleven, sobretot la manca de civisme.

-Com et vas començar a interessar per Barcelona?

-De petit, quan vaig començar a llegir, ho vaig fer amb llibres sobre Barcelona, que el meu pare tenia a la biblioteca. Ell, que també es deia Lluís i era un enamorat de la ciutat, quan passejàvem m’explicava coses. Jo tenia 12 o 13 anys i vaig començar a llegir aquests llibres, que encara conservo. Per exemple tota una col·lecció de 12 volums que parla de les rifes, els balls, els carrers, el port…També vaig llegir una altra col·lecció, un anecdotari de la ciutat escrit per Joaquim Maria de Nadal, que era cronista de Barcelona. Explicava coses sobretot del segle XIX.

– Quan vas començar a treballar a La Vanguardia?

– El 1966. Jo treballava a El Correo Catalán i em van fitxar per anar de corresponsal a l’estranger, però al final no hi vaig anar. Em vaig quedar a la secció d’Internacional perquè en aquella època de dictadura en aquesta secció pràcticament no hi havia censura i a més et permetia viatjar per l’estranger i comprar llibres prohibits. Això em va permetre seguir sobretot la revolució cultural xinesa i la política de França i d’Anglaterra. Després de 23 anys de dedicar-me a política internacional a La Vanguardia, amb la recuperació dels ajuntaments democràtics, vaig creure que era més interessant pel diari parlar de Barcelona i així ho vaig proposar.

– Quins referents tens?

– En tinc uns quants: Carreras Candi, Carles Soldevila, Curet, Duran i Sampere… També en Sempronio i Huertas Claveria, com a cronistes més contemporanis. No només són referents sinó també un recurs, perquè sé que les dades que aporten són fiables.

– De petit on vivies?

– A Roger de Llúria 26, al costat del Ritz, ha estat el meu barri tota la vida

– Si el teu pare vingués a la Barcelona actual, què és el primer que li sobtaria?

– Ah ! Si vingués el meu pare jo el portaria al mar. Perquè quan jo era petit, l’any 1951 o 1952 i el pare em deia: -“Nen, avui ens anirem a banyar!”, agafàvem el cotxe i anàvem a Castelldefels, aquí no et podies banyar. I com que no hi havia autopista, havíem de fer cues i potser hi estàvem tres hores per arribar a la platja ! En canvi ara tenim 4 quilòmetres i mig de platja a peu de metro i autobús, crec que és una de les coses que li impressionaria més.

Hi ha una altra aspecte que el sobtaria positivament: si el meu pare passegés per aquí diria que l’Eixample bàsicament no ha canviat, però veuria que s’han recuperat molts interiors d’illa ! Jo de petit havia d’anar a jugar a plaça Catalunya, que era de terra, perquè no hi havia aquests espais! A en Cerdà li van mutilar el pla que havia pensat, els interiors d’illa havien de ser hort o jardí.

I per això no va fer places, perquè cada interior d’illa era això que veiem aquí als Jardins de Jaume Perich, però en gran, perquè això és només un tros. Ara ja hi ha més de 40 espais com aquest repartits equitativament per tot l’Eixample: volen que un ciutadà no hagi de caminar més de 300 metres sense trobar un espai com aquest. I els han anat situant estratègicament: no volen que n’hi hagi tres de seguits i després un quilòmetre sense. L’objectiu és per exemple que les mares no s’hagin de desplaçar gaire per venir fins a un espai com aquestí. Trobo que és una solució realment genial l’haver recuperat aquests espais que es van mutilar del pla originari de Cerdà.

– Aquests espais es van perdre de seguida?

– Sí, immediatament, perquè com que el pla Cerdà el van imposar des de Madrid, aquí van dir: ja que no el podem impedir, li trinxarem el pla a base d’ordenances. Es van fer les ordenances permetent que a nivell de carrer es pogués construir cap a l’interior: són els grans magatzems i tot això. El tema dels aixecaments d’alçada va venir més tard, el pla original de Cerdà eren 16 metres d’alçada: planta, principal i tres pisos. Però després això es va anar densificant.

– Quina altra època difícil ha tingut l’Eixample?

La de l’alcalde Porcioles, amb els aixecaments de les remuntes, va fer molt de mal a la part patrimonial modernista. I el caos de la cornissa arquitectònica, les mitgeres, habituals a tot Barcelona … De fet els aixecaments d’edificis encara són legals segons el Pla General Metropolità del 76, que segueix vigent! Per exemple, al Passatge de la Concepció és legal que ara aixequin la part de baix. Ho fa l’amo de Zara, que hi va a viure.

Però sent un passatge no pot ser que l’alçada permesa sigui la mateixa que a un carrer de 20 m d’ample perquè aleshores es converteix en un tunel ! Precisament l’error del Pla Metropolità és que és una ordenança generalista, quan ja s’hauria de fer micro-legislació! I ningú s’atreveix a fer un altre Pla General Metropolità perquè fer aquests micro-plans seria molt complicat, és font de discussions, els propietaris t’ho discuteixen. Aquest pla és el que va permetre fer edificis singulars, alçades especials per exemple a la Gran Via…Però les remuntes són dolentes.

– Ens pots recomenar dos llibres sobre Barcelona?

– És que depèn molt. Un que recomanaria és “Visions Barcelonines”, 10 volums sobre història i aspectes socials, de Francesc Curet. És un conjunt que està molt bé, però que s’ha de comprar en una llibreria de vell, no és actual.

– En un moment en que Barcelona ha canviat hi ha gent que es quei
xa molt. Tu et sents còmode en aquesta nova Barcelona?

– Em sento molt més còmode en aquesta Barcelona que a la d’abans. No hi ha color. Això mateix de poder-te anar a banyar al mar de la pròpia ciutat, tu saps el que significa? Abans, quan venia la calor tothom fugia de Barcelona i se n’anava de vacances perquè aquí no s’hi podia estar. En canvi ara pels que es queden a la ciutat aquests quatre quilòmetres i mig de platja són fantàstics. Amb bandera europea per la bona qualitat de la sorra i l’aigua. Abans hi havia una contaminació tremenda, era terrible. Hi ha molt poques grans ciutats d’aquesta mida que tinguin un espai de mar i platja com aquest. D’altra banda, és veritat, hi ha gent que rondina de tot, hi ha gent que considera que tot és una catàstrofe. Jo critico el que considero criticable i defenso el que trobo positiu.

– I el turisme, et molesta?

No, al revés. Ara sobrevivim gràcies al turisme, no? Això és una xenofòbia, perquè ells critiquen el turisme aquí però després se’n van a Florència a fer de turistes. Ja està bé, no? I se’n van a Nova York o a on sigui ! Ara, en aquí els critiquen perquè no poden passejar. Escolta! A més, no oblidem que el 14% dels ingressos que té Barcelona venen del turisme. De turistes hi ha de tot, també n’hi ha d’estripats, però més aviat el que ve és d’una certa qualitat, famílies i creuers: Barcelona és el primer port d’Europa i del mediterrani de creuers.

– Els que ho critiquen ho fan com amb enyorança, allò de que els temps passats van ser millors…

– Mira, és com quan van enderrocar els xiringuitos. Van fer un manifest, però jo em vaig negar a signar-lo. T’imagines que hi hagués un grup de xiringuitos allà al mig d’aquests quatre quilòmetres i mig de platja? Ara ja hi són, però ben fets! Els que van signar allò no imaginaven quina era la remodelació que es portava a terme al front marítim.

– I què en penses de l’esponjament del Raval?

– També hi ha aquests romàntics que diuen: “m’han trinxat el Raval!” Que vagin a demanar com vivien al Raval l’any 1980! Quan es va inaugurar la plaça Pieyre de Mandiargues l’alcalde Maragall va dir: “Aquí l’any 1979 una parella de la policia no s’atrevia a entrar perquè no sabien si en sortirien vius!” Era un racó de droga molt conflictiu. La ciutat ha millorat d’una manera espectacular i la prova és que els de fora consideren que és una de les millors ciutats del món.

– Què penses que es podria fer per accelerar la integracció dels immigrants, entès com que estimin i valorin la ciutat?

– Això jo crec que va molt bé: mira, ara estem en crisi i de moment no hi ha hagut un sol problema important! La integració, que és més difícil aquí perquè hi ha dos llengües, jo trobo que s’està fent molt bé. Una bona cosa per la integració, que potser inicialment no es va entendre, és la Rambla del Raval, on tota aquesta gent tenen un espai on relacionar-se i on estimar la ciutat. Ara s’entén allò, si no hi fos ¿on anirien a l’estiu amb aquesta calor, vivint en aquells habitacles petits? La Rambla del Raval és un bon lloc de trobada i de relació entre diverses cultures. I a més al centre de la ciutat, jo crec que s’ha fet molt bé, és difícil millorar aquestes coses, el que ara cal és no perdre el ritme.

– Com expliques que hi hagi temes que s’eternitzin: els tril·lers, les estàtues, els robatoris…

– A veure, anem un a un:

Primer, el tema de la Rambla en general, ara està a punt d’haver-hi una reunió per reorientar-ho.

Això dels tril·lers és un problema de legislació: la guàrdia urbana els agafa i tornen a sortir! I ara n’hi ha menys que abans.

Respecte les estàtues el problema és sobretot que les rotllanes que es formen al seu voltant no et deixen caminar. Caldria prendre la decisió de posar-les a baix de tot de la Rambla, on hi ha 60 metres d’amplada i no molestarien tant com a la Rambla de les Flors a a la dels Estudis. I cal fer una tria! No pot ser que qualsevol persona s’assenti en una tassa de vàter a la Rambla i pretengui ser una estàtua. Això no és una estàtua ni és res, és un poca-vergonya que va allà a treure uns diners per les fotografies. Això ja es va fer en el seu dia amb els dibuixants: al començament estaven enfadats i ara estan encantats d’estar programats allà.

De robatoris n’hi ha a totes les grans ciutats del món. Els “pispes” són a Nova York, a París, a Londres, a Florència, a tot arreu… I molt sovint el pispat hauria d’estar més atent, baden molt. A mi, que he anat per llocs molt difícils, no m’han robat mai perquè estic molt atent! Un dia que vaig anar a Casa Leopoldo, a l’homenatge del periodista Martí Gómez, havia de portar diners per pagar i els vaig dur amagats als mitjons. No bado, tu !

– Quins edificis recents afegiries al llibre “La Barcelona Lletja”?

– Ui, bastants ! N’hi ha molts, aquí i arreu. S’ha fet un llibre com el d’aquí a València. I de Madrid se’n podria fer un. I això és inevitable, el mal gust és una cosa que no ens treurem de sobre. Però ara mateix no tinc a mà els exemples amb dades …

– T’agrada estèticament la Ciutat de la Justícia?

– No m’agrada però tampoc no és per posar-ho en el llibre. Així com els jutjats del passeig Lluís Companys hi són, aquest nou és un edifici que no em diu res. De fet, en el llibre de la “Barcelona Lletja” hi ha molts edificis que a mi no m’agraden que no vaig posar, perquè vaig intentar triar-los no segons el meu gust personal sinó amb un gust amb el qual la gent es pogués sentir identificada.

Pensa que l’Eixample és molt vistós i ara ja hi ha un control de qualitat i els projectes d’edificis han de passar per una comissió de control que els ha d’aprovar. De fet les aberracions que surten al llibre són anteriors a aquests controls: si hi ha un arquitecte que proposa enderrocar un edifici anterior al modernisme, que en alguns casos no tenen cap interès, li pregunten: “-què proposes?”

I si el que proposa no els agrada li deixen buidar per dins i fer-ho modern però li fan mantenir la façana. Un exemple és l’edifici del japonès Toyo Ito, al Passeig de Gràcia: li han deixat fer perquè han considerat que era interessant, perquè el que hi havia no tenia cap interès. Però si no els hagués agradat aquest l’haurien obligat a mantenir l’anterior. Ara que en aquest cas és un exterior que no respon a l’interior! Un projecte com aquest a la facultat seria un suspens: és un suspens posar una columna que no aguanti, només per fer bonic ! No està malament però tampoc no es tracta d’anar fent coses d’aquestes.

– I l’edifici vela?

– És dolent: baix, sense cap interès. Hauria de ser el doble d’alt per ser interessant però és clar, és aberrant col·locar-ho allà, no és un lloc adequat. La torre Agbar també és baixa, per això és poc
esbelta. A més, recorda que quan l’Oriol Bohigas va presentar la Vila Olímpica hi havien d’anar sis torres i quan van portar la maqueta a Madrid mentre l’anaven explicant el Director General anava retirant les torres i en va arrencar quatre! Físicament, eh? Perquè acabaven de publicar la Llei de Costes i volia que quedés clar que no es podia fer. Allà quatre torres haurien estat bé i sis potser també, però no on hi ha l’hotel Vela. Jo no estic en contra de les torres, estic en contra del lloc on es posen les torres!

– L’Hotel Barceló Raval t’agrada?

– M’interessa la proposta de crear allà un element diferent. Però en sí i sobretot la decoració de dintre no m’agrada gens. El que és maco és pujar a dalt. M’agrada l’atreviment del projecte d’hotel allà. Però la peça en sí mateix no l’acabo de veure. Serà interessant quan hi hagi la Filmoteca al costat, aquestes injeccions de vida i agafi un ritme. També passa una cosa: un nou edifici en un barri primer em sobte, sempre !

Ens hem d’anar acostumant als nous edificis! Quan tu situes una font al mig d’un passeig, l’endemà l’agredeixen perquè el brètol no la identifica. Això és el mateix, un nou edifici en un barri primer sobte però arriba un dia que s’integra. També va passar amb Banca Catalana al Passeig de Gràcia, quan es va fer la gent va quedar molt espantada i ara passes per allà i està molt bé que hi hagi varietat. El problema és quan l’edifici és dolent! No m’agrada l’edifici del Ferreter, amb aquelles fustes, al costat del de Toyo Ito.

– I el Fòrum?

– El Fòrum encara no està acabat, hi han d’anar tota una sèrie d’equipaments que fins ara no s’han pogut fer, com la Ciutat Universitària. S’haurà de veure quan estigui tot. Però el Fòrum és un gran espai per a fer-hi coses que no es poden fer a la ciutat perquè no hi ha llocs. No és un lloc de vida permanent, és un espai com un camp de futbol: “Avui anem a fer un partit”, doncs al fòrum hi faran concerts, o la Fira d’Abril, o …

– T’agrada passejar per zones noves de la ciutat?

– Sí però no pel Fòrum, no té cap interès passejar pel Fòrum.

– Diagonal Mar?

– M’interessa anar-ho a veure però no passejar-hi per sistema, m’agrada moure’m per on hi ha la vida urbana intensa. Ara anar-ho a conèixer sí perquè forma part de la ciutat.

– Quines millores faries a …?

La Rambla?

Resoldre el tema de les estàtues és la primera que faria. La Rambla ha de recollir vianants i tot el que siguin obstacles en l’acte de passejar és equivocat. S’ha de vigilar que segons qui no s’instal·li en allà, com aquell que juga a pilota, no pot ser. També és un error que hi hagi tantes terrasses.

Al Gòtic?

Que estigui net de pintades, com tota la zona antiga.

Al Passeig de Gràcia?

La remodelació que es va fer de la Ronda a la Gran Via, aquella ordenació del passeig s’ha de portar cap amunt. Però hi ha punts que són complexes, que quan es trobin s’haurà d’afinar molt bé, com és el cas de les entrades i sortides d’aparcaments. Però aquell ritme de la secció s’ha de portar cap amunt. Si no ho han fet és perquè hi ha totes les obres de l’AVE i de l’Intercanviador, però estan decidits a fer-ho.

A Rambla Catalunya?

Vigilar que no passin les bicicletes, per una raó: com que les terrasses són permanents … Jo les terrasses no les faria permanents, faria que hi fossin cinc o sis mesos l’any, jo crec que ja és suficient com era abans: temporada d’estiu ampliada. A l’hivern, quan fa fred de debò no hi va ningú i moltes terrasses les utilitzen com a magatzems de cadires lligades amb cadenes! I si la terrassa està muntada però sense gent, tampoc no fa bonic. Tot plegat fa que l’espai per al vianant quedi molt reduït i a sobre el vianant ha d’anar vigilant dels que passen amb bicilceta o patinant.

A la Gran Via?

És complicada, els espais dels passejos… El dia que puguin l’hauran de reordenar a base de fer l’ampliació de la vorera a prop de les façanes. Però la solució no és fàcil, els passejos centrals es converteixen en aparcaments de motos i no serveixen de res.

A la Diagonal?

S’han adonat que la Diagonal és un caos i que no funciona. Diuen: ja que l’hem de fer nova posem-hi el tramvia perquè així la Generalitat ens pagarà la meitat de l’obra ! I com que és la segona obra més cara després del Túnel de l’AVE, els hi va molt bé. Ara, introduir allà el tramvia no sabem què pot passar, podria trencar el fràgil equilibri de trànsit que es manté a tot l’Eixample i si es trenca, afectarà tot Barcelona. Perquè si no treus els cotxes de l’entrada de la Diagonal: a on aniran a parar? No ho saben! A més saltaran dues fileres d’arbres. Ells diuen: ja els replantarem! Però no és el mateix un arbre de 100 anys que un de cinc que plantis ara! En els arbres, l’edat compta. És la mateixa demagògia que han fet servir al Tibidabo amb la tal·la del bosc d’alzines que era centenari. Deien:

-“No, si ja les replantarem i en posarem més!”

Què hem d’esperar 100 anys a que creixin? És molt complicat. Ho estan estudiant, encara no saben què faran. En el seu dia, de Francesc Macià a Palau Reial, amb aquelles voreres tan àmplies van carregar tot el passeig a la dreta, a la banda muntanya i allà hi ha espai per a tothom. Però aquest model no es pot aplicar a la part de baix perquè en allà s’haurà de ser equitatiu, gairebé simètric perquè els comerciants d’un costat hauran de tenir els mateixos drets que els altres.

Però saps què passarà? El projecte diu: “La vorera enganxada a la façana set metres, vuit metres… Te la dibuixen i dius: “Fantàstic!” Però no hi dibuixen les motos aparcades… Ni tampoc les mal aparcades! Jo passo molt sovint per allà i ja no vaig pel passeig perquè no vull dicutir-me amb els ciclistes. Passo arran de façana i me n’adono que cada dia hi ha més motos mal aparcades, no hi ha cap vigilància! A més les motos cada vegada són més llargues i si no és en bateria, cada vegada agafen més espai. I això no ho diuen… Ja s’ho trobaran.

– Com reorganitzaries la circulació en els pròxims anys? Com poden conviure cotxes, motos, tramvia, autobusos, vianants, bicicletes…

– El que està clar és que de tots aquests el que s’ha d’anar restant són cotxes. És com a Ciutat Vella: de les ciutats antigues de totes les ciutats han acabat desapareixent els cotxes per fer espais de vianants. Només hi deixen algun eix per a poder-hi entrar i ja n’hi ha prou. De mica en mica tot això s’ha d’anar eliminant, potenciant el transport públic i les bicicletes. Però tot això ordenat, el que no pot ser és que això sigui un caos i que facin el que vulguin.

Saps quina és la jugada més perillosa dels ciclistes? Al mig del carrer; canvia el llum; el
vianant pot creuar i no vigila, perquè té verd; i venen els ciclistes i no s’aturen! És que no ho entenc! I de vegades són cruïlles on hi ha molts vianants, però les bicis no paren! I si fa baixada van bastant embaladets.

Jo estic en contra dels incívics, ja siguin conductors, motoristes o ciclistes! No estic en contra de la bicicleta o de la moto. Ja ho comprenc que psicològicament, si estàs pujant en bici i es posa vermell dius: “i jo ara m’he d’aturar?” Però és que baixant fan el mateix! A tot taco. A una parenta meva una bici la va enganxar a Rambla Catalunya: vint punts de sutura i el ciclista es va escapar.

Que siguin valents i diguin: la meitat dels cotxes fora i aquest espai per les bicis. D’acord! Ara que també passa que a llocs com Diagonal Mar, on hi ha carril bici, alguns ciclistes no els utilitzen! O a la Gran Via: venen en dues direccions i és clar un s’ha de posar a la zona dels vianants. A Rambla Catalunya no fan ni cas de les normes. Que no pintin la prohibició a terra i si la pinten, que hi posin policia! I que els ciclistes no diguin que als laterals hi ha trànsit perillós! És precisament un carrer molt pacificat. El que passa és que no els hi dóna la gana i per ells això és més còmode.

– Quins dos racons de Barcelona triaries?

Depèn de l’època de l’any. A l’estiu hi ha zones de Barcelona que m’interessen més que d’altres. Quan em diuen: -“Ensenya’m Barcelona” els dic: “Quina Barcelona vols? Hi ha la històrica, la de l’Eixample, la carretera de les Aigües…”Ara comença la bona època del Front Marítim, al matí. És tot un luxe i és econòmic. Els estrangers es queden bocabadats de la qualitat que això suposa per la ciutat.

– I racons on no aniries mai?

Ara és incòmode anar al 22@ perquè està tot trinxat i en construcció, s’ha d’esperar que ho acabin però va agafant una certa qualitat. Ara hi ha tota una zona: la torre Agbar, l’edifici de Mediapro, el campus de la Pompeu Fabra i la Fundació Vila Casas que ja es va encarril·lant i d’aquí uns quants anys pot ser un barri interessant. Però ara no se m’acudiria anar-hi a passejar!Tampoc no m’atreuen algunes zones de la perifèria. Respecto molt que al Huertas Claveria li interessés molt però a mi m’interessa més la ciutat central. En aquests llocs hi has de viure per tenir interès pel teu barri.

– Al Raval vas per qualsevol carreró?

Sí, hi vaig molt. Vaig a peu a tot arreu i m’agrada molt passejar per la ciutat antiga. Quan faig un itinerari sempre procuro canviar de recorregut. L’esponjament del Raval li ha aportat molta qualitat. Les que no tenen sentit són les reformes tipus Via Laietana, de tirar recte. Precisament l’avantatge de l’esponjament és poder ser sel·lectiu.

S’ha fet una gran tasca destruïnt una gran densitat que feia que no fos habitable, s’ha donat qualitat. Ja sé que hi ha gent que ha patit i ha hagut de marxar, però això passa amb totes les intervencions. L’important és que es facin a fi de bé, de vegades hi ha d’haver petits patiments perquè el cos gran funcioni i millori. I ha millorat. I va haver tota aquella crítica del Forat de la Vergonya, però no tenia cap interès tot allò, ha quedat molt millor.

El que és cert és que de vegades es fa un tipus d’arquitectura que no és propi d’aquell barri. S’hauria d’intentar que l’arquitectura fos adequada a la zona, hi ha llocs del Raval on s’han aixecat alguns edificis que són més propis d’altres barris.

Fa uns dies, a la presentació del llibre de Paco Villar “Els cafès de Barcelona” un senyor li va dir al tinent d’Alcalde, Carles Martí, que era una desgràcia haver enderrocat l’edifici més antic de l’Eixample: el del Zurich. Però si era una barraca de ferrocarril allò! Per què l’havíem de mantenir?

– Finalment, si fossis Alcalde de Barcelona quina decisió prendries?

Posar Guàrdia Urbana al mig del carrer. Això resoldria moltes coses. Ja pots legislar que no serveix de res si després no hi ha l’aplicació i perquè hi sigui cal que algú vigili. Quan els ho comento em diuen: “Enguany hi ha més Guàrdia Urbana que fa tres anys”. Però on són? Deuen ser als despatxos, però han de ser al carrer! Un dia li vaig comentar a l’Alcalde:

-“cada dia vaig i torno de casa a La Vanguardia. No trobo mai un Guràrdia Urbà i el dia que el trobi l’abraçaré”.

Quan en passa algun és en moto però en moto no vigiles perquè vas d’un servei aquí a un servei a baix i no t’atures, és lògic, a no ser que vegis un accident o una malifeta. El que s’ha de fer és Guàrdia Urbana caminant: dóna tranquilitat al ciutadà, vigila que no estigui brut, aquí un sac que fa quinze dies que està abandonat, etcètera. Hi ha moltes coses a fer! Quan tinc temps i veig una parella de guàrdia urbans m’espero cinc minuts a veure què fan: no fan res! De vegades m’hi encaro:

-“Escolti, aquell ha pujat per allà i no podia”. I em contesten:

-“Miri, si hagués de multar tothom no tindríem prous carnets. Som un cos policial molt desesperançat, si vostè sabés…” No n’hi ha i els pocs que hi ha s’ho prenen d’aquesta manera: enraonen entre ells i veus que no estan pendents del que passa.Els de la zona blava posen moltes multes, però només fan això! Va haver-hi un moment que van dir que els ampliarien les funcions però al final no es va fer.