Esports / La Vanguardia publica la meva última entrevista a JA Samaranch

Esports / La Vanguardia publica la meva última entrevista a JA Samaranch

“Samaranch, última entrevista”. Avui dissabte La Vanguardia publica una part de l’interviu biogràfic que li vaig fer a Juan Antonio Samaranch el 27 de gener passat. En el diari de paper són dues pàgines a Esports, on fem un repàs a diversos aspectes que vam tractar aquell dia i també en una conversa anterior, agrupat per temes. M’agradaria que també la mireu en paper, la maquetació ha quedat molt bé, però si voleu ja podeu consultar el contingut a la web de La Vanguardia, clicant aquí.

(Aquestes últimes setmanes, mentre traduïa i adaptava el text que avui es publica, he anat unes quantes vegades a la redacció de La Vanguardia, gairebé sempre a última hora, més tard de les 8 del vespre. Dimarts hi vaig viure el partit del Barça, hi ha televisions per tota la redacció i els periodistes anaven seguint el partit de reüll. A les 9 del vespre la redacció encara és plena. Ja sé que les redaccions no viuen moments fàcils, però m’agradaria deixar constància que l’ambient de la redacció de La Vanguardia és fantàstic, enganxa, els que hi treballen hi estan molt acostumats i deuen conèixer totes les dificultats, però a mi m’ha semblat una redacció de pel·lícula)

Per cert, els que seguiu aquest blog habitualment veureu que en el fons he fet amb Joan Antoni Samaranch el mateix que faig amb tants altres temes que m’envolten, oi?

Societat / Breu crònica de l’enterrament de Samaranch

Societat / Breu crònica de l’enterrament de Samaranch

Poques vegades com avui he vist passar tantes personalitats i tan diverses davant meu, durant l’enterrament de Juan Antonio Samaranch. Jo estava assegut en una espècie de banc de fusta que hi ha davant del cor, que fa com de banc onzè davant l’altar i tots anaven passant a un pam de mi: Jordi Pujol, el comte de Godó, Carod-Rovira, Jordi Portabella, Fernández Díaz, Hereu.

Sense gairebé ni adonar-me jo anava comentant la jugada amb un senyor molt simpàtic que s’havia assegut al meu costat. Quan m’he adonat que ell saludava a tothom li he demanat qui era, es tractava de Rafael Luna del PP, molt molt agradable. I han seguit passant personalitats polítiques i de la jet set. Per sort un cosí que està a la ona m’anava informant dels de la jet set, perquè d’aquests jo ni idea.

El senzill protocol anava fent seure els polítics barrejats: Fernández Díaz amb Xavier Trias; Ferrussola amb Mas i Pujol amb el Carod. Ha passat Hereu davant meu, el president Montilla hi era però ja l’he vist assegut.

Però sens dubte el que més impressiona veure és la família reial, és curiós però és així, què voleu que hi faci!

 Abans, a la capella ardent situada al Palau de la Generalitat, era impressionant veure la de corones de flors arribades de tot el món que hi havia al pati anterior al Saló Sant Jordi: n’hi havia de Fidel Castro, de moltíssims comitès olímpics, ja dic que si deixeu a banda el que pogueu pensar sobre Samaranch la imatge era brutal.

Bé, podria seguir però no vull que aquest sigui un post molt llarg. A la foto de dalt veieu els esportistes carregant el fèretre. 

Només vull fer dos apunts finals:

Un, us heu fixat en l’esquela de la família Samaranch? Han mencionat als seus secretaris i secretàries a la pròpia esquela: la basco-francesa Annie, un crack, la mà esquerra de Samaranch al CIO, la catalana Marta, secretària a La Caixa, José María Sumpsi, etcètera. Jo mai havia vist una esquela que mencionés les secretàries de ningú com una persona més de la família. Per cert, hi havia quatre pàgines d’esqueles!

Segon apunt: jo crec que hi ha un detall que no s’està comentant, a mi ell sempre m’explicava que el gran trauma familiar, el que va causar un abans i un després mental a tota la família com tantes famílies burgeses catalanes va ser el període revolucionari de la primera part de la guerra, fins els fets de maig del 37.

L’únic que he vist que de passada deia alguna cosa d’això avui era Jaime Arias a La Vanguardia quan explica que a Francisco Samaranch, pare de Juan Antonio, el van salvar els sindicalistes de la seva pròpia empresa tèxtil: “Deixeu-lo lliure, és un bon patró” diu que van dir.

Però per mi aquest punt és fonamental per entendre el personatge i el posicionament del seu entorn durant el franquisme. La por que van passar durant la revolució anarquista a Barcelona. A començament de la guerra i per motius que serien llargs d’explicar aquí, els Samaranch van decidir quedar-se, van passar tota la guerra a Barcelona. Juan Antonio diferenciava molt entre el període anarquista (“invivible”) i el comunista (“t’hi podies entendre, no et mataven per com pensessis i com a mínim hi havia ordre”), en paraules seves:

“Bueno, la primera part, a Barcelona manava la FAI, va ser una etapa molt sanguinària, en 7 o 8 mesos van assessinar a 8000 persones, però no solament assassinaven, també robaven i robaven tot el que podien.  I això un dia al més de maig del 37 es va acabar, perquè el govern  de València, que ja no estava a Madrid, va decidir que no podia ser. I va enviar les tropes aquí, Va enviar “guardias de asalto”, i va passar una cosa que poques vegades a la vida passa:que vam tenir una guerra civil, dintre la guerra civil,  una guerra civil que estava enfocada, concretament a Barcelona i va durar, cinc o sis dies, i amb aquesta guerra civil, aquesta nova guerra civil, les tropes de València del govern de la República, van dominar i van eliminar, pràcticament tota la FAI. Des d’aleshores es va acabar el domini de la FAI, i va començar el domini del partit comunista. Va ser molt millor, perquè la gent que manava tenia una altra cultura i hi podies parlar i t’hi podies entendre”.

Societat / Breu crònica de l’enterrament de Samaranch

Mèdia / ¿L’última entrevista a Juan Antonio Samaranch?

El 27 de gener Juan Antonio Samaranch em va deixar entrar al seu despatx situat darrera el museu de la Ciència, al carrer del Císter, a fer-li una entrevista. No ho sé del cert però suposo que va ser l’última entrevista. Completava unes preguntes que ja li havia fet feia just un any. Els meus recursos per fer-ho eren limitats així que hi vaig entrar amb una sola càmera i uns focus. La secretària em va dir que tenia mal dia: “no està gaire xerrador”. Davant d’aquest avís em vaig esforçar a fer preguntes breus i clares i el resultat, encara inèdit, és una conversa en que parlem en confiança dels seus pares, els seus germans, l’escola on va anar, com va començar a fer esport, els seus fills, la seva vida política durant el franquisme, Franco, Tarradellas, Pujol, Maragall, la Monarquia, la seva etapa a Moscou, els líders mundials que més el van impressionar, la crisi, la seva entrada a La Caixa des de l’Ateneu i els valors de l’olimpisme, entre d’altres coses. Vaja, un repàs ràpid, que vaig intentar que fos professional però que té molt d’amateur, que ja m’agrada. Ja dic que és material inèdit, no sé què en faré, s’accepten idees o canals on emetre-ho. A últimes sempre ho puc penjar al blog, és clar! I en tot cas, la foto és xula, eh?

Per exemple, del seu pare diu: Bueno, jo el recordo com una persona extraordinària. Una persona que va sortir del no res, d’una família modesta. Va tenir uns estudis, jo diria primaris. Va entrar d’aprenent a una fàbrica textil. I mica a mica va anar pujant, pujant, pujant, fins a tenir una de les fàbriques textils, concretament de colxes i tapisseries, més important d’Espanya”.

Societat / Breu crònica de l’enterrament de Samaranch

Esports / De Barcelona a Cotlliure, faran un intent de 100 milles nàutiques non-stop

La medallista olímpica Doriane Vidal vol fer 100 milles nàutiques non-stop de Barcelona a Cotlliure. Ho preparen amb temps: sortirà de la capital catalana precisament l’11 de setembre i té previst arribar a Cotlliure el dia següent. El cartell diu que és un primer intent de 100 milles nàutiques non-stop. Doriane Vidal practica habitualment esports d’hivern, sobretot l’snowbord i va ser medalla d’argent en halfpipe als Jocs Olímpics d’hivern de Salt Lake City, l’any 2002. Molta sort, n’estarem atents! Crec que la de la foto de sota és ella.

Societat / Breu crònica de l’enterrament de Samaranch

Esports / ¿Esteu seguint els Jocs Olímpics d'hivern?

No sé vosaltres però jo i el meu entorn passem bastant dels Jocs Olímpics d’Hivern de Vancuver. I no és una actitud militant, simplement que els jocs estan tenint lloc però gairebé no ens hem ni adonat. Sí que vam parar atenció a la mort per accident d’un esportista el dia de la inauguració i al desgraciat accident de la sabadellenca Queralt Castellet. També vam veure Joan Antoni Samaranch a la llotja el dia de l’obertura dels jocs, als seus 89 anys camí dels 90. Aquest cap de setmana he tingut un moment d’inspiració i he buscat alguna retransmissió en directe. Quedes impressionat de les velocitats que agafen aquests esportistes d’hivern, jo personalment les trobo exagerades, per exemple les baixades en “tobogan” de gel. I què voleu que us digui, em va fer una certa ràbia veure l’alcalde Hereu deambulant per Vancouver, el temps dirà si m’equivoco però jo no em crec aquesta història del 2022, em sembla pur oportunisme polític d’un alcalde que en el seu dia va dir que entenia que ara no era moment per aquest tipus de projectes i que ara es contradiu.

Societat / Breu crònica de l’enterrament de Samaranch

Opinió / ¿Barcelona 2022, Jocs Olímpics d’hivern? ¿Dónde está la bolita?

Primer vaig sentir la notícia a la ràdio:  l’Alcalde Hereu anava a presentar la candidatura de Barcelona a uns jocs olímpics d’hivern! Després vaig veure al TN la roda de premsa d’Hereu presentant un tema tan transcendent sense cap consens polític previ.  Dintre meu pensava: ¿Com se’ls ha passat pel cap fer un ús d’un tema així per intentar capgirar les expectatives de vot i el desgast? És una fugida endavant, utilitzant la tècnica “92” però desgastats per la tècnica Fòrum. Una de les principals conclusions del Fòrum que ara Barcelona necessita altres vies.

La presentaciço m’ha semblat buida de contingut, com un mag que treu un conill del barret.

Penso que encara no és moment de repetir candidatura olímpica, ja fa anys del 92 però no tants! I uns jocs d’hivern? Bé,  és una idea,  ja ho sé que tenim la Cerdanya a dues hores i que la iniciativa serà ben rebuda pel “territori”. Però vaja, si cal desdoblar l’eix del Llobregat fins al Cadí que ho facin ja, no han de caldre uns jocs per fer-ho.

Anava en bici i pensava com explicaria això aquí al blog: “La bolita, la bolita”, em tornava el símil dels tril·lers. I mireu per on just quan travessava la Rambla tenia a quinze metres uns tril·lers fent l’agost. “La bolita, la bolita”. Són els que veieu a dalt. És veritat que els tril·lers sempre es queden amb el bitllet de 50 Euros però és que en aquest cas la boleta es veu per tots costats. Penso que no és ni el moment (volen desviar l’atenció de tantes mogudes al carrer?), ni sobretot la forma (un projecte així no es pot presentar com qui presenta l’inici d’una campanya electoral perquè desconsensua!)

Potser algú de vosaltres somia ja amb comprar entrades per veure hockei sobre gel al Palau Sant Jordi? Bé, si penseu diferent o m’equivoco molt, ja em corregireu, tindrem temps per anar-ho veient. Però jo com a ciutadà, al·lucino. Superen el Polònia.

¿I no pot ser Pep Guardiola alcalde de Barcelona?