L’Espai Cultural Ajoblanco obrirà a Gràcia el 15 de desembre com a preludi de la tercera etapa de la revista

L’Espai Cultural Ajoblanco obrirà a Gràcia el 15 de desembre com a preludi de la tercera etapa de la revista

L’esperit de la mítica revista llibertària Ajoblanco està a punt de viure una tercera etapa, amb la pròxima obertura de l’Espai Cultural Ajoblanco, el 15 de desembre (2016) al barri de Gràcia de Barcelona.

Pepe Ribas, el seu principal impulsor en totes tres etapes, ho està anunciant darrerament al seu compte de Facebook, on explica: “Serà un lloc on es faran debats, s’impartiran tallers, es promouran trobades llibertàries i que acollirà gent no dogmàtica de diferents generacions, amb ganes de crear i innovar”. També s’anuncia que hi haurà exposicions, projeccions i, com no, també hi ha la idea de crear una revista. “Per al nou Ajoblanco ens interessen les idees, la vida, la quotidianitat, la imaginació”.

Properament s’anunciarà com s’hi pot participar i col·laborar. La revista Ajoblanco va tenir dues etapes: la primera, entre 1974 i 1980; la segona, del 1987 al 1999. Els seus impulsors es disposen ara obrir la tercera etapa, amb expressions múltiples.

Tanca el ‘quiosc’ de plaça Sant Jaume

Tanca el ‘quiosc’ de plaça Sant Jaume

Alguns us preguntareu: quin quiosc? Les cometes del títol hi són perquè és una papereria, però jo sempre l’he vist com un quiosc, sobretot abans. La papereria Sant Jaume. Aquella que hi ha en un petit local comercial de la plaça Sant Jaume, costat Llobregat i més aviat a prop de l’Ajuntament. Jo l’he vist tota la vida. Abans tenien tota la premsa local i internacional. Com els ha anat passant als quioscos del centre de Barcelona, amb comptades excepcions com el Free Time de la Rambla a prop de Portaferrissa, l’espai per a la premsa s’ha anat reduint i últimament ja tenien pocs diaris, els mínims necessaris per acontentar la clientela amiga. Avui a les cinc de la tarda n’he volgut comprar un i m’han dit que ja els havien recollit.

-“Ja? A les cinc de la tarda? Però això ho feu a l’agost o tot l’any?”

-“Avui, però és que tanquem”.

-“Avui o per sempre?”

-“Tanquem per sempre”.

Doncs això, que li queden pocs dies. Sí, ja sé, hi ha altres quioscos a la vora (Via Laietana i Rambles) i, a més, el mateix ho podem llegir per mòbil i iPad. Però a la plaça Sant Jaume encara hi hagués un quiosc era un detallet que s’agraïa.

Quiosc plaça Sant Jaume
Lluís Foix recorda el periodista Llorenç Gomis: “Les cireres no depenen del govern”

Lluís Foix recorda el periodista Llorenç Gomis: “Les cireres no depenen del govern”

Llorenç GomisL’auditori de la Facultat de Comunicació (i Relacions Internacionals) Blanquerna, va acollir dimarts 1 de desembre (2015) un acte molt especial, la presentació del llibre “La Primavera no es noticia“, un recull que els periodistes Francesc Marc Álvaro i Enric Xicoy han fet dels articles que Llorenç Gomis (Barcelona 1924-2005) escrivia els dilluns a La Vanguardia. A més dels dos responsables de l’edició també van participar en la presentació Lluís Foix -que va ser becari, company, amic i finalment director de Gomis a la redacció de La Vanguardia-, el director actual del diari Màrius Carol i Josep Maria Carbonell, degà de la facultat on es presentava el llibre.

Quan jo vaig arribar començava ja havia parlat Màrius Carol i començava Lluís Foix, que a partir d’un relat íntim -la seva amistat amb Gomis- va fer una classe magistral sobre les redaccions periodístiques, els diaris, la veu d’un diari en una societat, a partir del fet que Gomis va ser autor d’editorials de La Vanguardia durant molts anys.

Gomis va fundar el 1951, junt amb la seva esposa Roser Bofill, la revista El Ciervo i també la revista Foc Nou; va ser director d’El Correo Catalán (1977-1982) i coordinador editorial de La Vanguardia. Transcric a continuació part del que va dir Foix durant la presentació del llibre i que també podeu sentir al vídeo:

                                                                     Sobre aquestes línies vídeo de la segona part de la intervenció de Lluís Foix.

“Llorenç Gomis va ser una peça de luxe en la història de La Vanguardia, i potser un dels periodistes més importants del país en la segona part del segle XX. Era una persona oberta i de tarannà democràtic, socialdemòcrata i cristià, amb un domini magistral de la paraula escrita. Tenia un sentit de l’humor molt subtil i respectuós. En les curtes caminades que fèiem junts al passadís de la seu de La Vanguardia del carrer Pelai, que era una avinguda molt freda però a la vegada molt significativa perquè per allà passaven persones i corrents- parlàvem molt. Alguna vegada em demanava un editorial: “Foix, pots fer un editorial?”. Jo que era becari el feia i ell l’escurçava. Fins i tot una vegada li vaig donar i no el va publicar, però no em va dir res… i jo tampoc! Era una manera de fer pedagogia a un jove que era un becari!”

“Per un d’aquells tombs que dóna la vida, després era ell qui em preguntava a mi de què s’havia d’escriure l’editorial. Era l’any 1982, els temps de l’hegemonia socialista, després de la victòria de Felipe Gonzàlez. Gomis es va convertir aquell temps enla veu oculta però pública del diari. En una institució com La Vanguardia -o en qualsevol altre mitjà d’informació clàssic- hi ha algú que porta l’estandard. El pensament es fa amb la conversa, amb les contradiccions que hi ha en tota redacció. -“Què hem de dir?” em preguntava. -“Llorenç, ja ho saps prou”, li deia. Llavors ell marxava, desapareixia una estona i tornava amb la peça acabada. Res a dir ni a afegir mai. S’acomiadava discretament amb un “fins demà” i així durant més d’un quart de segle”.

“En Llorenç va ser una persona que va fer moltes coses i no va fer massa soroll. Els soroll el feien les coses que deia, les idees que expressava i la manera com les expressava. Mai va renunciar a expressar per escrit el que pensava, aquest era un dels seus actius principals.  Llegir Gomis era una invitació a pensar i a somriure. Amb ell no feies grans rialles però somreies!”

“Als editorials i als articles hi trobaves observacions sobre la naturalesa, la vellesa, la joventut, els nens i els avis, estava especialment content quan podia parlar de la seva família, amb cites de Marc Aureli, de Machado, de qui fos. Parlava de la bellesa de la vida i es quedava tan tranquil afirmant que “les cireres no depenen del Govern”. Una gran ocurrència, avui potser caldria que hi hagués articulistes que diguessin aquestes coses, que les cireres no depenen del govern o bé que “els constipats d’hivern provoquen un gran desinterès per la política”. Són coses que estan escrites en el llibre que avui presentem, “La Primavera no és notícia”.

Llorenç Gomis Sanahuja

Les seves memòries es titulaven “Una temporada en la Tierra”, és molt Gomis això! Estem aquí, una temporada… Ens va deixar les últimes hores del 2005, ara farà 10 anys, doblegant el tovalló silenciosament quan les campanades es preparaven per donar l’entrada del dia de cap d’any. Jo anava en cotxe, ja portava mòbil, i em va trucar la seva dona, la Roser Bofill: “Lluís, s’ha mort el Llorenç”. Vaig canviar l’itinerari, vaig ser el segon en arribar a casa dels Gomis. Era difícil comunicar la notícia la nit de cap d’any i al final vam enviar una nota a les agències. El tercer en arribar va ser el periodista Jaume Arias. Després va venir el president Maragall i els amics més propers”.

“El volum d’articles que avui presentem són dels que ell publicava els dilluns. A les seves memòries Llorenç Gomis explica que li van preguntar: “Quin dia vols?” I va triar el dilluns, “que ningú voldrà”, perquè tothom preferia els diumenges, que hi ha més tirada. amb aquests articles feia periodisme de les coses quotidianes, amb ironia, sense ofensa. Era un europeista, no creia en les fronteres”.

Quan va acabar Foix van intervindre Francesc Marc Álvaro i Enric Xicoy. No els vaig poder escoltar perquè havia de tornar ràpid a casa: vaig sortir de la moderna mediateca de la Blanquerna i em vaig trobar amb els contrastos que sempre ofereix aquell racó del Raval, ja passat el Macba i a tocar de Sant Antoni: nois filipins jugant a bàsquet a la pista més urbana de Barcelona, nois de l’Opus que sortien molt arreglats d’alguna celebració a l’església de Santa Maria de Montalegre i estudiants de la Facultat que ja acabaven la jornada.

I vaig pensar com descriuria aquell ambient en Llorenç Gomis. No sé, provem: “La gent i la vida, que van fent el seu camí, una mica com al marge del que passa al món i al país”. I l’endemà va ser dimecres.

Altres vídeos de l’acte:

Sobre aquestes línies vídeo de la primera part de la intervenció de Lluís Foix.
Sobre aquestes línies vídeo de la tercera part de la intervenció de Lluís Foix.

Fan News Club, nou diari gratuït a Barcelona

Fan News Club, nou diari gratuït a Barcelona

Fan News Club

Els que ens movem en metro per Barcelona vam descobrir dilluns 9 de novembre (2015) un nou diari gratuït, el Fan News Club. De fet je ens n’havien entregat algun unes setmanes abans, però la numeració del diari fa pensar que eren proves. Es presenta com una “Xarxa social de notícies” i té versió online. El seu director és el periodista Toni Ayala. El projecte fa molt bona pinta, des d’aquí li desitgem molta sort perquè fa molta falta! Per cert que dic “a Barcelona” però a la seva web mostren la intenció d’estar presents a tot Catalunya. I és que no és ben bé un diari sinó una xarxa social de notícies, el que estan muntant.

El diari “dicen…” ha tornat als quioscos

El diari “dicen…” ha tornat als quioscos

Diario Dicen

Amb la reentrée d’aquest final d’estiu (2015) me n’adono que els quioscos de Barcelona han recuperat una capçalera que als que vam créixer durant la transició ens és familiar: “dicen…”. Amb doble portada, esportiva per una banda i de successos i societat de l’altra. Durant els mesos de juliol i agost se n’han vist anuncis als autobusos de la ciutat. Buscant a Google he trobat aquesta interessant menció a la reaparició del diari Dicen, publicada al diario Gol el mes de març del 2015.

Diario Dicen

Dicen

dicen...

Un centenar de musulmans es manifesta al Raval en solidaritat amb Charlie Hebdo

Un centenar de musulmans es manifesta al Raval en solidaritat amb Charlie Hebdo

Charlie Hebdo Raval

La paraula ‘Paz’ feta amb espelmes ha presidit l’acte de protesta per la massacre d’ahir al setmanari parisenc Charlie Hebdo, organitzat per diversos col·lectius musulmans del Raval. A la convocatòria hi han participat un centenar de persones i ha atret també nombrosos periodistes, a la recerca segurament de la imatge de musulmans aguantant a les mans el rètol #JeSuisCharlie. Destacava especialment la presència de membres de la comunitat paquistaní. L’acte ha acabat una mica abans del previst perquè una persona probablement beguda i aliena a l’acte hi ha irromput fent cops a les espelmes. La policia present a una certa distància ha trigat a reaccionar, tot i que finalment han retingut aquest vagabund, i els organitzadors han preferit apagar ja les espelmes i acabar l’acte.

Charlie Hebdo Raval 2

Charlie Hebdo Raval 3