“Eugeni Xammar, el periodista que ens va explicar el món”, exposició al Palau Robert

“Eugeni Xammar, el periodista que ens va explicar el món”, exposició al Palau Robert

Eugeni Xammar 2.jpg

Fa uns anys, tafanejant als prestatges de la llibreria Documenta, vaig comprar Seixanta anys d’anar pel món, les memòries que el periodista Eugeni Xammar (Barcelona 1888 –  l’Ametlla del Vallès 1973) va dictar pels pèls al seu amic Josep Badia. I de fet l’únic llibre que va deixar publicat.

D’en Xammar no n’havia sentit a parlar mai, no me n’havien parlat, no era un personatge de referència, al menys no ho era per mi ni pels de la meva generació. Em va agradar tant que el vaig rellegir i des d’aleshores és un dels meus llibres de memòries de capçalera.

Per això no me n’he pogut estar d’assistir a la inauguració de l’exposició Eugeni Xammar, el periodista que ens va explicar el món, que clou l’any Xammar i que estarà oberta fins al 31 de gener (2014) al Palau Robert de Barcelona. El comissari de l’exposició ha estat en Joan Safont, a qui veieu a la foto al costat d’un dels textos que s’ha triat i de què ell està ben orgullós.

L’any Xammar commemora el 125è aniversari del seu naixement i el 40è de la seva mort, dues xifres que no es pot dir que siguin del tot rodones però que han estat una gran excusa per posar el nom de Xammar sobre la taula i recuperar-lo.

I en certa mesura s’ha aconseguit. A la inauguració hi havia periodistes de totes les edats, la qual cosa suposa crear un vincle entre les generacions actuals i el periodisme de Xammar. M’he creuat amb els amics periodistes Cristian Segura, Jordi Nopca de l’ARA, Josep Playà de La Vanguardia. Amb els ateneistes Pep Montes, Anna Punsoda i Joan Safont, aquest últim comissari de l’exposició. Amb l’editor de grans obres d’Enciclopèdia Catalana Francesc Boada, que és de l’Ametlla i va conèixer en Xammar: “Mai passava desapercebut, era altíssim. El meu pare va ajudar en Josep Badia a fer els enregistraments”. I amb Carles Duarte, director de la Fundació Lluís Carulla i president del Conca, acabat d’arribar d’un agermanament amb l’Alguer.

Eugeni Xammar 3.jpg

M’agrada dir que podríem tenir l’Eugeni Xammar assegut a dinar amb nosaltres: de seguida es posaria al dia, opinaria de tot i compartiríem amb ell una mental·litat i ètica moderna, contemporània. I una claríssima nacionalitat catalana. No cal fer gaire ciència ficció per assegurar que viuria amb passió els temps, diguem-ne prerepublicans que estem vivint. Tot i que potser els viuria des de Berlin, és clar. Per comprovar-ho, aprofiteu: compreu Seixanta anys d’anar pel món i aneu a l’exposició.

Eugeni Xammar 1.jpg

“Leopoldo Pomés. Barcelona 1957”, vídeocrònica de la presentació d’unes fotografies excepcionals a la Fundació @fotocolectania

“Leopoldo Pomés. Barcelona 1957”, vídeocrònica de la presentació d’unes fotografies excepcionals a la Fundació @fotocolectania

La Fundació Foto Colectania -que està gairebé amagaa en un carreró a prop de Gal·la Placídia- va acollir fa uns dies la presentació d’un llibre que estava a la nevera des que -segons vaig entendre- el 1957 Seix Barral va decidir no publicar-lo, tot i que era com un encàrrec fet al fotògraf Leopoldo Pomés.

El llibre ha vist la llum molts anys després i, és clar, ara ens mostra unes fotografies que són una crònica d’una altra època, gairebé d’un altre món si no fos perquè alguns dels protagonistes segueixen vius, com és clar, el propi autor.

Vaig anar a escoltar què deia Leopoldo Pomés. L’acompanyaven els també fotògrafs Manolo Laguillo i Xavier Antich.


Molt interessant! Aquí Leopoldo Pomés explica el per què de l’encàrrec que va rebre del poeta Carles Barral (enamorat de projectes d’avantguarda i amic de Goytisolo) i Víctor Seix, sense ple coneixement del consell “comercial” de l’editorial Seix Barral. “I potser el consell tenia raó de no publicar-lo aleshores…”


En els primers segons d’aquest vídeo Leopoldo Pomés explica per què no es va publicar el llibre en el seu dia i es mostra molt content que malgrat tot es faci. Després parla ara Manolo Laguillo.


En aquest vídeo Leopoldo Pomés explica una anècdota vinculada a un dels principals crítics d’art de la Barcelona dels 50, Juan Antonio Figlot (?).


En aquest altre document, Pomés parla de la seva relació amb el grup de Dau al Set. Pels que segui la crònica barcelonina en profunditat aquest té un interès especial: Brossa va estar dos anys venint cada dia a casa meva de 10 a 11, que és quan passava pel carrer Alfons XII…”


Xavier Antich li pregunta a Pomés què hagués passat si hagués pogut publicar el llibre el 1957, serien les mateixes imatges?


Aquí Xavier Antich li demana sobre les imatges del llibre, com les ha recuperat? “Vaig baixar a les profunditats del meu arxiu i de tant en tant sortien imatges que no recordava gens! Com la del nen llegint el diari (“La Solidaridad”)


Debat sobre l’aparició, a l’època, dels llibres (fotogràfics) d’autor…


Aquí Leopoldo Pomés parla sobre la figura del fotògraf Joan Colom… 


Xavier Antich: “L’any 57 no havien passat ni 20 anys de la guerra. El que apareix a la col·lecció és un moment estrany: ja no és la postguerra però tampoc no és la modernitat dels 60’s… Molt interessant!

Fotoperiodisme / La imatge de Juncker ‘escanyant’ Guindos, foto de l’any?

Fotoperiodisme / La imatge de Juncker ‘escanyant’ Guindos, foto de l’any?

JunckerLuisdeGuindos.jpg

Al matí he sentit que a RAC 1 comentaven la foto en què el president de l’Eurogrup Jean-Claude Juncker fa broma amb el ministre Luis de Guindos fent com si l’escanyés.  Però no me n’he fet una idea real de com era de bona la foto fins quel’he vist a un quiosc de la Gran Via de Barcelona, a totes les portades. Els diaris acompanyaven la imatge amb l’explicació que l’Eurogrup ha rebutjat el pla de dèficit espanyol i exigeix a Espanya que es limiti al 5,3% (ni tant com volia Rajoy ni la xifra que demanava Europa) . Bé, veurem com acaba la cosa però l’apunt que volia fer és que crec que a 13 de març podem dir que aquesta imatge serà sens dubte una de les fotos de l’any. Perquè per molta broma que volgués fer Juncker, expressa molt bé la sensació que molts governs i moltes famílies tenen d’aquest 2012. I què me’n dieu de les mirades???

#Fotoperiodisme / La cua arriba fins a Vinçon l’últim dia de l’expo de #CatalàRoca a la Pedrera

#Fotoperiodisme / La cua arriba fins a Vinçon l’últim dia de l’expo de #CatalàRoca a la Pedrera

Llargues cues davant la Pedrera evidenciaven que diumenge era l’última oportunitat per veure-hi l’exposició de fotografies de Francesc Català-Roca (Valls, 1922 – Barcelona, 1998). I que molta gent ho havia deixat per a l’últim moment. “Impulsor d’un nou tipus de fotografia, allunyada de qualsevol manipulació” diu el catàleg. “Una dedicació incansable ens ha deixat un llegat de més de 200.000 negatius impecables”. Treballà per a la revista Destino, Gaceta Ilustrada i La Vanguardia. Ahir al migdia tota la planta que ocupa l’exposició a la Casa Milà era plena de visitants que anant amunt i avall aixecant la vista a cada foto homenatjaven el reporter. Em va agradar molt. I d’altra banda és de destacar la de gent interessant que pots conèixer quan has d’esperar mitja hora fent cua. Sobretot la dona que vaig tenir al costat, en tractament per un càncer greu i que tot i això no es perd cap exposició de fotoperiodisme, ja sigui a Barcelona, a Madrid o a París.

#Fotoperiodisme / La cua arriba fins a Vinçon l’últim dia de l’expo de #CatalàRoca a la Pedrera

Nens amb ametralladores: Ed Ou guanya el premi al periodista jove del #Visapourlimage de Perpinyà

El noi que veieu a la foto es diu Ed Ou i és el guanyador del premi al millor periodista jove del festival  Visa pour l’image que diumenge es clourà a Perpinyà. The New York Times va publicar fa uns mesos en portada un reportatge seu amb imatges de nens armats a Somàlia, que qüestionava l’ètica dels països occidentals en qüestió de comerç d’armaments.

És gràcies a aquest reportatge que Ed Ou ha rebut el guardó al “Jove reporter de la Vila de Perpinyà”, del festival.

Aquest  jove fotoperiodista canadenc d’orígen taiwanès, que treballa per l’agència Getty Images, va declarar fa uns dies que ara li agradaria “viatjar a les antigues repúbliques soviètiques” per parlar amb la gent i veure com hi viuen. “O potser torni una temporada a la Universitat a recapacitar”.

El Festival de Fotoperiodisme de Perpinyà, que ha celebrat la seva 23a edició, ha tornat a omplir antics convents de la ciutat amb imatges d’actualitat, relacionades enguany sobretot amb el relat de les revoltes àrabs.