SOS Empordanet ha convocat 250 persones contra el projecte de planta de residus de Vulpellac

SOS Empordanet ha convocat 250 persones contra el projecte de planta de residus de Vulpellac

Foto: SOS Empordanet

(He rebut aquest text i foto de SOS Empordanet, copio gairebé literalment)

Amb el lema “No a la macroplanta de residus perillosos a Vulpellac“, més de 200 persones s’han concentrat, en un dia fred i plujós, davant l’Ajuntament de Forallac (Baix Empordà), convocats per “Sos Empordanet”, “Fills i veïns de Forallac” i “Amigues i amics dels Clots de Sant Julià”. Durant l’acte  han parlat -entre altres- Joan Bigues (periodista de Greenpeace), Paco Lifante (afectat crònic per la incineradora de Montcada i Reixach) i Joan Badia (historiador): han reivindicat la lluita contra la contaminació i per la preservació de la qualitat de la terra, el benestar i la salut de les persones. Els concentrats han penjat pancartes, que han estat immediatament poc després.

Iñaki Gabilondo: “España no se está dando cuenta de lo que pasa en Catalunya”

Iñaki Gabilondo: “España no se está dando cuenta de lo que pasa en Catalunya”

El lunes (15 de octubre 2012) Iñaki Gabilondo pronunció la conferencia de inauguración del curso de Cristianisme i Justícia (una asociación católica progresista), en los Jesuitas de Caspe de Barcelona. Al final del acto, durante los ruegos y preguntas, contestó así a una pregunta sobre el proceso soberanista que está viviendo Catalunya, a mi me pareció magistral. Podéis escuchar el vídeo o leer la transcripción aproximada que he hecho:

“Yo creo que, en general, en España no se está dando cuenta de lo que está pasando. Posiblemente porque hace demasiado tiempo se perdió la costumbre de preguntar i escuchar, para saber. Hace muchísimo tiempo que nadie ha venido a Catalunya a preguntar ni a escuchar nada. Hasta el punto que no se ha ni escuchado lo que era ensordecedor. El día de la diada se puso de manifiesto una corriente social profunda que venía viendose crecer aunque sorprendió a todos e incluso algunas fuerzas políticas se lanzaron en seguida a surfear por encima de la ola.

Lo que creo que hay que decirle a la gente es que empieza un proceso que no va a ser corto. Porque ni mañana va a poder Catalunya ser independiente, ni me imagino a Catalunya dando un salto en el vacío a lo loco de manera suicida. Creo que se inicia un proceso relativamente largo que lo va a poner a prueba todo, para empezar la propia convicción del pueblo catalán, que ahora vive esa encendida fuerza, que va a ser sometida a test cuando, a medida que pase el tiempo, se tendrá que ver si la mantiene, la profundiza y la asciende o se enfría. Es una prueba también para las fuerzas políticas, que van a ver como gestionan eso con el riesgo de que vaya mal y ser acusados de traición.

En Madrid, mientras tanto -donde parece que no se ha enterado nadie de lo que está ocurriendo- la respuesta oficial de las fuerzas políticas se mueve en una “pequeña” horquilla que va desde el: “Mandémosles a la guardia civil” hasta: “Cambiemos la Constitución y hagamos un estado federal”…

Lo único que se con toda seguridad es que el estado de las autonomías ha concluído. El día 26 de noviembre, cuando terminen las elecciones catalanas, empieza un proceso que no sé si nos va a conducir a asimetrías, independencias, cambios constitucionales, estados federales, que venga la guardia civil… no lo sé, pero desde luego lo que no se vuelve es al estado de las autonomías tal como lo hemos entendido. La posibilidad de que Artur Mas vuelva para atrás es cero.

Por lo tanto empieza un tiempo nuevo y todos seran sometidos a un test extraordinario. Necesitarán luces largas, medios de comunicación que sepan acompañar el proceso y una sociedad que empuje y deje respirar.

Ahora mismo ni se ve la altura de los políticos, ni muchísimo menos la de los medios de comunicación. Y podría verse el apoyo de la sociedad pero tiene que pasar sus tests de ilusión-desilusión.

Catalunya creo que ha expresado un anhelo, no es cómo se consensuará. Es imposible que no haya un referéndum -a lo mejor no se le llama referéndum pero es imposible que no se haga-. Es imposible que a alguien se le ocurra neutralizar este proceso por el artículo 155 (suspender la autonomía).

Por lo tanto no sé cómo puede acabar pero en todo caso va  a necesitar mucha categoría política.

Durante la transición, los que la vivimos nos llevamos una sorpresa con los políticos a los que les pilló ‘de guardia’ aquel proceso tan complicado, como a Adolfo Suárez. Por su pedegrí no tenía la más mínima pinta de tener el valor y la capacidad de escuchar que tuvo.

A ver si tenemos suerte, porque nos va a hacer falta. En todo caso, la gente que viviendo con entusiasmo este tiempo tan especial crea que está todo al alcance de la mano corre el riesgo de sufrir una desilusión que se vuelva contra el proceso. Nadie tiene que renunciar a su sueño pero este proceso necesita mucha categoría política”.

A Montblanc sí que hi ha lavabos públics

A Montblanc sí que hi ha lavabos públics

L1330008.JPG

Dissabte vaig fer nit a la Fonda Riuot de Montblanc, capital de la Conca de Barberà. Amb un nucli antic fundat el segle XII i amb un conjunt medieval impressionant. Les vistes són des del punt més elevat del municipi…

L1330013.JPG

Em va sorprendre la diversitat de població, als carrers per exemple se sent força castellà i hi ha una important presència d’immigrants recents. Al menys diumenge al matí aquesta va ser la meva impressió.

Tot i que al quiosc em van explicar que es venen sobretot ‘Vanguardias’ pràcticament només en català, que l’ARA hi ha entrat amb força, Periódicos en català… (Diu que La Vanguardia ha guanyat lectors del Periódico i l’ARA de l’AVUI. El País es manté a la baixa).

Al cau dels minyons-guies del poble un cartell avisava que estaven d’excursió i a les pastisseries venien pastes molt pròpies, a base d’avellanes i fruits secs, a més de carquinyolis, és clar.

He buscat els resultats de les últimes municipals però la veritat és que algú m’hauria d’ajudar a interpretar sigles com ACM-AM i FIC:

ACM-AM 1.305 40,07 7
L’ENTESA-ENTESA 514 15,78 2
CiU 510 15,66 2
F.I.C. 276 8,47 1
PSC-PM 232 7,12 1
P.P. 121 3,72 0
CUP-PA 114 3,5 0
EU-IU 78 2,39 0

L1320993.JPG

I per cert! A diferència del que passa a Barcelona, a Montblanc sí que tenen lavabo públic!

L1320995.JPG

A la tarda celebraven la processó de Corpus però no m’hi vaig poder quedar…

nova conca.JPG

Vaig comprar la Nova Conca, un bon setmanari comarcal que a més crida a la participació dels joves (“”sigues col·laborador, vine i parlem-ne!”).

I vaig seguir ruta cap a Poblet…

Biografies / Records directes de l’ocupació nazi de l’Alta Cerdanya

(Publicat a l’Eco de Sitges) / Cròniques de la Ribera – G.C.

Fa uns dies va morir Eulàlia Font Pouget (Barcelona 1918-2012). Era tota una senyora de Barcelona, estiuejava a Sitges i jo la coneixia perquè era molt bona amiga de la meva àvia. Tothom li deia Lilette.

Sovint les veia jugar a cartes i sobretot escoltava les històries que s’explicaven l’una a l’altra, anècdotes de la seva joventut, la vida a Barcelona abans de la guerra civil.

Un dia vaig quedar amb ella perquè m’expliqués millor aquelles aventures, vam estar més tres hores xerrant. La seva mare era de la Cerdanya, amb orígens a Osseja, a la Cerdanya francesa. D’aquí el nom de Pouget i de Lilette.

-“La Cerdanya de quan jo era petita? Per arribar-hi no era tan fàcil com ara, el tren només anava fins a Ripoll. Ens portaven en diligència fins a Ribes de Freser. I des de Ribes una altra diligència ens duia per la Collada de Toses fins a Puigcerdà. Sortíem de Barcelona a les 7 del matí i arribàvem a Puigcerdà a l’hora de sopar. I això a l’estiu!”

Evidentment la guerra civil la va marcar molt. Però posats a recuperar una història diferent i peculiar no parlaré de la guerra espanyola sinó dels seus records de la segona guerra mundial. Ella recordava perfectament com l’Alemanya nazi havia ocupat l’Alta Cerdanya perquè hi entrava a visitar els seus familiars d’Osseja, i m’ho va explicar així:

-“Us pot estranyar però la veritat és que tots els soldats alemanys que vaig veure a Cerdanya amb mi eren molt correctes. A Puigcerdà et donaven el permís per passar la frontera i et deien:

-“Bueno, y usted al llegar, arréglese con los alemanes.”

Arribaves allà i et trobaves amb uns nois guapíssims, joves… Molts eren ferits de guerra, els enviaven allà a vigilar la frontera i perquè es refessin una mica. Eren soldats nazis i hi havia banderes nazis per tot arreu. Entraves a un país que estava sota el poder dels alemanys.

No podíem agafar el tren ni anar més lluny de 10 km a la rodona. Si volies anar més enllà et donaven un altre permís. Una de les vegades jo anava a Osseja a veure els parents.

Com que nosaltres començàvem a tenir de tot el que necessitàvem, anava una mica carregada, portava menjar per als familiars francesos. Quan vaig haver passat la frontera vaig trobar dos soldats que em van dir:

-“Oh, madame, vous êtes très chargé, nous vous pourtons les sachets”.

Em van agafar cadascú un sac i vaig anar ben tranquil·la fins a Osseja. Però el meu tiet Salvador Calvet era l’Alcalde d’Osseja, se les havia de veure amb els alemanys i jo no volia que em veiés arribar amb un soldat alemany a cada banda i somrient.

Vam anar per aquella recta que no s’acaba mai fins arribar a Osseja. Els soldats em van explicar d’on eren, que els havien ferit i estaven en convalescència. I quan em va veure arribar al poble, la carretera girava per una banda cap a la seva caserna i per l’altra et portava a la plaça del poble. Com que no volia que la família em veiés arribar amb els soldats, en arribar a la cruïlla els vaig dir:

-“Oh, merci, merci”

Però ells insistien:

-“Nous pourtons les sachets jusqu’a la place”

Finalment, em fa l’efecte que em debien entendre: em van donar els paquets, que pesaven molt, i vaig fer l’última part del trajecte sola. Quan vaig arribar a casa de la tieta, em va dir:

-“Déu meu, has vingut així de carregada des de Bougmadame?”

-“Sí, he agafat un taxi a Puigcerdà però no ha pogut passar a Bourgmadame” (encara no hi havia pont per als cotxes, només una passarel·la per travessar el riu a peu). I recordo que la tieta em va dir en francès:

-“Avec toute cette route et ce soleil, comme tu dois être fatigué!”

I no em vaig atrevir a explicar-li la història dels soldats alemanys…”

(continuarà)