Entrevista a Josep Cots, llibreter de la Llibreria Documenta: “Mentre no es recuperi una classe mitjana al Gòtic, a Santa Caterina, a Santa Maria del Mar, la Rambla serà un decorat. El problema és la xarxa trencada de relació veïns i comerç del barri”

Entrevista a Josep Cots, llibreter de la Llibreria Documenta: “Mentre no es recuperi una classe mitjana al Gòtic, a Santa Caterina, a Santa Maria del Mar, la Rambla serà un decorat. El problema és la xarxa trencada de relació veïns i comerç del barri”

 La Llibreria Documenta del carrer Cardenal Casañas, entre l’església del Pi i la Rambla, és un dels meus amagatalls preferits. Hi vaig sovint, a fer una ullada ràpida i veure si algun llibre em sedueix, o a buscar-ne algun de concret. M’encanta anar-hi el diumenge a la tarda, us ho recomano. Fa uns dies vaig començar una conversa amb un dels seus dos propietaris, en Josep Cots (Barcelona, 1949). “Jo vaig néixer a la Rambla” em va dir. Era uns dies abans que al Vivir de La Vanguardia entrevistessin gent vinculada a la Cultura que té el seu negoci a la zona de la Rambla, entre ells en Josep Cots. Li vaig proposar seguir la conversa en forma d’entrevista i el resultat el teniu aquí. Vam parlar de tot, però hi ha un eix molt important en el discurs de Cots: els veïns. Si volem que la Rambla sigui de la ciutat hem de mirar al Gòtic, a la Ribera, a Santa Caterina. També al Raval però no només al Raval. I demanar-nos si hi ha veïns que facin de xarxa amb els comerços. També vam parlar de la llibreria, és clar! He respectat l’odre de la conversa, així que us podeu traslladar mentalment a la llibreria Documenta, una tarda d’aquest mes de novembre:

On vas néixer?

– A la maternitat. Els meus pares s’havien casat el 1945 i vivien a la Rambla cantonada carrer Nou de la Rambla. Era un estudi d’artista que havien llogat, perquè el meu pare era pintor: no hi havia bany, no hi havia cuina, i em banyaven en un cossi de rentar roba (en aquella època la roba la posaven en lleixiu en un cossi  i allà també banyaven els fills…). I és clar, allò no podia ser. Van trobar un pis a Sarrià i van anar a viure a Sarrià.  Però el meu pare va seguir tenint aquest pis com a estudi, perquè era pintor i el va fer servir fins que es va morir l’any 96. I jo hi anava sovint. Allò havia sigut d’un filla dels Güell, els pares li van construir perquè era artista. Donava just al costat del Palau Güell, des de casa en vèiem la teulada. Era impressionant perquè quan obries la porta del pis al davant tenies la Venus de Milo a tamany natural; i al costat hi havia un massadís tot moro amb un gran retrat de Fortuny. D’allà es desembocava al que dèiem la Sala Gran -de 10 x 10 metres- amb una claraboia central perquè s’il·luminés i el meu pare hi pintava. Vivien en allà!

Com recordes la Rambla d’aquella època?

– Ja dic que hi vaig viure només quatre anys però vaig venir sempre, perquè a mi no m’agradava viure a Sarrià! Vivíem en un lloc mig desèrtic de Sarrià i a mi no m’agradava! A mi la Rambla, amb la gent… A més els meus avis vivien al carrer Hospital 23. Però van morir de seguida i a la tia que vivia allà la van treure del pis l’any 1955. En realitat hi havia el record de la casa dels avis, però pocs lligams. Cada diumenge baixava a buscar el meu pare, jo baixava a Catalunya i vinga Rambla avall, a tafanejar.

Què recordes com a coses bones de la Rambla d’aleshores?

– És que aquella Rambla es va mantenir fins fa 15 anys! Era la Rambla de la gent, hi vivia gent, hi havia molta gent. A Via Augusta – Vergós, on vivíem nosaltres, no hi havia ningú! En canvi baixaves a plaça Catalunya i hi havia el formigueig de tota la gent que vivia al voltant. Era allò de baixar a la Rambla, que fins fa pocs anys també es feia! O t’asseies a la terrassa a mirar els que passaven o passaves i miraves els que seien!  I tothom rient els uns dels altres, criticant! Era una mica de poble, això es feia a la Rambla.

Però igualment, la Rambla de quan tenies 4 anys no tenia res a veure amb la de fa 15 anys!

–  No et pensis, no havia canviat tant! El secret és que hi havia barcelonins. Això no canviava, variaven les maneres de vestir i les modes, sí, però la gent era igual.

O sigui la clau és que hi havia veïns…

– I que els barcelonins també baixaven a  veure’ls. És això el que ha canviat! Hi ha menys veïns i els barcelonins baixen menys i la Rambla se la queden els turistes. Que en aquella època ja n’hi havia de turistes, fins que no van descobrir Gaudí els turistes venien només a la Rambla, no venien a veure res més ! Algun entès anava a veure el romànic al MNAC, però l’atractiu era venir a la Rambla.  

I què recordes d’emblemàtic, que enyoris…

– No, jo no enyoro res, els temps canvien i no vull temps passats! En aquest sentit no m’interessen gens els temps passats, en la vida s’ha de mirar endavant, no endarrera. Emblemàtic? A veure, és que Barcelona ha canviat molt i no només la Rambla, tota ella! En aquella època hi havia botigues petites i cutres i en canvi ara no! Barcelona ha guanyat en moltes coses, no ho podem negar! Recordo la Llibreria Francesa, que estava al costat del Liceu; era tota de fusta, amb un primer pis i un soterrani. Es baixava al soterrani per un forat que hi havia al mig de la botiga amb una escala de fusta molt maca. Però en aquest sentit, les llibreries, Barcelona ha canviat molt! Quan amb en Ramon Planes vam obrir Documenta l’any 1975  vam fer una ronda de llibreries per veure com eren i què pensàvem oferir nosaltres i és clar, moltes han desaparegut i també n’hi ha de noves. El comerç canvia sempre. El problema és quan no hi ha comerç però sinó, van plegant i en van sortint de noves…

Com recordes el Raval?

– És que no es deia “Raval”, no sé com en dèiem però Raval no, és un invent post-democràcia! El Xino era més avall, del port al carrer Sant Pau. Els meus avis que vivien al carrer Hospital o la meva mare, que n’era filla, hi havia viscut i crescut fins que es va casar, no era del Xino! Eren del carrer Hospital. I eren carrers amb botigues normals, classes mitjanes tirant a senzilles, la burgesia se n’havia anat a l’Eixample, però eren classes mitjanes, petita burgesia: amb botigues de roba, de sabates… Encara queda aquella botiga que ven uniformes de minyones, granotes al carrer Hospital davant de la Massana. La Gran Camisa ha desaparegut, tenia una camisa vermella grossa de quatre metres.

On anàveu a comprar la roba?

– La meva mare em portava a una sabateria per nens de Joaquim Costa, que se’n deia carrer Ponent. Hi havia una escaleta, els nens seien dalt d’una cadira perquè la depenenta no s’hagués d’ajupir! Encara hi ha una sabateria a plaça Molina que això també ho té…  Botigues normals, perquè era un barri entre menestral i petita burgesia: el carrer del Carme també, El Indio encara es conserva! És una botiga de l’època, era una gran botiga aleshores!

Però jo recordo aquests carrers fa vint anys i ja no eren idílics…

– Exacte, hi va haver el canvi social. El franquisme va tenir molts defectes, però a partir dels 60’s va portar benestar… I quan es té benestar i hi ha diners la gent no vol cases on ha de pujar cinc pisos i que no hi ha ascensor, ni possibilitats de posar-lo! Pisos que tenen 50 metres quadrats, etcètera, etcètera. És quan comença a canviar la població d’aquest barri. Però estem parlant del Raval, eh? El Gòtic, en canvi,  que també dóna vida a la Rambla i no se’n parla, era un barri molt normal !   Fins fa pocs anys, deu o quinze anys, era un barri de burgesia mitja. Els pisos són grans i molt macos a aquesta banda de la Rambla, molt diferents del que diem ara el Raval. Són pisos burgesos bé, aneu a mirar les entrades de les cases de Condesa de Sobrebiel, o del carrer Avinyó i tenen entrades per cotxera, ara estan deteriorades però es van fer per burgesos de debò, eh?

I el canvi del 94 fins ara a la Rambla…?

– Al Raval  hi ha una cosa molt important que és l’arribada de la droga, la moda de la droga a principis i mitjans dels 70’s. És quan es deteriora molt el barri, per exemple les prostitutes passen a ser drogadictes i canvia molt la cosa.  Després, quan arriben els magrebins i els subsaharians, és clar, troben que el barri més barat era aquest. També n’hi ha als barris de la perifèria de Barcelona.

 

És una evolució lògica, no? Una Immigració substitueix una altra i tothom va millorant

– És clar, tothom intenta millorar i deixar la casa més incòmode i els més pobres s’hi instal·len. El que passa és que hi ha una altra cultura i manera de viure, hi ha un trencament. Quan venien els “murcianos” hi havia diferències culturals però no tan grans!

Però de veïns al Raval sí que n’hi ha…

– Sí però no surten a la Rambla, es queden a la Rambla del Raval, molts fan la seva vida a dintre. La gent s’uneix per afinitats culturals i ells ho fan a dintre del Raval, viuen tancats i d’alguna manera, també han tret població a la Rambla.

El que dius no es diu gaire, no se’n parla…

– És que tota la resta no els interessa, no és la seva societat! La multiculturalitat la practiquen els catalans i els espanyols, però molts d’ells no perquè no els interessa. A veure: quan als anys 60 els espanyols emigraven a Alemanya i a França també vivien en guetos, vivien entre ells i si podien no aprenien l’alemany. Perquè la idea, el desig és tornar a la teva pròpia terra, cosa absolutament raonable però que després no es compleix! Ells venen aquí per un problema econòmic, intenten estalviar per marxar i viure bé! Això està passant amb els bolivians o amb els equatorians, venen aquí i envien els diners al seu país com abans els espanyols els enviaven aquí, exactament igual. Això moltes vegades s’oblida, que durant centenars d’anys hem estat un país d’emigrants. Ara no som emigrants, però és una cosa que no havia passat mai.

Algun altre record especial?

– Sí, que la cavalcada passava pel carrer Hospital! De la plaça Catalunya baixava per la Rambla, entrava al carrer Hospital, sortia al Mercat de Sant Antoni i d’allà anava a plaça Espanya. I això ho veia de peu pla, no entràvem a Hospital perquè era massa estret, per això ho van treure d’allà cap a Sepúlveda.

 Al carrer Hospital hi passava un tramvia i al carrer del Carme un altre! Això els de la meva edat se’n recordaran perfectament. Un tramvia que passava arran de vorera, que era estreta, màxim un metre, i arran passava el tramvia: “cling, cling, cling”, tothom s’apartava com podia.

I quan ens equivoquem amb la Rambla?

– Mira, jo he pensat molt en aquesta conversa perquè és clar! Això és política i jo no vull fer política, només explico una opinió. Jo no vull pressionar políticament a ningú, no em veig amb cor, sinó militaria i no milito. El que veig és que hi ha un problema a la Rambla i que no és només la Rambla, és tot el barri. I no penso tant en el Raval, que sempre ha estat un barri treballador, per això hi ha aquestes cases, aneu a mirar els carrerons que hi ha entre el carrer Ponent i les rondes, són cases de finals del XVIII i les condicions d’aquells edificis… ningú hi vol viure en aquells carrers estrets sense sol. Entenc que hi hagi problemes i que són molt difícils de solucionar, però jo el problema que veig a la Rambla és tota la resta: tot el barri del Gòtic, de Santa Maria del Mar, del Mercat de Santa Caterina , tot això crec que s’ha buidat i són zones que aportaven molta gent a la Rambla i al barri. Tot això és el que s’ha buidat de ciutadans,  amb hotels i pisos per a turistes.  S’ha omplert de població voltant, que no és població establerta. Són barris que s’han deteriorat i s’han fet pobres: mig de Sant Pere, més alt de Sant Pere, tot allò són cases molt deteriorades i que no s’ha fet res per arreglar-les i la població ha estat substituïda. Tot allò eren pisos burgesos, és el que vull dir. I mentre no es recuperi una classe mitja bé, la Rambla serà un decorat.

En determinats moments s’ha intentat o ha passat! Al Born, per exemple

– Va haver-hi un moment que per entendre’ns l’Oriol Bohigas va posar de moda venir a viure aquí baix.  Perquè trobaves pisos magnífics a la plaça Reial a preu de saldo! Hi va haver gent que el va seguir. Però és clar, això necessitava netejar el barri, controlar el barri perquè aquesta gent se sentís establerta, però en el moment en que aquesta gent va començar a tenir criatures no hi podia viure i també han marxat.  Si no es crea un substrat perquè floreixin els veïns, o no s’hi posen veïns, és un peix que es mossega la cua: el substrat del barri i els veïns, si no hi ha veïns no hi ha substrat i viceversa. Això és molt difícil de trencar.  

I veus alguna manera de trencar-ho?

– No, jo no sóc urbanista! L’única manera que veig és que hi hagi ajudes perquè els amos dels pisos els arreglin i la gent pugui venir a viure.  Ha desaparegut tota la botiga de proximitat. A tot arreu han desaparegut els colmados i les botigues de proximitat, però no com aquí que han desaparegut absolutament.  

A veure, hi ha casos i casos: el carrer Portaferrissa sempre ha estat així. Quan nosaltres vam obrir Documenta, aquest barri donava un servei a Barcelona, per això es baixava a Barcelona, perquè hi havia unes botigues de centre de ciutat, que als barris no hi eren.  Però això s’ha anat deteriorant i també és un peix que es mossega la cua:  si les botigues baixen de qualitat ve menys gent de Barcelona o de comarques -també en venia molta!-. Perquè és clar perquè si vens aquí i només trobes Mangos, Massimo Duttis i Zaras, no cal venir aquí, això ho trobes per tot arreu, no cal venir a Barcelona, et pots quedar a Mataró! Per què has de venir a la Porta de l’Àngel si el Zara és a tot arreu? El Portal de l’Àngel ara és una Avinguda Zara!

I alguna cosa que hagi millorat els últims anys?

– Què vol dir millorar? No, jo estic parlant del deteriorament aquest. Urbanísticament i tot això sí, ho netegen i ho renten. La gent es queixa que està molt bruta, jo trobo que no està tan bruta donat que passa tantíssima gent cada dia! És clar, s’embruta molt, sempre hi ha gent bruta. Podrien netejar-ho més? Sí, haurien de passar més vegades, a París passen més vegades. Això les autoritats no ho volen entendre. Però no està tan bruta, jo cada matí quan arribo està neta. Però això és un altre tema, és secundari. El problema és la xarxa trencada de relació veïns i comerç del barri.

I que és bastant irreversible, no?

– No ho sé, no ho sé, s’ha de posar de moda el barri! A París ho van fer amb La Mare, era un barri tirat, amb hotels plens de prostitutes i allò ho han netejat i ho han arreglat. Aquí ho han volgut fer amb l’Hotel de la Rambla del Raval però jo no crec que allò solucioni ni el barri ni la Rambla del Raval. Ara volen construir la Filmoteca. Els que hi vagin veuran els clients de les senyores del carrer Sant Ramon i del carrer Robador, no crec que canviïn.

S’haurien d’obrir més espais?

– L’important és que els habitatges estiguin en condicions que avui es considerin dignes i estàndards. Què s’ha de tirar a terra i què no? És molt complex. Ja hi va haver moltes protestes quan es va fer la Rambla del Raval, però jo crec que és un progrés.

El que passa és que també s’ha partit d’un esquerranisme  espantat, la por: Posar els mateixos veïns als edificis nous.  Això teòricament està molt bé, si els veïns fossin els de tota la vida però moltes vegades no ho han sigut. A un barri deteriorat hi fas cases noves i hi poses veïns “deteriorats” als mateixos llocs: els veïns suposo que estan contents però el barri no ha millorat. 

Això és expulsar els pobres? Potser sí, potser sí, però les prostitutes no les volem, també les expulsem.  Jo crec que és regenerar el barri. Hi ha d’altres enclaus de gent pobre, a Rubí n’hi ha, i molt immigrant, i  a les cases barates de Sant Ildefons també s’ha convertit en un barri d’immigrants. Què passa, que la multiculturalitat del Raval és fantàstica i la de Sant Ildefons no? Hi ha moltes preguntes i és un tema molt delicat, que no s’afronta amb prou diners i ganes de solucionar-ho. Ja ho sé que la Unió Europea hi ha invertit molt en aquest barri, però el que s’ha fet s’ha fet amb por.

I es parla molt poc del Gòtic

– El carrer del Call, Avinyó, Sant Miquel, Correus, les cases del carrer Jaume I, amb balcons magnífics, tot s’ha anat buidant de veïns i s’ha omplert de turistes, tot són hotels. És el que dic: sempre s’està parlant del Raval quan la Rambla no depèn del Raval, mai ha depès del Raval sinó d’un conjunt. I com que el Raval és política se’n parla i de les altres zones que no ho són no se’n parla. El carrer del Carme no era Raval, era un barri burgès.

Al carrer Sant Pau va arribar un moment que no hi havia botigues, havien plegat totes, una cosa espectacular, passaves pel carrer Sant Pau i no hi havia ningú, tot tancat: quedava una farmàcia, la botiga de pollastres a l’ast… I ara estan totes obertes per nous veïns, aquests sí que ho fan bé, fan vida de barri: el veí i el comerç estan lligats. Però el problema de la Rambla és tota la resta, si posem la Rambla com a centre d’un hipotètic cercle que seria la ciutat emmurallada, queden tres quartes parts de veïnatge: al carrer  Gravina tot són hotels! Al carrer Pelai tot són hotels i oficines. La Vanguardia va i se’n va del carrer Pelai! I hi posen un hotel! El problema és això i no estem parlant del Raval, sinó de tots els altres barris. I a Via Laietana el mateix…

Sempre hi ha hagut tanta gent a la Rambla perquè no tenien a on anar! La ciutat creixia amunt per culpa de la prohibició de sortir de muralles. És la primera ciutat vertical que hi ha al món, abans que Nova York és Barcelona, això ho hem de dir! Els turistes queden maravellats veient els carrers, estrets i alts i el cel blau a dalt, vinga a fer fotos, perquè és una ciutat vertical. Si els nens han de sortir a jugar, li les dides han de treure els nens, si les parelles volen sortir a passejar no hi ha lloc. Les places que queden eren els cementiris, per això estan davant de les esglésies fins que a començaments del XIX un bisbe il·lustrat i maçó fa construir el cementiri del Poble Nou pensant que allò no era sà, tenir els morts a la ciutat ! 

Abans d’acabar, explica’m la història de la botiga…

– Aquest local el vam agafar perquè ens va semblar una situació fantàstica, era un barri molt comercial, ara s’han deteriorat molt les botigues del carrer del Pi, del carrer  Petritxol, però abans hi havia unes botigues de categoria i nosaltres volíem això, una botiga a on baixés gent de tot Barcelona. Però desconeixíem la història de l’establiment i quan li vaig explicar a la meva mare em va dir: “Allà heu agafat el local? Però si era on hi havia el Patufet i el Cucut. I quan hi va haver el famós atemptat contra el Cucut el 1905, van venir a destrossar el local” Així que ens vam trobar amb un enllaç històric. Però quan el Patufet va plegar  l’any 1938 (la revista anava molt bé però va fer fallida amb la guerra) això va quedar tancat. Després de la guerra van ser les oficines de La Saldadora: l’edifici que tenim al costat, que és de Sant Joan de Déu, era una casa de saldos, tot l’edifici. Venien totes les modistes de tot Catalunya a comprar roba a La Saldadora. Era com una mena de grans magatzems però amb l’obertura del Corte Inglés i l’aparició de la roba feta (ja no hi ha sastres, tothom s’ho compra tot fet!) va anar a la ruina, les dones van començar a treballar i van deixar de cosir a casa!

I els fets del Cucut van passar aquí?

– Això és una cosa molt important: el 1905 el Cucut, que era una revista satírica, contra els capellans i contra tot, va fer un acudit acusant els sargents de mandrosos. Aquests es van indignar i van sortir a destrossar els locals: la redacció estava a La Rambla al costat de la Boqueria i aquí hi havia les oficines i una part de les gràfiques. Al carrer Avinyó hi tenien el magatzem. Van anar a destrossar tots tres locals i van incendiar. El govern es va trobar en una situació incòmode perquè no els podia detenir i es va treure una llei de la màniga que es deia la “llei de jurisdiccions”, que és que als militars només els podien jutjar els militars. Va ser una llei que va estar vigent sempre. Per exemple, van ficar a la presó l’Albert Boadella amb aquella cosa de la llibertat d’expressió perquè se’n reia dels militars i li van aplicar aquesta llei. Per això el Boadella va fugir, no era un judici  civil sinó militar. I això no ho va treure el PSOE fins l’any 92 o així…  És una llei molt repressiva, que en Franco va aprofitar molt i que té el seu orígen en els fets del Cucut.  

Que coincidís l’espai (la nostra llibreria i aquelles redaccions) va ser un atzar però és clar, el barri està ple d’història! I encar hi ha gent, algun vellet que em ve a demanar llibres publicats abans de la guerra.

 Quan vau obrir Documenta?

– El gener del 75

I com heu evolucionat des d’aleshores?

– Nosaltres  sempre hem sigut igual, com una roca, un punt de referència. Com que és una llibreria relativament petita, en el fons reflecteix la nostra mentalitat. Jo passo una mica -dintre del que puc!- de les modes comercials del moment. N’he de ser sensible però no n’he de dependre.  I en aquest sentit ara ja som rars. L’any 75 érem moderns i ara ja som una relíquia!

Totes les llibreries del món funcionen amb novetats i amb llibres a les parets, que són el fons de la llibreria. Les novetats es posen de cara i les parets es posen de llom, verticals. El que dóna caràcter a una llibreria no són les novetats (que tenim nosaltres, El Corte Inglés, La Central, La Casa del Llibre…). No és veritat que tinguem totes les novetats, com que som una llibreria petita no les tinc totes, ni les vull tenir totes, perquè seria una bogeria, tinc les que a mi m’agraden o les que crec que tenen algun interès.

La personalitat de la llibreria amb les novetats la fas quan tries les novetats. Més endavant, quan el llibre deixa de ser novetat i ja no te’l demanen tant, si crec que és interessant passa al fons. I és aquí on també dones el caràcter de la llibreria, quins trobes a la paret. Se’n poden trobar molts, vius hi ha uns 200.000 títols! En triem uns, de bona fe, però cada any s’ha de netejar perquè les novetats passen a la paret i hem de treure coses de la paret.

Com definiries el caràcter d’aquesta llibreria?

– No ho sé, em reflecteix a mi i al Ramon Planes, però no sé com sóc, els altres han de dir com és la llibreria. Però sense voler li dones un caràcter. Si aquí hi hagués una altra persona dirigint i seleccionant, li donaria un altre caràcter per força. En aquest sentit som antics, avui en dia tot el comerç va al massiu i a llibreries amb poc caràcter perquè els que hi treballen tenen contractes de sis mesos i tenen només el que es ven. I aquí no i això pot ser una gràcia, o una desgràcia…! El lector tria on compra per una afinitat. Hi ha gent que entra aquí i marxa corrent. D’altres entren i no surten, s’hi passen hores!

Des de 1975, quina anècdota destacaries?

– Sempre n’hi ha, quan ets en un lloc públic! La que més estupefacte em va deixar va ser  una senyora que a començaments dels 80’s va entrar molt decidida i va demanar paper higiènic. Jo li vaig dir que no, que això era una llibreria. Ella va contestar: “Tant de paper i no té paper higiènic?” En aquest ram, com que és molt miserable, sempre s’han confós les llibreries amb les papereries, perquè per sobreviure les llibreries també venien paper. Com que aquí al davant hi ha la Llibreria Papereria Pompeia, que és centenària, quan va marxar aquesta senyora vaig anar-hi corrent i els vaig demanar: “Que teniu paper de vàter?” -“És clar, som una papereria i tenim tot tipus de paper”. Però ara ja no en tenen! O sigui que la dóna aquella no anava tan desorientada, potser el desorientat era jo! Però com a les llibreries s’entra a passejar d’anècdotes n’hi ha sempre!

Entrevista a Pilar Aymerich, fotògrafa: “De vegades penso, què diria ara Montserrat Roig? Quin article escriuria, per exemple, de l’afer Millet?”

Entrevista a Pilar Aymerich, fotògrafa: “De vegades penso, què diria ara Montserrat Roig? Quin article escriuria, per exemple, de l’afer Millet?”

A principis de setembre vaig comprar el llibre “Resistents – La Cultura com a defensa”, publicat per editorial Meteora i que us recomano: és un recull de les imatges que Pilar Aymerich (Barcelona 1943) ha fet des de 1968 per revistes com Serra d’Or, Triunfo i Cambio 16-, fotografies que van formar part d’una exposició. De seguida em va semblar una apassionant fotocrònica de la Catalunya contemporània, inclou retrats de personatges com Josep Pla, Mercè Rodoreda, en Tísner o Eugeni Xammar, per posar només alguns exemples i els records del dia de l’entrevista. Moltes de les fotos les va fer acompanyant Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991), amb qui va formar equip de treball durant anys.

Pilar Aymerich,  una de les grans fotoreporteres catalanes contemporànies, va estudiar a la ja mítica Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i el 1966 se’n va anar a ampliar estudis a Londres, on va començar a fer fotografies. Amb el llibre a les mans, de seguida em van venir ganes de conèixer-la i entrevistar-la. Maria Dolors Sàrries, directora d’Editorial Meteora, de seguida em va ajudar a contactar-la i  pocs dies després Pilar Aymerich  em va rebre molt amablement al seu estudi de Gràcia, on  vam estar parlant més d’una hora i mitja.

 D’aquella conversa en vaig aprendre moltes coses: per exemple, que cada dimecres participa de la tertúlia “La Lamentable Penya” junt amb Joan de Sagarra, Josep Maria Martí Gómez, Eugeni Madueño, John Wilkinson i Ángel Alonso; que li encanten els gats; i que, com veureu a continuació, parlar amb Pilar Aymerich és reviure en directe la crònica del món cultural català de 1968 ençà. 

 Espero que quan tingueu 10 minuts disfruteu tant llegint l’entrevista com jo m’ho vaig passar bé fent-la!  Ah, i no deixeu de veure 4 minuts de video (casolà) clicant aquí

1) PILAR AYMERICH i LA FOTOGRAFIA

– Com vas iniciar-te en la fotografia?

Jo estudiava direcció teatral a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual de Barcelona i quan vaig acabar, l’any 1966, me’n vaig anar a Londres  per ampliar estudis. M’hi vaig quedar tres anys. Imagina’t:  era l’època dels Beatles i de tots els hàppenings… Allà va ser on vaig començar a estudiar fotografiaa, retratant tot l’ambient que hi havia en aquell moment, del 66 al 68.

– Quina època que us ha tocat viure eh? Del 68 fins ara…

Amb tota l’explosió a partir de 1975: des del 75 al 79 jo estava tot el dia al carrer perquè sempre passaven coses. Tenies aquella sensació que si no ho retrataves era com si no passés! A alguns esdeveniments hi anaves perquè t’enviaven les revistes, però a d’altres t’hi dirigies de motu propi, perquè pensaves: “això m’interessa fotografiar-ho”. En aquell moment no te n’adones tant però a mida que passen els anys veus que en realitat has estat cobrint la història del teu país, has sigut com un notari de tot el que estava passant, fent crònica visual, i això també és important.

–  Al principi, tenies referents de fotògrafs clàssics?

Vaig començar molt per intuïció. Veia que la fotografia m’interessava, però no havia fet mai cap foto. Vaig escriure al meu pare demanant-li si em podia enviar una càmera, perquè jo no tenia diners per comprar-me’n una i em va enviar una Voigtländer d’aquelles antigues…  La càmera amb que ens feia fotos a nosaltres quan érem petites. I amb això vaig començar a treballar. Abans de fer escenografia a l’Adrià Gual havia estudiat dibuix a la Massana, sempre m’havien interessat les arts plàstiques ! Vaig començar a fer fotos i vaig veure que més o menys funcionava: a la gent li agradava el tipus de fotografies que feia. Ser fotògraf, en aquell moment, era una professió que aprenies sol, aquí no hi havia cap escola, apreníem equivocant-nos. Si un dia no et sortia bé et demanaves què havies fet malament fins que trobaves la manera, investigaves tu mateix. Anar aprenent l’ofici era anar fent fotos, avançar.

–  El concepte de la fotografia era molt diferent a l’actual, vivim un moment de moltíssimes fotos…!

Saps què passa? Com que hi ha tanta imatge aquesta ha perdut una mica el seu valor.  Amb el sistema digital la gent fa moltes fotos i no pensa: en fotografia, com en tot, abans de fer una foto has de pensar el que fas. És com  aquesta moda que ha sortit de la “Foto Casual”, l’anar fent fotos sense mirar. Per mi l’autor fotogràfic ha de pensar abans de fer la foto. Una mica és allò que deia Cartrier Bresson: “L’instant decisiu”. Als fotògrafs humanistes el que els interessa és la gent i el seu entorn. El que vols és donar una visió personal del que t’envolta i per fer això has de pensar, no pots anar fent fotos a tort i a dret. Però ara s’ha perdut una mica el pensament anterior, saber què vols fer.

– Ni que sigui en una situació ràpida…?

Sí, tu sempre et situes. Jo quan anava a les manifestacions primer m’interessava per saber què volia la gent que es manifestava, em ficava a dintre per buscar un moment que definís què volia la gent que estava allà. Cal pensar sempre què vols ensenyar.

– Per què et vas especialitzar en els retrats?

Em vaig anar dedicant al retrat perquè la figura humana m’interessa molt, per mi el millor és la figura humana: amb una cara pots explicar moltes coses !  També la gent t’especialitza, perquè quan les fotos que fas agraden i això també et dóna un motiu per anar-te especialitzant. També he fet molta fotografia teatral, perquè en haver estudiat art dramàtic coneixia bé tota la gent del teatre català. Però després el que m’agradava més era el retrat i el reportatge. Fa tres anys vaig fer l’exposició “Memòria d’un temps 1975-79”, sobre la Transició. En aquella època treballava per Triunfo i il·lustrava  les cròniques de Manolo Vázquez Montalbán. També vaig treballar molt de temps amb la Maruja Torres a Fotogramas.

 – Et van especialitzant però has de saber cap a on vas, no?

Sí, tu mateix vas triant. La teva personalitat va sortint en l’ofici: primer tens l’ofici i després et vas decantant cap a un cantó o cap un altre. I aquí comença a sorgir l’estil, vulguis o no a mida que vas avaçant vas conformant un estil, que és la teva manera d’expressar. 

– I que acostuma a ser inconfusible, en música aqulla veu, en art aquell traç, en periodisme aquelles paraules…

I  tant !

– Com arxives tantes fotografies?

Amb un sistema molt fàcil, tinc un arxiu fotogràfic, tots els negatius numerats, catalogats i ordenats per anys des del 1968, és la feina de molts anys! Les diapositives dels llibres de Barcelona formen un altre arxiu. I les còpies de contacte les tinc a banda: els retrats, els llibres, els reportatges generals. O per temes: transició, teatre… I amb l’arxiu digital faig el mateix, tinc els CD’s ordenats. Això ho vaig començar fent des de l’inici,  després posar-ho en ordre és dificilíssim. A més també deixo constància de detalls de quan es va fer la foto: la data, a on està feta, etc. Sinó després seria impossible recuperar el valor testimonial de la fotografia.

– Et va costar fer el canvi d’analògic a digital?

Vaig ser una de les primeres en utilitzar el digital! No és que m’entusiami però reconec que per moltes coses és important. A mi el retrat em continua agradant més en analògic, però ara ja tothom et demana digital. Tot i això hi ha feines, com la dels “Cementiris d’Ultramar”, que havia començat i he continuat en analògic. La perspectiva en digital és molt diferent, la llum és més suau i pots fer més desenfocs i això és important per retratar escultures. Són dos sistemes diferents! Que a la llarga cada vegada s’aniran assemblant més, però per segons quines coses prefereixo l’analògic.

– Ets fidel a una determinada marca de càmeres?

Sí, vaig començar amb Nikon. Després Olimpus va treure les primeres màquines electròniques petites, més lleugeres i que anaven bé per fer carrer. I més endavant, quan Nikon també en va fer de més lleugeres, vaig tornar a Nikon i és la que ara utilitzo. Tinc la D700, que és una meravella: pots fer fotografies a 3200 ASA,  pràcticament de nit! És estupenda.

– Quins fotògrafs de generacions més joves destacaries?

En van sortint: en Kim Manresa, Tino Soriano, Consuelo Bautista, Carme Sacanella. Hi ha hagut un recanvi de generació, més joves que treballin a mitjans no els conec. Per Internet hi ha molta cosa que supleix aquest valor però queda una mica en l’aire, no? És un moment difícil, sobretot en fotografia el trencament entre digital i analògic no és només d’eines de treball, és un trencament ideològic, de maneres de creació -i això influeix molt- i també de davallada d’un mercat. Perquè moltes fotografies que t’encarregaven abans ara ja no te les encarreguen perquè se les fan les persones mateixes. Molts periodistes van amb la càmera i fan les fotografies ells mateixos, és un canvi important.

blog montserrat roig2) LA TRAJECTÒRIA DE PILAR  AYMERICH

– Quan vas començar a fer de fotoreportera a Barcelona?

En tornar de Londres va coincidir que la revista Serra d’Or havia convocat un premi de reportatges i Montserrat Roig em va dir: -“Per què no ens hi presentem juntes? Tu fas les fotos i jo l’article”.  Vam fer el reportatge i vam guanyar el premi. D’aquesta manera totes dues vam començar a fer entrevistes per la revista Serra d’Or. Va ser on vam fer alguns dels intervius que corresponen a les fotografies del llibre “Resistents” que vas comprar. A més en aquella època començava la revista Triunfo…

– Ens pots explicar un record de cada mitjà on has treballat?

 Vaig començar a Serra d’Or  i en aquest cas està clar, el meu record de nou és l’equip que vaig formar amb Montserrat Roig. Tot el que vaig fer a Serra d’Or va ser amb ella. A banda de fer les entrevistes, ens divertíem molt perquè érem joves, teníem sentit de l’humor i ens ho passàvem molt bé.

– I de l’època a Destino què en recordes?

Si he de triar un detall, l’entrevista de Montserrat Roig a Josep Pla. Durant l’interviu la Montserrat li  va comentar: “doncs miri, jo escric…” i en Pla  va contestar: -“Senyoreta, amb aquestes cames que té, no cal que escrigui vostè! ” Ho va dir de debò! Li agradaven molt les cames de les noies!

– I la Montserrat com s’ho va prendre?

Fatal, fatal, deia: “Mira què m’ha dit, mira què m’ha dit!” Estava enrabiada.

– Tens fotos d’aquella entrevista?

El que tinc és una anècdota molt bona. Normalment sempre anàvem juntes a fer l’entrevista. Però en el cas de Pla em va dir: “No vol fotos”. Així que hi va anar amb l’editor de Destino, en Vergés, i jo no hi vaig anar. A la tornada la Montserrat em va dir: “Pilar, no hi ha fotos perquè a més no vol fotos. Ara, si tu vols anar al seu mas a Palafrugell i intentar a veure si es deixa fotografiar, prova-ho…” Hi vaig anar i en arribar la masovera em va preguntar: “Ai nena, que ens porta els llibres?” I jo: “Sí. sí els hi porto els llibres”,  tot i que no sabia de quins llibres em parlava! -“El senyor Pla l’està esperant”. Vaig pujar a dalt, amb una faldilla curteta i en Pla em va demanar: -“Porta els llibres?” i jo “Sí, sí. Senyor Pla”. I és clar, vaig aprofitar per dir-li: “Sóc una admiradora seva, podria fer-li una foto?”. Com a bon pagès, quan li feien fotos es vestia de diumenge, però aquell dia anava amb la colilla, el “guardapolvo aquell que portava, la boina… Hi havia un balancí al costat de la finestra i li vaig demanar: “Pot seure aquí?”. Li vaig fer mitja dotzena de fotos. Al final vaig dir: “Vaig a buscar els llibres, que els tinc al cotxe, i ara torno” Però vaig agafar el cotxe i vaig marxar, perquè ja dic  que no era veritat que jo fos la noia dels llibres !!! Ho he fet molt poques vegades això, una foto amb engany! Però en aquell cas, entre que la Montserrat estava tan enfada amb el que li havia dit i tal com era ell – que era un missògin!- vaig pensar: “Vinga va! … si pots fer la foto, l’enganxes, li fas la foto i fums el camp!” 

– Com era Josep Pla de prop?

Ja era gran! Un vellet que et mirava amb aquells ullets…

– I continuant amb la teva trajectòria, què destacaries del teu temps a la revista Triunfo?

Un record de Triunfo, per mi és la primera foto que hi vaig publicar, la dels tres ex-deportats catalans a un camp nazi. A Triunfo també hi col·laborava la Montserrat Roig i la fotografía la vaig fer pel primer reportatge que va escriure sobre “Els catalans als camps nazis”. El llibre va ser posterior, abans havia començat la investigació amb aquest article i després la va continuar. Vam fer la foto que surt a “Resistents”: Ferran Planes, Joan Pagès i Joaquim Amat-Piniella, és una imatge que va impactar molt i que va ser portada de la revista Triunfo. També ho va ser de totes les edicions que després es van fer del llibre “Els catalans als camps nazis”.  A més la i·lustració té una història: La Montserrat em va trucar: “Vine corrent, que tinc tres ex-deportats a casa, els estic fent una entrevista, vine per fer una foto”. Vaig agafar les màquines i vaig anar corrent allà. Era l’any 1972 i en aquell moment ella vivia al carrer Escorial, a Gràcia. 

Quan hi vaig arribar vaig trobar aquells tres senyors asseguts al voltant de la taula parlant amb un magnetòfon al davant. La Montserrat m’anava fent gestos com dient: “Que no fas fotos???”  Però per mi era tan fort veure i sentir tres ex-deportats dels camps nazis asseguts al voltant d’una taula, que volia expressar-ho bé en imatges. Vaig dir: “Surto un moment” i me’n vaig anar al carrer. Vaig estar fent voltes fins que vaig trobar un descampat amb una paret. Vaig tornar a pujar i quan la Montserrat Roig va acabar de fer l’entrevista els hi vaig dir: “Poden baixar un moment al carrer? Aquí la llum no és prou bona” .

 En arribar a la paret els vaig dir: “Es poden posar en filera com estaven al camp?” I automàticament els va canviar la cara, els havia vingut el record dels camps nazis! D’aquesta foto tinc un o dos negatius, no en vaig fer cap més perquè tenia la sensació que els estava extorsionant! Per mi és una foto que demostra la impotència que moltes vegades té la fotografia. La imatge no sempre et dóna el fet que vols reconstruir o donar a entendre i aleshores t’has d’inventar alguna cosa, o provocar-la!  I en aquest cas va ser això: era tan fort el record que en el moment de posar-s’hi automàticament els hi va canviar la cara. Molta gent quan veu la foto diu: “Què els hi passa?” De seguida veus que està passant alguna cosa. I per mi això és la fotografia, quan expliques alguna cosa i traspasses la foto, quan hi ha alguna cosa que et provoca voler saber més d’aquests personatges.

A Triunfo també vaig treballar amb Manolo Vázquez Montalbán, ell escrivia cada setmana un article sobre Barcelona en una secció que es deia “Cuestiones Periféricas” i jo l’il·lustrava.  De vegades també era al revés, li portava una foto a partir de la qual ell escrivia.

També recordo haver col·laborat amb en Toni Batista, que feia la secció de música. I amb en Domènech Font, que s’ocupava del cinema.

– Les entrevistes que vau fer amb Montserrat Roig han quedat recollides en algun llibre?

Es van publicar dos llibres, “Personatges”, que recullen els programes que ella va fer a TVE. Jo retratava cada un dels convidats abans de fer el programa, fotografiant-lo a casa seva o en un ambient que el representés. L’entrevista es gravava a l’estudi però en un moment de l’emissió passaven les meves 40 fotos i Montserrat Roig explicava en veu en off qui era el personatge, per situar l’espectador. També hi ha un altre llibre, que és bastant anterior: “Los Hechiceros de la palabra”, on vam recollir moltes de les entrevistes que havíem fet.

– I després de Triunfo?

Mentre treballava per Triunfo també feia moltes fotos per Cambio 16, el 1975 i 1976, a l’època de les grans manifestacions. Més tard vaig treballar molts anys per la revista “Jano – Medicina y Humanidades”, que dirigia Xavier Foz, era gruixuda i estava molt ben feta. Amb Montserrat Roig vam fer una sèrie d’entrevistes sobre la malaltia i la mort, a gent coneguda, com Joan Manuel Serrat. També vaig col·laborar amb l’escriptora argentina Lilian Goligorsky, en una secció que es deia “Chequeo a la fama”, en que vam parlar amb els especialistes mèdics més importants d’Espanya. En aquella época vaig començar a treballar per Fotogramas, amb la Maruja Torres, fèiem articles i entrevistes. Quan va tancar Triunfo, el mateix equip que el feia va publicar la revista “La Calle”,  on vaig treballar amb la Maruja Torres i amb un periodista que es deia Julio Luzán.

– Sempre treballaves per vàries revistes a la vegada?

Sí, per les revistes que hi havia a l’època, per exemple per Triunfo i Fotogramas, al Jano i Cambio 16. Anava variant. A Triunfo hi vaig col·laborar fins que va tancar, llavors vaig passar a La Calle. Per Cambio 16 vaig fer fotos mentre va funcionar la redacció de Barcelona, després ho vaig deixar. També vaig treballar per “El Viejo Topo”, quan el dirigia Claudi Montanyà, fins que es va suicidar. A  El País també hi vaig col·laborar amb Montserrat Roig i amb la Maruja Torres, a més d’imatges puntuals que em demanen. A tot plegat em va ajudar el fet que des de l’època de l’Adrià Gual vaig estar relacionada amb els sectors culturals i teatrals, coneixia en Favià Puigserver, la Maria Aurèlia Capmany, en Ricard Salvat; sempre he estat dins del món intel·lectual i m’ha agradat cobrir aquesta part de la societat.

– I televisió i llibres?

Després de totes aquestes revistes vaig col·laborar com a fotògrafa en diversos programes de televisió: amb Julia Otero a “La Lluna”, utilitzant el mateix sistema que havíem fet servir amb Montserrat Roig: fotos, una veu en off i després les entrevistes. Amb el Sergi Shaff també vaig fer algunes col·laboracions i després un altre programa amb Julia Otero per tot l’Estat. 

De llibres he publicat “Les metamorfosis de Barcelona”, amb Joaquim Molas, “Els cementiris de Barcelona”, amb Carme Riera, “Amigos” amb la Colita -de gats i gossos, ella feia els gossos i jo els gats!-  També vaig començar a fer molts retrats per portades de llibres i discos, treballs editorials i catàlegs de museus com l’Etnològic.

Cada època et va marcant el tipus de fotografia. Però al mateix temps vas seguint el que passa al voltant: de les Olimpiades a les grans manifestacions d’Aturem la Guerra d’Iraq.  Segons cap a on va la societat vas fent una cosa o una altra.

3) AMICS i COMPANYS DE PILAR AYMERICH

 – Explica’ns de la Montserrat Roig …

Érem molt amigues i ens trobàvem molt bé treballant juntes, vam fer molt bon equip des del 1968 a Serra d’Or fins que es va morir el 1991. Totes dues fèiem d’altres coses, però seguíem treballant juntes. Fins i tot quan li feien falta fotos seves em deia: “Va Pilar, fes-me un reportatge, que em treuràs guapa!” Quan va morir li vaig fer una exposició d’homenatge a la Galeria Eude, amb el Pen Club perquè és clar, tenia moltes fotos d’ella! L’Institut Català de la Dona en va fer un llibre. És una alegria saber que aquesta exposició, preparada ja fa molts anys, encara està voltant per Catalunya, perquè la demanen biblioteques i centres socials!

blog ovidi– Manolo Vázquez Montalbán i Ovidi Montllor, com t’han influenciat?

Ovidi Montllor era una persona extraordinària: amb sentit de l’humor, divertit, càustic, encantador! La Montserrat Roig era esvalotada, divertida, rèiem molt! Amb en Fabià Puigcerver, l’escenògraf, també. Tota aquesta gent ens aportàvem mútuament. Amb en Benet i Jornet també ens coneixíem de l’Adrià Gual i quan ens vèiem sempre ens feia pessigolles a la Montserrat i a mi, ens feia enrabiar! Són records tendres de l’època, de quan ets jove. Pensa que l’any 68 i 69 quan vaig tornar de Londres ens reuníem quan algú arribava de fora i portava discos d’en Brassens, Leo Ferré… Estàvem fins a les tantes a casa d’algú, amb una botella de conyac escoltant cançons que aquí estaven prohibides. I anàvem al cinema a Perpinyà. Era una mena d’embolcall, tots estàvem vivint les mateixes situacions, és clar, tots vivíem la mateixa època!

– Tot això que expliques sembla de pel·lícula, com quan els avis expliquen la guerra civil !!!

Sí és una mica “aquesta comença a explicar batalletes”.  Recordo quan Maria Aurèlia Capmany va entrar de Regidora de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona que deia: “Hi ha gent que desapareixerà i mai sentirem com era la Barcelona de la seva època”. I es va inventar la col·lecció de “Diàlegs de Barcelona”, en vam fer molts, 50 o 60 llibres.  Eren dos personatges parlant sobre la Barcelona que ells havien conegut. Jo feia les fotos a diferents llocs, segons quina era la Barcelona que el personatge tenia més viscuda.  Era molt interessant perquè era això: recuperar tota la història oral.

– I d’amics com com Vázquez Montalbán i Montserrat Roig, amb qui has treballat molt però que ja no hi són, què te’n queda: una inspiració? O en determinats moments penses: ella o ell hauria fet això…?

Queda el record. I sobretot quan són gent jove com l’Ovidi Montllor o la Montserrat Roig de vegades penses: “Què farien ara? Què dirien amb això que està passant?” Per exemple, què diria la Montserrat amb tot l’afer Millet? Quin article escriuria una dona tan d’esquerres i tan compromesa amb el seu temps?blog maria aurèlia– Què diria Maria Aurèlia Capmany de tot el fenòmen del nou Raval, la immigració, aquesta nova Barcelona…?

– No ho sé, faria uns esgarrips !!! Era cridanera i sempre volia tenir raó, totes ens barallàvem amb la Maria Aurèlia. Perquè era una dona molt forta, molta forta i el que deia ella anava a missa.

– Però l’entendria aquesta Barcelona amb botigues pakistanís o xineses?

– Sí, entendre-la sí, és clar. Una cosa és que l’entenguis i l’altre és que l’acceptis.

L1010616– La foto del periodista Eugeni Xammar és de les que més em va impactar del llibre “Resistents”. Recorda’ns aquella entrevista del 1972, com va ser?

– Vam anar a casa seva a l’Ametlla del Vallès, amb la Montserrat Roig i vam estar tota una tarda parlant amb ell. Perquè a més era encantador i és clar t’explicava unes històries de quan ell era corresponsal… Era la imatge dels reporters de l’època, t’imaginaves una pel·lícula d’aquelles del temps del cinema negre i ell amb el seu llacet, elegant, educat. Un periodista, veus? Encara que estigui malament dir-ho: “És que és un periodista de raça”.  En Xammar era un periodista de raça. I això es notava molt. A més era molt cosmopolita.

blog ventura gassol– Quins altres personatges dels que has conegut destacaries?

N’hi ha molts ! A mi m’agradava molt en Pere Calders: una persona extraordinària, amb un sentit de l’humor! Una ironia d’aquelles… ! Era encantador. La Neus Català em va impressionar molt quan li vaig fer les fotos; d’aquesta gent així gran molts em van impressionar: en Ventura Gassol va ser molt divertit, ens va cantar la Cançó dels Mariners. Era molt extrovertit i divertit. El filòsof Ferrater Mora era una persona molt interessant; en Vicent Andrés Estellés: persona càlida, agradable. La Lola Anglada era així, tota petiteta; en Víctor Alba, que havia estat condemnat a mort. El fotògraf Agustí Centelles; per no parlar de la Mercè Rodoreda !!! No es deixava fer fotografies i la Montserrat Roig em va dir: “Vine amb mi a l’entrevista però no la treguis perquè no es deixa fer fotos!” Durant l’entrevista vaig estar callada i al final de l’entrevista ens va dir si volíem prendre alguna cosa. Jo vivia en un àtic al costat de la Sagrada Família, on cultivava gardènies. I vam començar a parlar del cultiu de les gardènies. I a través d’això ens vam engrescar a parlar de plantes i li vaig dir: “ai, que li podria fer unes fotos?” Li vaig fer un reportatge, li va agradar molt i al cap d’un any li vaig tornar a fer un reportatge fotogràfic. De la meva generació pràcticament tots eren amics: en Joan Marsé,  en Vázquez Montalban, el Terenci Moix, el Ricard Salvat,  en Xavier Miserachs que era una persona extraordinària; en Fabià Puigcerver; en Joan de Sagarra, Lluís Permanyer, que els coneixia de fa molts anys;  els cantants: en Raimon, la Guillermina Motta, amb qui ens fèiem un tip de riure, és molt divertida! I l’Ovidi… és clar tots aquests, a banda de fotografiar-los,  érem amics, ens trobàvem als llocs, teníem les mateixes inquietuds,  anàvem als mateixos actes. Hi havia molta complicitat entre nosaltres.

blog rexach

4) EL PERIODISME D’AVUI EN DIA

– Trobes gent avui en dia que diguin coses com les que dirien ells?

Cada vegada n’hi ha menys, el periodisme està molt malament. Encara queden veus que tenen un amor per la professió i una honradesa, una ética, però pocs, cada vegada menys! Tot el periodisme ha estat contaminat per la televisió i els programes escombreria: s’ha contaminat tot! Això en aquella època no existia i vulguis que no eren molt més ètics, però molt més, molt més ètics…

– ¿Sí?  ¿En quin sentit?

En saber què és el periodisme, què significava. No estic fent un “sacerdoci” de la professió però sabies que estaves treballant amb material humà i hi havia més dificultats per publicar, sovint t’hi jugaves el lloc. Ara la gent no se’l vol jugar tant!  Hi ha molta més precarietat laboral, això també s’ha de dir. De vegades penso que sembla estrany: abans hi havia moltes menys revistes i hi havia bastants periodistes, però tot i això anaves fent, no hi havia tanta precarietat com ara!

– I no pot ser que idealitzis aquell moment?

Jo crec que no. No estic dient que tots fóssim meravellosos, simplement que en aquells moments el periodisme tenia aquesta vessant – i suposo que no passa només aquí, passa a tot el món! Els diaris tanquen per qüestions econòmiques però periodistes d’aquells de “pura cepa” com el Vázquez Montalbán, la Montserrat Roig, el Huertas Claveria… tu mira la premsa d’ara: n’hi ha molt pocs! Evidentment que en queden i sort en tenim, però n’hi ha menys. I els que ho són han de lluitar molt per continuar podent dir el que volen dir. Perquè hi ha moltes pressions, també.

– I creus que són èpoques i que d’alguna manera el que dius ressorgirà per una altra banda? O és un signe del temps i difícilment tornarem a tenir aquell tipus de periodistes?

No ho sé. Tot està canviant molt, suposo que a la llarga sí que sortiran d’altres veus, però no ho sé. L’actual és un moment molt pessimista en tots els sentits: polític, econòmic, social… i això influeix tota la societat. El recanvi que hi ha és molt fluix, perquè per la gent és molt complicat: nois i noies joves que ara comencen en el món del periodisme i de la fotografia ho tenen molt més difícil que nosaltres, hi ha una precarietat que abans no existia! Ja no demanen:  “Vés allà a fer unes fotos”, cadascú  funciona  amb el fotògraf de plantilla: que faci quatre cosetes. Sinó és molt difícil que t’enviïn a algun lloc. Tot aquest ventall l’està suplint el fotògraf free-lance que s’autofinança, que després ho vendrà o no però que ho fa per la pròpia voluntat de fer una cosa. O gent jove que té la necessitat d’anar a un lloc en conflicte per ensenyar el que hi està passant. Però tot això està quedant en mans dels freelances.

L1010516

5) BARCELONA

– Díga’ns tres qualitats i tres defectes que li trobis a la Barcelona actual

Coses positives? Que és una ciutat medirerrània, que té el mar davant, que tenim tot un llegat arquitectònic impressionant. Que a més s’ha anat cuidant i s’ha anat restaurant, això és veritat! Quan vas per l’Eixample ara et quedes parat de les cases que hi ha! Abans no hi veies res perquè era tot negre! Jo recordo la Pedrera ben grisa… Amb la Colita vam fer una exposició  que es deia “La Pedrera cara bruta!”, quan era un edifici de veïns que estava feta una porqueria, encara no l’havia comprat la Caixa de Catalunya. Tinc fotos del terrat de la Pedrera amb la roba estessa, el porter hi estenia la roba! És veritat que per aquest  cantó la ciutat està millor cuidada.

D’altra banda, jo espero que continuï sent tolerant. Hi ha ciutats que són obertes i n’hi ha que són tancades. Barcelona sempre ha estat una ciutat oberta. I a més sempre ha vingut gent de molts llocs, a Barcelona sempre hi ha hagut immigració, no l’hem fet només gent d’aquí, sempre ha sigut una ciutat de pas, que ha acollit a la gent i espero que ho continuï sent perquè és una de les seves riqueses, està per veure.

Però de sobte hi ha hagut com una degeneració de la ciutat, hi ha uns llocs que ja no són pel ciutadà. És allò de “vinga riuades de gent!” Defectes ara és molt fàcil perquè està feta un desastre! El model de ciutat que hi ha en aquests moments a mi no m’agrada, és un model de ciutat de serveis i prou: es para la mà perquè vingui la gent. Fa que siguem insolidaris, no és una ciutat acollidora com ho havia estat. D’una banda hi ha aquesta cosa de “quanta més gent millor” i d’altra banda hi ha aquest  elitisme com l’Hotel Vela i aquestes coses. I la societat que treballa i viu aquí veu que la seva ciutat va canviant i que no és la que ella voldria, Barcelona s’ha convertit en una ciutat de serveis, que no té en compte el ciutadà. A part de tot el problema de la Rambla, és una ciutat bruta, on la gent no es comporta, maleducada, estrident.

 

6) POLÍTICA

– Jo crec que mai no hi havia hagut tanta separació entre ciutadania i polítics,  això gent de la vostra generació que va lluitar per la democràcia com ho viviu?

És depriment, és clar! Hi havia l’esperança que la Transició tallés tota una sèrie de coses i que el món seria diferent, però el món és el que és! A partir dels 70’s hi va haver un gran canvi aquí, ja no només entre els joves, també entre la gent gran sobretot a partir del 1975, de la mort de Franco. Va haver-hi una revifalla que ha arribat fins avui, la societat és molt diferent del que era. Però potser sí que en  aquella època es vivia un moment més solidari, tots teníem un mateix ideal i aleshores és més fàcil. I ara en canvi ja no és així. De vegades dius: bé, potser vol dir que hi ha coses que ja estan solucionades i ja no hem de lluitar perquè se solucionin! Però  és un moment una mica depriment, en general, en tema econòmic però també polític i cultural, això es nota en la ciutat i en la gent. La cultura no és un bolet que surt “així”,  segons el moment que vius hi ha un moment cultural més ric o més pobre. I el moment cultural actual aquí és molt pobre i polític ja no diguem! 

 

L1010521

7) PRESENT i FUTUR

– Què estàs fent ara?

Estic preparant una exposició pel Museu d’Història de Catalunya sobre els 50 anys de la Nova Cançó, del 1959 fins l’actualitat. En sóc la comissària, hi haurà fotografies d’autors diversos com Xavier Miserachs, en Pomés, l’Oriol Maspons, Toni Catany, tots els de l’època.  Mostrarem com en aquell moment la fotografia també va fer un canvi: durant la dictadura no es podien fer fotoreportatges, o sessions gràfiques de documentalisme com ja succeia als Estats Units o a la resta d’Europa. Però en aquell moment aquí va començar i ho ensenyarem. També hi haurà fotos meves, tinc un reportatge molt bonic de Pau Riba, i també de Marina Rossell, Lluís Llach, Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet… En realitat els vaig fotografiar tots! Amb l’Ovidi Montllor érem molt amics, ens coneixíem des de l’any 1968, li vaig anar fent fotografies sempre. Amb motiu dels 10 anys de la seva mort vaig fer una exposició d’imatges des de l’any 1968 fins al 1995 en que va morir. Era curiós perquè vas seguint un personatge, vas veient com va canviant la seva cara i com jo també canvio en el moment de fer les fotografies. És tota una peripècia i una trajectòria. Seran 1000 m2, tot el primer pis del museu, l’objectiu serà ensenyar la fotografia de l’època.

– I en què més estàs treballant?

A banda de la feina del dia a dia, sempre tinc un projecte a llarg termini, que vaig fent perquè m’agrada, perquè m’hi sento bé i que culmina en una exposició o en un llibre. Actualment aquest projecte és  “Els Cementiris d’Ultramar”, un recorregut dels catalans que van emigrar a Amèrica Llatina a finals del segle XIX i començaments del XX, a través de l’escultura i l’arquitectura funerària modernista que hi van deixar. També serveix per veure que el modernisme va anar conformant aquelles ciutats. És un estudi que continua el treball que ja vaig presentar en una exposició fa dos anys sobre el cementiri de Montjuïc. Jo ja havia fet un llibre amb Carme Riera, “Els nous cementiris de Barcelona”  i he continuat la feina amb els cementiris d’ultramar: començant pel cementiri de Colón de la Habana, un dels més bonics de llatino-amèrica, és preciós! Després vaig fer el de Montevideo i el de Buenos Aires. Ara fa poc he estat a Xile, on també hi va haver molta emigració catalana que va deixar petja modernista en escultura i arquitectura funerària. Per exemple, empresaris de sucre o fabricants de tabac catalans que van anar i van morir a Cuba. Amb les seves particularitats: a Montevideo (Uruguai) hi anava més gent del món de l’ensenyament.  És questió d’anar buscant aquestes petjades que també han coformat les ciutats d’allà: a l’Habana hi ha molt de modernisme arquitectònic!

– De cara al futur, què que no hagis fet tindries ganes de fer?

Descansar! Però sé que no ho faré mai perquè sempre vaig d’un projecte a un altre! Des dels 16  anys que treballo! He canviat recentment els armaris pels negatius i em va sobtar la quantitat de negatius i rodets que tinc, és una professió que t’absorveix completament.

– És el que passa quan s’ajunten professió i vocació…

Sí, que forma part de la teva vida, la teva vida és això: fotografiar. A part dels amics que puguis tenir, és clar.

blog cesc

– T’agraden les fotografies que publiquen els diaris?

Hi ha molt bones fotos, hi ha molt bons fotògrafs als diaris. A més hi ha una cultura fotogràfica que abans no hi era. Aquí hi ha hagut uns pioners fotogràfics molt importants: Català-Roca, Xavier Miserachs. I nosaltres hem begut d’aquestes generacions precedents. El fotoperiodisme aquí ha evolucionat moltíssim i ara trobes als diaris fotos molt bones! Als anys 60 les imatges als diaris -a banda que pràcticament no portaven foto perquè els hi feia por la foto- era la típica oficial. I en canvi ara, encara que hi hagi la foto oficial, el fotògraf busca el seu punt de vista. I això és la cultura de la imatge que hi ha ara i que abans no hi era. 

– Quin consell els donaries a les generacions més joves?

No ho sé. L’únic que diria és que ho intentin, si volen ser fotògrafs que facin molta foto, que mirin al voltant. Ara, que ho tenen complicat: segur!

Entrevista / Lluís Permanyer: “Em sento molt més còmode en aquesta Barcelona que a la d’abans. No hi ha color”

Entrevista / Lluís Permanyer: “Em sento molt més còmode en aquesta Barcelona que a la d’abans. No hi ha color”

Amb Lluís Permanyer, periodista i cronista de Barcelona, ens vam acomodar en unes cadires dels Jardins de Jaume Perich, l’interior d’una illa de cases recuperada de la Gran Via.

Qui vulgui conèixer la prèvia de l’entrevista que cliqui aquí. Qui vulgui veure i escoltar 30 segons de l’entrevista que ho faci ací. I als altres us animo a arribar fins al final, de cop o en vàries lectures. La conversa va ser molt agradable i vam tractar temes variats i d’actualitat. Veureu que cada una de les seves respostes donarien per posts i més posts en aquest blog…
Més enllà de la saviesa sobre la ciutat que Permanyer mostra cada vegada que els sents, jo en destacaria dìversos trets més: la seva senzillesa; la ironia, que a la que et descuides se t’escapa de tan seriós que diu les bromes; el seu atreviment davant els temes més calents de la Barcelona d’avui: darrera la seva imatge clàssica amaga una ment molt moderna i atrevida, no he sentit cap columnista, cap cronista que defensi com ell la nova Barcelona: els turistes, la immigració… I també critica fermament les coses que el subleven, sobretot la manca de civisme.

-Com et vas començar a interessar per Barcelona?

-De petit, quan vaig començar a llegir, ho vaig fer amb llibres sobre Barcelona, que el meu pare tenia a la biblioteca. Ell, que també es deia Lluís i era un enamorat de la ciutat, quan passejàvem m’explicava coses. Jo tenia 12 o 13 anys i vaig començar a llegir aquests llibres, que encara conservo. Per exemple tota una col·lecció de 12 volums que parla de les rifes, els balls, els carrers, el port…També vaig llegir una altra col·lecció, un anecdotari de la ciutat escrit per Joaquim Maria de Nadal, que era cronista de Barcelona. Explicava coses sobretot del segle XIX.

– Quan vas començar a treballar a La Vanguardia?

– El 1966. Jo treballava a El Correo Catalán i em van fitxar per anar de corresponsal a l’estranger, però al final no hi vaig anar. Em vaig quedar a la secció d’Internacional perquè en aquella època de dictadura en aquesta secció pràcticament no hi havia censura i a més et permetia viatjar per l’estranger i comprar llibres prohibits. Això em va permetre seguir sobretot la revolució cultural xinesa i la política de França i d’Anglaterra. Després de 23 anys de dedicar-me a política internacional a La Vanguardia, amb la recuperació dels ajuntaments democràtics, vaig creure que era més interessant pel diari parlar de Barcelona i així ho vaig proposar.

– Quins referents tens?

– En tinc uns quants: Carreras Candi, Carles Soldevila, Curet, Duran i Sampere… També en Sempronio i Huertas Claveria, com a cronistes més contemporanis. No només són referents sinó també un recurs, perquè sé que les dades que aporten són fiables.

– De petit on vivies?

– A Roger de Llúria 26, al costat del Ritz, ha estat el meu barri tota la vida

– Si el teu pare vingués a la Barcelona actual, què és el primer que li sobtaria?

– Ah ! Si vingués el meu pare jo el portaria al mar. Perquè quan jo era petit, l’any 1951 o 1952 i el pare em deia: -“Nen, avui ens anirem a banyar!”, agafàvem el cotxe i anàvem a Castelldefels, aquí no et podies banyar. I com que no hi havia autopista, havíem de fer cues i potser hi estàvem tres hores per arribar a la platja ! En canvi ara tenim 4 quilòmetres i mig de platja a peu de metro i autobús, crec que és una de les coses que li impressionaria més.

Hi ha una altra aspecte que el sobtaria positivament: si el meu pare passegés per aquí diria que l’Eixample bàsicament no ha canviat, però veuria que s’han recuperat molts interiors d’illa ! Jo de petit havia d’anar a jugar a plaça Catalunya, que era de terra, perquè no hi havia aquests espais! A en Cerdà li van mutilar el pla que havia pensat, els interiors d’illa havien de ser hort o jardí.

I per això no va fer places, perquè cada interior d’illa era això que veiem aquí als Jardins de Jaume Perich, però en gran, perquè això és només un tros. Ara ja hi ha més de 40 espais com aquest repartits equitativament per tot l’Eixample: volen que un ciutadà no hagi de caminar més de 300 metres sense trobar un espai com aquest. I els han anat situant estratègicament: no volen que n’hi hagi tres de seguits i després un quilòmetre sense. L’objectiu és per exemple que les mares no s’hagin de desplaçar gaire per venir fins a un espai com aquestí. Trobo que és una solució realment genial l’haver recuperat aquests espais que es van mutilar del pla originari de Cerdà.

– Aquests espais es van perdre de seguida?

– Sí, immediatament, perquè com que el pla Cerdà el van imposar des de Madrid, aquí van dir: ja que no el podem impedir, li trinxarem el pla a base d’ordenances. Es van fer les ordenances permetent que a nivell de carrer es pogués construir cap a l’interior: són els grans magatzems i tot això. El tema dels aixecaments d’alçada va venir més tard, el pla original de Cerdà eren 16 metres d’alçada: planta, principal i tres pisos. Però després això es va anar densificant.

– Quina altra època difícil ha tingut l’Eixample?

La de l’alcalde Porcioles, amb els aixecaments de les remuntes, va fer molt de mal a la part patrimonial modernista. I el caos de la cornissa arquitectònica, les mitgeres, habituals a tot Barcelona … De fet els aixecaments d’edificis encara són legals segons el Pla General Metropolità del 76, que segueix vigent! Per exemple, al Passatge de la Concepció és legal que ara aixequin la part de baix. Ho fa l’amo de Zara, que hi va a viure.

Però sent un passatge no pot ser que l’alçada permesa sigui la mateixa que a un carrer de 20 m d’ample perquè aleshores es converteix en un tunel ! Precisament l’error del Pla Metropolità és que és una ordenança generalista, quan ja s’hauria de fer micro-legislació! I ningú s’atreveix a fer un altre Pla General Metropolità perquè fer aquests micro-plans seria molt complicat, és font de discussions, els propietaris t’ho discuteixen. Aquest pla és el que va permetre fer edificis singulars, alçades especials per exemple a la Gran Via…Però les remuntes són dolentes.

– Ens pots recomenar dos llibres sobre Barcelona?

– És que depèn molt. Un que recomanaria és “Visions Barcelonines”, 10 volums sobre història i aspectes socials, de Francesc Curet. És un conjunt que està molt bé, però que s’ha de comprar en una llibreria de vell, no és actual.

– En un moment en que Barcelona ha canviat hi ha gent que es quei
xa molt. Tu et sents còmode en aquesta nova Barcelona?

– Em sento molt més còmode en aquesta Barcelona que a la d’abans. No hi ha color. Això mateix de poder-te anar a banyar al mar de la pròpia ciutat, tu saps el que significa? Abans, quan venia la calor tothom fugia de Barcelona i se n’anava de vacances perquè aquí no s’hi podia estar. En canvi ara pels que es queden a la ciutat aquests quatre quilòmetres i mig de platja són fantàstics. Amb bandera europea per la bona qualitat de la sorra i l’aigua. Abans hi havia una contaminació tremenda, era terrible. Hi ha molt poques grans ciutats d’aquesta mida que tinguin un espai de mar i platja com aquest. D’altra banda, és veritat, hi ha gent que rondina de tot, hi ha gent que considera que tot és una catàstrofe. Jo critico el que considero criticable i defenso el que trobo positiu.

– I el turisme, et molesta?

No, al revés. Ara sobrevivim gràcies al turisme, no? Això és una xenofòbia, perquè ells critiquen el turisme aquí però després se’n van a Florència a fer de turistes. Ja està bé, no? I se’n van a Nova York o a on sigui ! Ara, en aquí els critiquen perquè no poden passejar. Escolta! A més, no oblidem que el 14% dels ingressos que té Barcelona venen del turisme. De turistes hi ha de tot, també n’hi ha d’estripats, però més aviat el que ve és d’una certa qualitat, famílies i creuers: Barcelona és el primer port d’Europa i del mediterrani de creuers.

– Els que ho critiquen ho fan com amb enyorança, allò de que els temps passats van ser millors…

– Mira, és com quan van enderrocar els xiringuitos. Van fer un manifest, però jo em vaig negar a signar-lo. T’imagines que hi hagués un grup de xiringuitos allà al mig d’aquests quatre quilòmetres i mig de platja? Ara ja hi són, però ben fets! Els que van signar allò no imaginaven quina era la remodelació que es portava a terme al front marítim.

– I què en penses de l’esponjament del Raval?

– També hi ha aquests romàntics que diuen: “m’han trinxat el Raval!” Que vagin a demanar com vivien al Raval l’any 1980! Quan es va inaugurar la plaça Pieyre de Mandiargues l’alcalde Maragall va dir: “Aquí l’any 1979 una parella de la policia no s’atrevia a entrar perquè no sabien si en sortirien vius!” Era un racó de droga molt conflictiu. La ciutat ha millorat d’una manera espectacular i la prova és que els de fora consideren que és una de les millors ciutats del món.

– Què penses que es podria fer per accelerar la integracció dels immigrants, entès com que estimin i valorin la ciutat?

– Això jo crec que va molt bé: mira, ara estem en crisi i de moment no hi ha hagut un sol problema important! La integració, que és més difícil aquí perquè hi ha dos llengües, jo trobo que s’està fent molt bé. Una bona cosa per la integració, que potser inicialment no es va entendre, és la Rambla del Raval, on tota aquesta gent tenen un espai on relacionar-se i on estimar la ciutat. Ara s’entén allò, si no hi fos ¿on anirien a l’estiu amb aquesta calor, vivint en aquells habitacles petits? La Rambla del Raval és un bon lloc de trobada i de relació entre diverses cultures. I a més al centre de la ciutat, jo crec que s’ha fet molt bé, és difícil millorar aquestes coses, el que ara cal és no perdre el ritme.

– Com expliques que hi hagi temes que s’eternitzin: els tril·lers, les estàtues, els robatoris…

– A veure, anem un a un:

Primer, el tema de la Rambla en general, ara està a punt d’haver-hi una reunió per reorientar-ho.

Això dels tril·lers és un problema de legislació: la guàrdia urbana els agafa i tornen a sortir! I ara n’hi ha menys que abans.

Respecte les estàtues el problema és sobretot que les rotllanes que es formen al seu voltant no et deixen caminar. Caldria prendre la decisió de posar-les a baix de tot de la Rambla, on hi ha 60 metres d’amplada i no molestarien tant com a la Rambla de les Flors a a la dels Estudis. I cal fer una tria! No pot ser que qualsevol persona s’assenti en una tassa de vàter a la Rambla i pretengui ser una estàtua. Això no és una estàtua ni és res, és un poca-vergonya que va allà a treure uns diners per les fotografies. Això ja es va fer en el seu dia amb els dibuixants: al començament estaven enfadats i ara estan encantats d’estar programats allà.

De robatoris n’hi ha a totes les grans ciutats del món. Els “pispes” són a Nova York, a París, a Londres, a Florència, a tot arreu… I molt sovint el pispat hauria d’estar més atent, baden molt. A mi, que he anat per llocs molt difícils, no m’han robat mai perquè estic molt atent! Un dia que vaig anar a Casa Leopoldo, a l’homenatge del periodista Martí Gómez, havia de portar diners per pagar i els vaig dur amagats als mitjons. No bado, tu !

– Quins edificis recents afegiries al llibre “La Barcelona Lletja”?

– Ui, bastants ! N’hi ha molts, aquí i arreu. S’ha fet un llibre com el d’aquí a València. I de Madrid se’n podria fer un. I això és inevitable, el mal gust és una cosa que no ens treurem de sobre. Però ara mateix no tinc a mà els exemples amb dades …

– T’agrada estèticament la Ciutat de la Justícia?

– No m’agrada però tampoc no és per posar-ho en el llibre. Així com els jutjats del passeig Lluís Companys hi són, aquest nou és un edifici que no em diu res. De fet, en el llibre de la “Barcelona Lletja” hi ha molts edificis que a mi no m’agraden que no vaig posar, perquè vaig intentar triar-los no segons el meu gust personal sinó amb un gust amb el qual la gent es pogués sentir identificada.

Pensa que l’Eixample és molt vistós i ara ja hi ha un control de qualitat i els projectes d’edificis han de passar per una comissió de control que els ha d’aprovar. De fet les aberracions que surten al llibre són anteriors a aquests controls: si hi ha un arquitecte que proposa enderrocar un edifici anterior al modernisme, que en alguns casos no tenen cap interès, li pregunten: “-què proposes?”

I si el que proposa no els agrada li deixen buidar per dins i fer-ho modern però li fan mantenir la façana. Un exemple és l’edifici del japonès Toyo Ito, al Passeig de Gràcia: li han deixat fer perquè han considerat que era interessant, perquè el que hi havia no tenia cap interès. Però si no els hagués agradat aquest l’haurien obligat a mantenir l’anterior. Ara que en aquest cas és un exterior que no respon a l’interior! Un projecte com aquest a la facultat seria un suspens: és un suspens posar una columna que no aguanti, només per fer bonic ! No està malament però tampoc no es tracta d’anar fent coses d’aquestes.

– I l’edifici vela?

– És dolent: baix, sense cap interès. Hauria de ser el doble d’alt per ser interessant però és clar, és aberrant col·locar-ho allà, no és un lloc adequat. La torre Agbar també és baixa, per això és poc
esbelta. A més, recorda que quan l’Oriol Bohigas va presentar la Vila Olímpica hi havien d’anar sis torres i quan van portar la maqueta a Madrid mentre l’anaven explicant el Director General anava retirant les torres i en va arrencar quatre! Físicament, eh? Perquè acabaven de publicar la Llei de Costes i volia que quedés clar que no es podia fer. Allà quatre torres haurien estat bé i sis potser també, però no on hi ha l’hotel Vela. Jo no estic en contra de les torres, estic en contra del lloc on es posen les torres!

– L’Hotel Barceló Raval t’agrada?

– M’interessa la proposta de crear allà un element diferent. Però en sí i sobretot la decoració de dintre no m’agrada gens. El que és maco és pujar a dalt. M’agrada l’atreviment del projecte d’hotel allà. Però la peça en sí mateix no l’acabo de veure. Serà interessant quan hi hagi la Filmoteca al costat, aquestes injeccions de vida i agafi un ritme. També passa una cosa: un nou edifici en un barri primer em sobte, sempre !

Ens hem d’anar acostumant als nous edificis! Quan tu situes una font al mig d’un passeig, l’endemà l’agredeixen perquè el brètol no la identifica. Això és el mateix, un nou edifici en un barri primer sobte però arriba un dia que s’integra. També va passar amb Banca Catalana al Passeig de Gràcia, quan es va fer la gent va quedar molt espantada i ara passes per allà i està molt bé que hi hagi varietat. El problema és quan l’edifici és dolent! No m’agrada l’edifici del Ferreter, amb aquelles fustes, al costat del de Toyo Ito.

– I el Fòrum?

– El Fòrum encara no està acabat, hi han d’anar tota una sèrie d’equipaments que fins ara no s’han pogut fer, com la Ciutat Universitària. S’haurà de veure quan estigui tot. Però el Fòrum és un gran espai per a fer-hi coses que no es poden fer a la ciutat perquè no hi ha llocs. No és un lloc de vida permanent, és un espai com un camp de futbol: “Avui anem a fer un partit”, doncs al fòrum hi faran concerts, o la Fira d’Abril, o …

– T’agrada passejar per zones noves de la ciutat?

– Sí però no pel Fòrum, no té cap interès passejar pel Fòrum.

– Diagonal Mar?

– M’interessa anar-ho a veure però no passejar-hi per sistema, m’agrada moure’m per on hi ha la vida urbana intensa. Ara anar-ho a conèixer sí perquè forma part de la ciutat.

– Quines millores faries a …?

La Rambla?

Resoldre el tema de les estàtues és la primera que faria. La Rambla ha de recollir vianants i tot el que siguin obstacles en l’acte de passejar és equivocat. S’ha de vigilar que segons qui no s’instal·li en allà, com aquell que juga a pilota, no pot ser. També és un error que hi hagi tantes terrasses.

Al Gòtic?

Que estigui net de pintades, com tota la zona antiga.

Al Passeig de Gràcia?

La remodelació que es va fer de la Ronda a la Gran Via, aquella ordenació del passeig s’ha de portar cap amunt. Però hi ha punts que són complexes, que quan es trobin s’haurà d’afinar molt bé, com és el cas de les entrades i sortides d’aparcaments. Però aquell ritme de la secció s’ha de portar cap amunt. Si no ho han fet és perquè hi ha totes les obres de l’AVE i de l’Intercanviador, però estan decidits a fer-ho.

A Rambla Catalunya?

Vigilar que no passin les bicicletes, per una raó: com que les terrasses són permanents … Jo les terrasses no les faria permanents, faria que hi fossin cinc o sis mesos l’any, jo crec que ja és suficient com era abans: temporada d’estiu ampliada. A l’hivern, quan fa fred de debò no hi va ningú i moltes terrasses les utilitzen com a magatzems de cadires lligades amb cadenes! I si la terrassa està muntada però sense gent, tampoc no fa bonic. Tot plegat fa que l’espai per al vianant quedi molt reduït i a sobre el vianant ha d’anar vigilant dels que passen amb bicilceta o patinant.

A la Gran Via?

És complicada, els espais dels passejos… El dia que puguin l’hauran de reordenar a base de fer l’ampliació de la vorera a prop de les façanes. Però la solució no és fàcil, els passejos centrals es converteixen en aparcaments de motos i no serveixen de res.

A la Diagonal?

S’han adonat que la Diagonal és un caos i que no funciona. Diuen: ja que l’hem de fer nova posem-hi el tramvia perquè així la Generalitat ens pagarà la meitat de l’obra ! I com que és la segona obra més cara després del Túnel de l’AVE, els hi va molt bé. Ara, introduir allà el tramvia no sabem què pot passar, podria trencar el fràgil equilibri de trànsit que es manté a tot l’Eixample i si es trenca, afectarà tot Barcelona. Perquè si no treus els cotxes de l’entrada de la Diagonal: a on aniran a parar? No ho saben! A més saltaran dues fileres d’arbres. Ells diuen: ja els replantarem! Però no és el mateix un arbre de 100 anys que un de cinc que plantis ara! En els arbres, l’edat compta. És la mateixa demagògia que han fet servir al Tibidabo amb la tal·la del bosc d’alzines que era centenari. Deien:

-“No, si ja les replantarem i en posarem més!”

Què hem d’esperar 100 anys a que creixin? És molt complicat. Ho estan estudiant, encara no saben què faran. En el seu dia, de Francesc Macià a Palau Reial, amb aquelles voreres tan àmplies van carregar tot el passeig a la dreta, a la banda muntanya i allà hi ha espai per a tothom. Però aquest model no es pot aplicar a la part de baix perquè en allà s’haurà de ser equitatiu, gairebé simètric perquè els comerciants d’un costat hauran de tenir els mateixos drets que els altres.

Però saps què passarà? El projecte diu: “La vorera enganxada a la façana set metres, vuit metres… Te la dibuixen i dius: “Fantàstic!” Però no hi dibuixen les motos aparcades… Ni tampoc les mal aparcades! Jo passo molt sovint per allà i ja no vaig pel passeig perquè no vull dicutir-me amb els ciclistes. Passo arran de façana i me n’adono que cada dia hi ha més motos mal aparcades, no hi ha cap vigilància! A més les motos cada vegada són més llargues i si no és en bateria, cada vegada agafen més espai. I això no ho diuen… Ja s’ho trobaran.

– Com reorganitzaries la circulació en els pròxims anys? Com poden conviure cotxes, motos, tramvia, autobusos, vianants, bicicletes…

– El que està clar és que de tots aquests el que s’ha d’anar restant són cotxes. És com a Ciutat Vella: de les ciutats antigues de totes les ciutats han acabat desapareixent els cotxes per fer espais de vianants. Només hi deixen algun eix per a poder-hi entrar i ja n’hi ha prou. De mica en mica tot això s’ha d’anar eliminant, potenciant el transport públic i les bicicletes. Però tot això ordenat, el que no pot ser és que això sigui un caos i que facin el que vulguin.

Saps quina és la jugada més perillosa dels ciclistes? Al mig del carrer; canvia el llum; el
vianant pot creuar i no vigila, perquè té verd; i venen els ciclistes i no s’aturen! És que no ho entenc! I de vegades són cruïlles on hi ha molts vianants, però les bicis no paren! I si fa baixada van bastant embaladets.

Jo estic en contra dels incívics, ja siguin conductors, motoristes o ciclistes! No estic en contra de la bicicleta o de la moto. Ja ho comprenc que psicològicament, si estàs pujant en bici i es posa vermell dius: “i jo ara m’he d’aturar?” Però és que baixant fan el mateix! A tot taco. A una parenta meva una bici la va enganxar a Rambla Catalunya: vint punts de sutura i el ciclista es va escapar.

Que siguin valents i diguin: la meitat dels cotxes fora i aquest espai per les bicis. D’acord! Ara que també passa que a llocs com Diagonal Mar, on hi ha carril bici, alguns ciclistes no els utilitzen! O a la Gran Via: venen en dues direccions i és clar un s’ha de posar a la zona dels vianants. A Rambla Catalunya no fan ni cas de les normes. Que no pintin la prohibició a terra i si la pinten, que hi posin policia! I que els ciclistes no diguin que als laterals hi ha trànsit perillós! És precisament un carrer molt pacificat. El que passa és que no els hi dóna la gana i per ells això és més còmode.

– Quins dos racons de Barcelona triaries?

Depèn de l’època de l’any. A l’estiu hi ha zones de Barcelona que m’interessen més que d’altres. Quan em diuen: -“Ensenya’m Barcelona” els dic: “Quina Barcelona vols? Hi ha la històrica, la de l’Eixample, la carretera de les Aigües…”Ara comença la bona època del Front Marítim, al matí. És tot un luxe i és econòmic. Els estrangers es queden bocabadats de la qualitat que això suposa per la ciutat.

– I racons on no aniries mai?

Ara és incòmode anar al 22@ perquè està tot trinxat i en construcció, s’ha d’esperar que ho acabin però va agafant una certa qualitat. Ara hi ha tota una zona: la torre Agbar, l’edifici de Mediapro, el campus de la Pompeu Fabra i la Fundació Vila Casas que ja es va encarril·lant i d’aquí uns quants anys pot ser un barri interessant. Però ara no se m’acudiria anar-hi a passejar!Tampoc no m’atreuen algunes zones de la perifèria. Respecto molt que al Huertas Claveria li interessés molt però a mi m’interessa més la ciutat central. En aquests llocs hi has de viure per tenir interès pel teu barri.

– Al Raval vas per qualsevol carreró?

Sí, hi vaig molt. Vaig a peu a tot arreu i m’agrada molt passejar per la ciutat antiga. Quan faig un itinerari sempre procuro canviar de recorregut. L’esponjament del Raval li ha aportat molta qualitat. Les que no tenen sentit són les reformes tipus Via Laietana, de tirar recte. Precisament l’avantatge de l’esponjament és poder ser sel·lectiu.

S’ha fet una gran tasca destruïnt una gran densitat que feia que no fos habitable, s’ha donat qualitat. Ja sé que hi ha gent que ha patit i ha hagut de marxar, però això passa amb totes les intervencions. L’important és que es facin a fi de bé, de vegades hi ha d’haver petits patiments perquè el cos gran funcioni i millori. I ha millorat. I va haver tota aquella crítica del Forat de la Vergonya, però no tenia cap interès tot allò, ha quedat molt millor.

El que és cert és que de vegades es fa un tipus d’arquitectura que no és propi d’aquell barri. S’hauria d’intentar que l’arquitectura fos adequada a la zona, hi ha llocs del Raval on s’han aixecat alguns edificis que són més propis d’altres barris.

Fa uns dies, a la presentació del llibre de Paco Villar “Els cafès de Barcelona” un senyor li va dir al tinent d’Alcalde, Carles Martí, que era una desgràcia haver enderrocat l’edifici més antic de l’Eixample: el del Zurich. Però si era una barraca de ferrocarril allò! Per què l’havíem de mantenir?

– Finalment, si fossis Alcalde de Barcelona quina decisió prendries?

Posar Guàrdia Urbana al mig del carrer. Això resoldria moltes coses. Ja pots legislar que no serveix de res si després no hi ha l’aplicació i perquè hi sigui cal que algú vigili. Quan els ho comento em diuen: “Enguany hi ha més Guàrdia Urbana que fa tres anys”. Però on són? Deuen ser als despatxos, però han de ser al carrer! Un dia li vaig comentar a l’Alcalde:

-“cada dia vaig i torno de casa a La Vanguardia. No trobo mai un Guràrdia Urbà i el dia que el trobi l’abraçaré”.

Quan en passa algun és en moto però en moto no vigiles perquè vas d’un servei aquí a un servei a baix i no t’atures, és lògic, a no ser que vegis un accident o una malifeta. El que s’ha de fer és Guàrdia Urbana caminant: dóna tranquilitat al ciutadà, vigila que no estigui brut, aquí un sac que fa quinze dies que està abandonat, etcètera. Hi ha moltes coses a fer! Quan tinc temps i veig una parella de guàrdia urbans m’espero cinc minuts a veure què fan: no fan res! De vegades m’hi encaro:

-“Escolti, aquell ha pujat per allà i no podia”. I em contesten:

-“Miri, si hagués de multar tothom no tindríem prous carnets. Som un cos policial molt desesperançat, si vostè sabés…” No n’hi ha i els pocs que hi ha s’ho prenen d’aquesta manera: enraonen entre ells i veus que no estan pendents del que passa.Els de la zona blava posen moltes multes, però només fan això! Va haver-hi un moment que van dir que els ampliarien les funcions però al final no es va fer.

Religió / Avançament d’una entrevista a Mossèn Alemany, un referent ètic; tutor i amic dels grans periodistes de la transició

Religió / Avançament d’una entrevista a Mossèn Alemany, un referent ètic; tutor i amic dels grans periodistes de la transició


Tenia pendent des de feia temps una conversa amb Mossèn Joan Alemany (Sant Sadurní d’Anoia, 1920) i per fi l’he tingut. El fruit serà una entrevista amb una certa profunditat, encara no sé en quin suport la publicaré, potser en algun mitjà o aquí mateix en el blog, s’accepten suggerències.

Seria llarg d’explicar però Mossèn Alemany és una de les tres persones que inicialment van motivar el naixement d’aquestes cròniques. Jo no li havia explicitat les ganes que tenia de descriure el que veia al meu voltant però ell ho sabia.

I és que per alguna cosa va ser director de l’Escola de Periodisme de l’Església (1964-1974), primera gran escola de periodistes catalans després de la guerra civil, i per tant company en la direcció d’estudis de grans cronistes com Manuel Ibáñez Escofet, Llorenç Gomis, Josep Faulí o tutor de tants d’altres com l’Antonio Franco o Salvador Alsius, entre molts més. Així que intuïa les meves inquietuds i sempre que trobava la meva mare pel carrer li deia:

-“Que no deixi d’escriure, que no deixi d’escriure”

… i aquí em teniu donant-vos la tabarra, en part, per “culpa” seva.
Ens ha costat trobar el moment de xerrar a fons però ho hem fet. De moment he triat sis preguntes perquè us en feu una idea i no us empatxeu, i més endavant publicaré tota l’entrevista. La conversa va tenir lloc fa uns dies al seu pis del barri de Sant Gervasi, a la vora de la parròquia de Sant Ildefons de la que va ser rector durant tants anys. A veure què us sembla aquest “avançament”:

-Als setze anys et van cridar per incorporar-te a la lleva del Biberó. Com recordes el front?

Dintre del gran patiment que suposa una guerra, a mi -amb setze anys!- em va servir per veure i descobrir la riquesa del cor humà: no hi havia cap soldat que rebés alguna cosa de la reraguarda, de la seva família, que no ho repartís de seguida entre tothom: pels de la companyia, els del batalló … la gent compartia. I entenies les possibilitats que té l’amor vertader. Això es tocava, no era xerrar, era una realitat palpable. Els anys de guerra van ser una experiència de vida molt intensa, una vivència molt forta. Tenia setze, disset i divuit anys, em va marcar molt.

-Del que t’envolta què és el que més et preocupa?

– Hi ha tanta gent que pateix ! Però de totes maneres, jo tinc una certa confiança que aquests moviments que hi ha de la pau, d’un món més just, d’un altre món és possible cada vegada tinguin més força. I tinc la impressió que aquest sistema actual d’aquest liberalisme econòmic, d’aquesta manera no pot anar més enllà i s’ha de trobar solucions a tots els problemes tan seriosos que apareixen. Perquè si no se’n troben, pot arribar un moment que tot això sigui insostenible ! Aquest desnivell tan gros que hi ha entre pobresa i riquesa. Aquests diferents móns d’aquesta manera? S’hi ha de trobar una solució per força.

-Com veus Catalunya, ara?

-Costa que la gent estigui sensibilitzada en un ideal de Catalunya. Em fa l’efecte de totes maneres que aquest ideal no es perdrà mai del tot, perquè sempre hi ha gent i generacions que el continuen. Fa uns dies va sortir al suplement de Cultura de l’Avui una entrevista a Joan Triadú que explicava: -“El català va ser la meva segona llengua, la primera era el castellà”. Tot això ja ha canviat, sempre hi ha generacions de gent que mantenen la flama encesa. Hi ha moments que sembla que no et facin cas però després es torna a enganxar.

-Quins diaris llegíeu abans de la guerra a casa, a Sant Sadurní ? I quins llegeixes ara?

-Els que llegíem més abans de la guerra eren “El Correo Catalán” i “El Matí”. El meu pare comprava tots dos. “El Correo” era un diari catòlic i de tradició carlina, una mica tancat. “El Matí”, en canvi, era un diari fantàstic, molt obert, demòcrata al 100%, cristià, amb molt de respecte a les coses, molt interessant. A casa un diari compensava l’altre. Ara llegeixo tots els que puc, són tan diferents! Sobretot l’Avui, La Vanguardia, El País i El Periódico, perquè el conjunt dels quatre diaris et fa veure i entendre una mica el que passa.

– Dígue’m una decisió que prendries si fossis Papa de Roma.

– Obertura !!! Acollir tothom. Obrir finestres. No fer guetos, al contrari, com més oberts millor ! Perquè el missatge de l’Evangeli té un atractiu especial, una obertura on tothom hi té cabuda, tothom hi té cabuda. Això seria en la línia d’un autèntic ecumenisme, no només de religions cristianes sinó de totes les religions.

-Qui és Déu per mossèn Alemany?

-Mira, hi ha una cosa que jo comento molt i a mi mateix m’ho faig dir: a Déu ningú no l’ha vist mai. Per tant totes les elocubracions que fan sobre Déu són molt aproximades i molt limitades. Perquè … és clar ! El mateix Evangeli diu: “a Déu ningú l’ha vist mai. Déu és amor. Allà on hi ha amor hi és Déu.” Per tant, més aviat s’ha d’anar per aquí. Insisteixo, la millor definició que he trobat de Déu és aquesta que surt a l’Evangeli i que el mateix Jesucrist va dir: “Déu és amor, on hi ha amor hi és Déu”.

Continuarà