Tenia pendent des de feia temps una conversa amb Mossèn Joan Alemany (Sant Sadurní d’Anoia, 1920) i per fi l’he tingut. El fruit serà una entrevista amb una certa profunditat, encara no sé en quin suport la publicaré, potser en algun mitjà o aquí mateix en el blog, s’accepten suggerències.

Seria llarg d’explicar però Mossèn Alemany és una de les tres persones que inicialment van motivar el naixement d’aquestes cròniques. Jo no li havia explicitat les ganes que tenia de descriure el que veia al meu voltant però ell ho sabia.

I és que per alguna cosa va ser director de l’Escola de Periodisme de l’Església (1964-1974), primera gran escola de periodistes catalans després de la guerra civil, i per tant company en la direcció d’estudis de grans cronistes com Manuel Ibáñez Escofet, Llorenç Gomis, Josep Faulí o tutor de tants d’altres com l’Antonio Franco o Salvador Alsius, entre molts més. Així que intuïa les meves inquietuds i sempre que trobava la meva mare pel carrer li deia:

-“Que no deixi d’escriure, que no deixi d’escriure”

… i aquí em teniu donant-vos la tabarra, en part, per “culpa” seva.
Ens ha costat trobar el moment de xerrar a fons però ho hem fet. De moment he triat sis preguntes perquè us en feu una idea i no us empatxeu, i més endavant publicaré tota l’entrevista. La conversa va tenir lloc fa uns dies al seu pis del barri de Sant Gervasi, a la vora de la parròquia de Sant Ildefons de la que va ser rector durant tants anys. A veure què us sembla aquest “avançament”:

-Als setze anys et van cridar per incorporar-te a la lleva del Biberó. Com recordes el front?

Dintre del gran patiment que suposa una guerra, a mi -amb setze anys!- em va servir per veure i descobrir la riquesa del cor humà: no hi havia cap soldat que rebés alguna cosa de la reraguarda, de la seva família, que no ho repartís de seguida entre tothom: pels de la companyia, els del batalló … la gent compartia. I entenies les possibilitats que té l’amor vertader. Això es tocava, no era xerrar, era una realitat palpable. Els anys de guerra van ser una experiència de vida molt intensa, una vivència molt forta. Tenia setze, disset i divuit anys, em va marcar molt.

-Del que t’envolta què és el que més et preocupa?

– Hi ha tanta gent que pateix ! Però de totes maneres, jo tinc una certa confiança que aquests moviments que hi ha de la pau, d’un món més just, d’un altre món és possible cada vegada tinguin més força. I tinc la impressió que aquest sistema actual d’aquest liberalisme econòmic, d’aquesta manera no pot anar més enllà i s’ha de trobar solucions a tots els problemes tan seriosos que apareixen. Perquè si no se’n troben, pot arribar un moment que tot això sigui insostenible ! Aquest desnivell tan gros que hi ha entre pobresa i riquesa. Aquests diferents móns d’aquesta manera? S’hi ha de trobar una solució per força.

-Com veus Catalunya, ara?

-Costa que la gent estigui sensibilitzada en un ideal de Catalunya. Em fa l’efecte de totes maneres que aquest ideal no es perdrà mai del tot, perquè sempre hi ha gent i generacions que el continuen. Fa uns dies va sortir al suplement de Cultura de l’Avui una entrevista a Joan Triadú que explicava: -“El català va ser la meva segona llengua, la primera era el castellà”. Tot això ja ha canviat, sempre hi ha generacions de gent que mantenen la flama encesa. Hi ha moments que sembla que no et facin cas però després es torna a enganxar.

-Quins diaris llegíeu abans de la guerra a casa, a Sant Sadurní ? I quins llegeixes ara?

-Els que llegíem més abans de la guerra eren “El Correo Catalán” i “El Matí”. El meu pare comprava tots dos. “El Correo” era un diari catòlic i de tradició carlina, una mica tancat. “El Matí”, en canvi, era un diari fantàstic, molt obert, demòcrata al 100%, cristià, amb molt de respecte a les coses, molt interessant. A casa un diari compensava l’altre. Ara llegeixo tots els que puc, són tan diferents! Sobretot l’Avui, La Vanguardia, El País i El Periódico, perquè el conjunt dels quatre diaris et fa veure i entendre una mica el que passa.

– Dígue’m una decisió que prendries si fossis Papa de Roma.

– Obertura !!! Acollir tothom. Obrir finestres. No fer guetos, al contrari, com més oberts millor ! Perquè el missatge de l’Evangeli té un atractiu especial, una obertura on tothom hi té cabuda, tothom hi té cabuda. Això seria en la línia d’un autèntic ecumenisme, no només de religions cristianes sinó de totes les religions.

-Qui és Déu per mossèn Alemany?

-Mira, hi ha una cosa que jo comento molt i a mi mateix m’ho faig dir: a Déu ningú no l’ha vist mai. Per tant totes les elocubracions que fan sobre Déu són molt aproximades i molt limitades. Perquè … és clar ! El mateix Evangeli diu: “a Déu ningú l’ha vist mai. Déu és amor. Allà on hi ha amor hi és Déu.” Per tant, més aviat s’ha d’anar per aquí. Insisteixo, la millor definició que he trobat de Déu és aquesta que surt a l’Evangeli i que el mateix Jesucrist va dir: “Déu és amor, on hi ha amor hi és Déu”.

Continuarà