Entrevista a Ken Schroeder, el peregrí Quaker de pas per #BCN: “Viatjo a peu fins a Egipte i porto dues peticions de pau”

[youtube A9UcOSDcKCA]

Fa una setmana  us vaig presentar en Ken Schroeder, un peregrí Quaker de pas per Barcelona en ruta a peu per la pau, des de Portugal fins a Egipte, on espera arribar el 2014. Per dormir utilitza el coachsurfing.

Divendres, per casualitat, me’l vaig tornar a trobar i com que ara ja sabia millor qui és i què està fent vaig aprofitar per saludar-lo i parlar una mica amb ell. Vam seure 5 minuts en un banc de la Gran Via i li vaig fer unes preguntes que podeu veure al vídeo:

– Què fas a Barcelona?

– Estic de pas, caminant en un peregrinatge de pau a peu fins a Egipte. A més, m’interessant molt tots els moviments socials que hi ha en aquesta ciutat, aquestes manifestacions… Passaré per França, Itàlia, baixaré per la costa de Croàcia, entraré a Turquia. D’alguna manera entraré a Israel, Palestina i Egipte, tot i que encara no sé com entraré a Síria.

– Quin és l’objectiu del teu peregrinatge?

– Porto dues peticions, una la lliuraré a Palestina, va adreçada a Hamas i li demano que reconegui l’estat d’Israel i que segueixi resistint però sense violència. L’altra és per al Yesha Council, els encoratjo a aturar les ocupacions de territori i a reconèixer Palestina. L’objectiu fina és arribar a Egipte durant el Masterpiece, que és una celebració que tindrà lloc el 2014, organitzada per una ONG que anima a fer activitats per la pau.  Sempre a peu, serà una ruta llarga…

(Mireu quin fotoreportatge ha fet de l’estada a Barcelona i a Catalunya al seu blog, cliqueu aquí)

Entrevista a Pepe Ribas, fundador d’Ajoblanco: “Necessitem menys hedonisme i més creació de coses que omplin d’entusiasme”

Entrevista a Pepe Ribas, fundador d’Ajoblanco: “Necessitem menys hedonisme i més creació de coses que omplin d’entusiasme”

Vaig conèixer Pepe Ribas fa pocs dies, a la presentació del llibre “Mis postales de Barcelona”, d’Isabel Núñez. Generacionalment he coincidit molt poc amb ell, gens.

Al final de l’acte, a la Llibreria Central del carrer Mallorca de Barcelona, m’hi vaig acostar: “Pepe, m’agradaria fer-te una entrevista”. No sé si heu llegit el seu llibre “Los 70 a destajo” (editat el 2007 i reeditat el 2011), un relat molt parti cular d’aquella època, des del punt de vista del creador del primer i el segon Ajoblanco.

Altres relats de l’època ja els havia sentit i per això m’ha interessat particularment el seu, sovint tan criticat. Pocs dies després de la presentació vam quedar al Cafè de l’Òpera -el lloc el vaig triar sabent que és dels seus preferits- i la conversa va ser molt fàcil i agradable, com veureu a continuació:
– Trobes a faltar els teus pares? Penses sovint en la gent que no hi és?

No, perquè els tinc dintre meu. Tot el que em van ensenyar de valors ho he reformat, però ells em van donar l’educació amb què he crescut.

– Al teu pare, què li agradaria de la Barcelona actual?

Va ser una persona complicada d’entendre per les circumstàncies que li van tocar viure. No havia tingut pare, el meu avi havia mort d’una bala el 1909, just abans de la Setmana Tràgica, a l’estació dels Ferrocarrils de Sarrià, a un baixador que hi havia al carrer Aragó. El meu avi estava creant una indústria de mobles molt important amb artesans de la fusta millor d’Europa.

El meu pare era molt anti gent corrupta, no va cobrar mai dels càrrecs públics que va tenir, no tenia sou. Va viure dels diners de la indústria familiar. D’avui en dia no li agradaria la corrupció i tot el que implica…

Un dia Pasqual Maragall em va portar al Palau Nacional, actual MNAC, i em va recordar molt coses que deia i feia el meu pare. Hi ha una etapa de Maragall, sobretot la primera, en què estava molt il·lusionat amb reformar Barcelona: crear parcs públics a tots els barris que eren fruit de l’especulació, al cinturó industrial. Tenia esperança de canviar-la. Però després amb el ‘superdisseny’, la moda, la propaganda, les subvencions i el turisme, ja no ha estat així.

 

– Si però la pregunta era: què li agradaria al teu pare de la Barcelona actual?

Tota la remodelació que s’ha fet als barris, a la perifèria: crear espais verds, obrir forats, treure degradació. Hi ha una part molt positiva, sobretot a Nou Barris. A Sant Andreu, en canvi, no. Era un barri d’artesans -ell m’hi portava sovint de petit- i ara ja no en queden, d’artesans! Ara els artesans estan a Santa Coloma de Gramanet i són equatorians.

– I a tu, què t’agrada de Barcelona?Haver nascut aquí. Barcelona m’ha donat molt però últimament també m’ha donat disgustos i m’han exclòs. Havent fet dues vegades una revista importantíssima per Barcelona mai no se m’ha reconegut res, al revés! Des del poder se m’ha tractat com un apestat…

Penso que hi ha una casta que s’ha apoderat dels diners públics per destruir el meu país. Jo crec que el nacionalisme ha destruït Catalunya, perquè no queda cap poble autèntic de pescadors… No en queda res! Tot són rotondes, carreteres, franquícies i polígons industrials. No s’ha potenciat allò que de veritat és nostre, no s’ha creat riquesa real, productiva, s’ha creat especulació, bombolles i farsa.

– I sense governs nacionalistes creus que això no hauria passat?

El que vull dir és que hauria calgut un altre nacionalisme, que produís i enriquís. Mi

ra per exemple el paisatge d’Alemanya: allà han reconstruït els pobles tal com eren i es preserven. Tu vas pel camp alemany i està preservat. En canvi, vas pel camp català i està destruït. Si jo estimo el meu país no el destrueixo. Jo no he especulat mai i he estat als millors llocs de Catalunya quan no hi havia res: la meva infantesa a Camprodon, Calella de Palafrugell, el primer retir a Menorca. Quan jo vaig començar a anar a l’Empordà estava absolutament abandonat. Hagués pogut comprar moltes cases i especular però jo només he conservat: he comprat un mas que estava destruït i l’he reconstruït. Vam comprar una caseta a Menorca que era una runa i la vam refer tal com havia estat. Penso que s’ha de preservar, això no vol dir no ser modern sinó preservar la teva identitat, produir els oficis d’una altra manera (fusters, ferrers…) perquè tot això pot acabar sent tecnologia.

Aquí s’ha estudiat molt de màrqueting però s’ha creat poca cosa. I el disseny català és en gran part còpia, fet per crear estatus social, no riquesa real.

– En alguna cosa hem millorat?

Sí, fins a la crisi hi havia molta menys pobresa que abans, ara torna a haver-n’hi. S’ha creat una immensa classe mitjana, molt majoritària. Però el problema és que és molt acomodatícia. Amb una mentalitat massa petita. I per sobreviure has de tenir una opció industrial d’exportació forta perquè sinó no pots pagar pensions, ni seguretat social, ni una bona educació…

Però s’ha millorat molt en qualitat de vida. La salut és increïble com ha millorat, fins ara era el sistema que funcionava millor a tot Europa.

Però per exemple: Barcelona s’està tornant a tancar al mar! Han creat tota una nova muralla d’edificis especulatius (hotels…) i de nou no veiem el mar, sobretot a la part del Moll de la Fusta. Per què passa això?Es va avançar molt durant els anys de la il·lusió però portem 15 anys desfent moltes de les coses que s’havien fet bé.- Quin seria avui el titular de portada d’Ajoblanco?“Huir de la autodestrucción creada. Volver a empezar.

Reconocer errores y crear sentido común. Estimular a los creadores, a los que tienen iniciativa”. Fer una crida a tots els que tinguin iniciatives per crear un nou context social, polític i cultural. Tornar a començar.- I quins temes tindries en llista d’espera?

Sintetitzar el que ens ha passat els últims 35 anys, per entendre on som en aquest món en què hem de viure i sobreviure. Agafar el model alemany i estudiar-lo més. Per triar el millor del model alemany, que és productiu  i sostenible. Són els que ho estan pagant tot, dintre del sistema europeu. Caldria seguir més el model alemany i menys l’anglosaxó, que és molt més especulatiu i de viure del conte i del turisme. Ser realista!

– Que recomanaries a la gent que ha participat del moviment dels indignats?És un procés. Que no perdin la moral, la il·lusió, que continuïn creixent en civisme, van donar una lliçó de civisme. La revolució francesa no es va fer en 15 dies. Són processos que s’obren i crec que la joventut s’està adonant que les coses no anaven per bon camí. Els recomanaria més formació, interrelació, trencar tòpics i crear noves espectatives socials i

culturals.- Però formació ja en tenen, no? Tothom té molta formació…

No, perquè hi ha formació però també hi ha molta deformació, es tendeix a allò que és fàcil, a fer el negoci fàcil i no a pensar en el demà sinó només en el moment. Hi ha excés de cultura de l’hedonisme. L’hedonisme està molt bé però no és una finalitat, és un mitjà. L’educació està malament, la prova és que no tenim productivitat. Tothom espera la subvenció. Fins ara tothom buscava la seguretat, volia ser funcionari o treballar a La Caixa. El risc no existeix en aquest país, tothom té por i tothom està hipotecat.

– Com t’informes?

Des de fa anys no llegeixo diaris espanyols. La televisió no la miro de manera regular tampoc des de fa anys, només el futbol i el que vingui després. No tinc temps i a més la saturació d’informació és molt dolenta. Amb la informació que t’arriba has de ser molt subtil, no ofegar-te, anar al que és essencial, perquè si saps allò que és essencial ja saps els moviment que hi ha.

Pepe Ribas

El gran “diari” per a mi ha estat el fet de viure una temporada a Alemanya,quotidianament, amb alemanys i viatjant per Alemanya i Ucraïna. Intentant entendre el món eslau i centre-europeu, la història del segle XX a Europa. Per a mi això ha estat una manera d’informar-me del que està passant ara, perquè l’actualitat no és informació. A mi no m’interessa saber el que diu el polític de torn avui sinó entendre per on anem, per on va el món. I després, com em situo jo amb la meva comunitat dintre d’aquest món. Per a mi ha estat molt més important el que he vist que el que pugui llegir en un diari. Puc llegir a fons un llibre, perquè té una coherència interna. També és important estar molt obert a altres cultures, a l’intercanvi, perquè és la forma de reforçar-te tu, la dialèctica.

– Llegeixes algun diari de fora?

Die Zeit.

– I webs?

Moltes, multitud. Però a Internet has de tenir un instint i descobrir de seguida on hi ha mentides i on hi ha veritats. Perquè hi ha molta informació. I sobretot, has de trobar informacions partint del teu propi criteri. Però per fer-ho has de tenir una bona formació i aquesta s’aconsegueix amb pràctica, no només amb teoria. I la universitat d’aquí no funciona, s’hauria d’intercanviar molt més. Moltes càtedres estan agafades per “rendistes” i no per gent expansiva. Intenten ficar-te la seva religió al cap en comptes d’obrir-te la mentalitat, que és el que ha de fer una bona educació, perquè t’hi puguin entrar moltes coses i no tancar-te per defensar el poc que saps. Reinventar-te sempre… L’eslogan que ens està matant és: “Conserva el que tens” en comptes de “creix”. Hi ha un sistema que t’atura…

– Què trobes a faltar en els mitjans de comunicació actuals?

Formació, llibertat i no por. Jo en aquests moments no puc escriure un article seriós del que està passant en cap diari. Perquè estic censurat. Truco per publicar articles d’opinió i no puc. No m’agafen el telèfon. Per què? Amb l’experiència que tinc, el que he viscut, el que he vist, el que he creat… és indignant. I de gent com jo n’hi ha moltíssima… El periodista que està al diari el que fa és acontentar el director i això no és llibertat.

– Com t’imagines Espanya i Catalunya dintre de 10 anys? Canviaran coses?

És molt difícil saber-ho perquè passarà el que vulguin els de fora. Nosaltres no decidirem. Ni els espanyols ni els catalans decidirem absolutament res. Aquest és el llegat dels 35 anys de farsa democràtica.

– I qui decidirà… els mercats? Europa?

… no ho sé però en tot cas, nosaltres, no. Aquesta és la gran desgràcia i la gran metàfora del nacionalisme conservador català. Pujol va ser molt cabdillista, com De Gaulle però sense la política republicana i democràtica francesa. Sense “Institute de l’Homme”.

– Què t’agradaria haver fet dintre de 10 anys?

Una gran obra literària. I concloure l’Ajoblanco com un exemple col·lectiu de creativitat, de fer cultura d’una altra manera.

– Aquesta crisi, havia de passar?És que dos i dos fan quatre! Si menjo cada dia sucre, seré diabètic!- Quins són els teus llibres de sobretaula?Ara mateix “El món d’ahir” d’Stephen Zweig. La literatura centre-europea d’entreguerres en general. I els llibres que apareixen sobre la primera i segona guerra mundial.- Del que es fa en cultura, què t’interessa més?

Hi ha pel·lícules molt interessants, documentals fabulosos. Estan sortint llibres d’història molt interessants. M’agrada molt tot allò que tracta la sensibilitat o la construcció de comunitats amb igualtat, llibertat, respecte per l’opinió dels altres… Tot el que alimenta la cultura de respecte al que pensa l’altre sense que m’ofenguin a mi.
– Si et fessin triar una cosa que has perdut, què triaries?

Un amor.
– Un lloc de Barcelona que et doni bon rotllo?El Cafè de l’Òpera, Montjuïc… Tot el que tingui pàtina del temps, que hagi tingut memòria. El Jardí de l’Ateneu… I com a cosa nova, m’agrada molt la biblioteca de la Pompeu de la Ciutadella. Com a espai reconvertit el trobo genial.
– Què li recomanaries a l’alcalde de Barcelona?

Que doni a la gent jove i amb iniciativa espais que s’autogestionin perquè aprenguin models nous per ells mateixos i a la pràctica. Que no els diguin com ha de ser el model. L’anti-Mascarell. Però no en cultura, en tot. Jo vaig aprendre periodisme fent periodisme, no a l’escola. Que potenciï diferents focus de creadors que tinguin possibilitats de fer diaris, empreses, projectes culturals sense un model preconcebut…

– Què els recomanaries als joves?

Menys hedonisme i més creació de coses que els omplin d’entusiasme: revistes, ateneus, petites indústries…

– Però hedonisme també, no?

Jo crec que n’hi ha en excès. Això de la borratxera, del passotisme, tant de futbol… La vida no és un espectacle. S’ha de saber regular. No et pots passar tota l’estona esperant que arribi el cap de setmana! Quan jo feia l’Ajoblanco el millor dia de la setmana era el dilluns! I ningú no ho entenia… Arribava amb força d’investigar, llegir, buscar, amb passió.

– Això només passa si és la teva vocació

Sí però és que la vocació l’alimentes. Te la inventes, amb estímuls…

– Què vas aprendre fent Ajoblanco?

Va ser una atalaia independent. L’única publicació totalment independent, fins i tot de la publicitat: no tenia publicitat. Vivíem del lector que era qui construïa la revista. Les últimes pàgines de la revista es deien “La Cloaca” i van ser com un pre-Internet. Convocàvem els lectors, fèiem col·lectius per tot arreu. Anàvem amb els 600 plens de revistes per universitats, centres culturals i bars rars que començava a haver-hi per tot arreu. Creàvem col·lectius de cinema, teatre, música, d’autogestió. Els hi donàvem un espai perquè fessin un dossier i en fèiem un número especial. Als ecologistes els vam donar diners perquè fessin la primera revista ecològica d’Espanya: Alfalfa.

Vull dir que quan vols, les coses es poden fer. Fins i tot ara, amb gent, jo m’atreviria a treure una revista o el que fos. Però amb gent vol dir gent que no estigués esperant el cap de setmana o la primera pastilla.

Internet és solitari i per això ja tinc la literatura. Però crear en grup sí que ho faria. És que estic molt marcat per l’Ajoblanco, que era una empresa col·lectiva. Sempre vaig donar llibertat, mai no vaig coartar.

– Què fas ara?

Visc a l’Empordà i passo 14 hores cada dia llegint o escrivint, tot i que publico poc.
– Encara ets anarquista?
Sóc llibertari. Vaig néixer llibertari i moriré llibertari. No he traït res del que penso. Segueixo pensant el que pensava. Però sí que moltes coses han canviat. Per exemple: a Catalunya la veig amb futur si té un teixit productiu que exporti però de debò. No em serveix que em diguin: “la meitat del que exporta Espanya és català”. Per a mi això no és motiu. El dia que em diguin: “Estem produïnt per poder ser independents” diré: “¡Vale!” Però que no em comparin constantment Catalunya amb Espanya, ho trobo ridícul, és excusa de nena d’escola de monges…

-Els bons amics són per sempre?

En el meu cas sí perquè valoro molt l’amistat. Vaig renunciar a tenir fills per tenir amics. Jo he estat bastant fidel, He estat molt afortunat, tinc molt bons amics. Com m’informo? A través dels meus amics. El segon Ajoblanco, per exemple, va ser una fàbrica de personatges. Hi van passar més de 4000 col·laboradors…

– Què recomanes per afrontar aquesta crisi?

Generositat, recolzament mutu i emprendre projectes en comú. No hi ha una altra opció. I oblidar el ressentiment i la por a tot allò que és solidari.

(Versión en castellano aquí)

Entrevista / Beli Artigas: “Estem convençuts de la il·legalitat de les obres que comencen avui als museus de la façana marítima de Sitges”

Entrevista / Beli Artigas: “Estem convençuts de la il·legalitat de les obres que comencen avui als museus de la façana marítima de Sitges”

Avui comencen a Sitges les obres de reforma dels museus de Maricel i del Cau Ferrat. Si ningú no ho atura suposarà que la façana marítima del municipi passarà de ser la històrica que veieu a dalt a la pretesament moderna que veureu a sota. Per intentar que això no sigui així i per defensar una restauració que respecti el patrimoni històric del poble es va constituir fa uns mesos la Plataforma “Volem el nostre Sitges” impulsada sobretot des d’Internet per veïns de Sitges. Unes hores abans que comencin les obres hem entrevistat Beli Artigas, historiadora de l’art i una de les principals impulsores de la plataforma.

– Creus que encara s’està a temps de “salvar” la façana marítima, de modificar el projecte o ja no hi ha res a fer?

Si, malauradament avui, un mes abans de la data que s’havia marcat a principis d’any, comencen les obres de remodelació dels museus de la façana marítima de Sitges, és a dir, el Cau Ferrat i Maricel de Mar. Des de la Plataforma estem convençuts de la il•legalitat d’aquestes obres, que en comptes de conservar el patrimoni arquitectònic de Sitges el destrossa, principalment la casa Rocamora i tota la façana de mar, i per aquest motiu estem disposats a portar les nostres denuncies on sigui necessari per a que l’Ajuntament de Sitges, la Diputació de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el Govern d’Espanya aturin aquest projecte.

-Quina resposta està tenint la Plataforma? Esteu recollint moltes adhesions?

Gran part de la població de Sitges desconeix el projecte de reforma i des de la Plataforma intentem explicar-lo a tots aquells que estimen Sitges i que el volen conservar. La Plataforma va iniciar-se primer amb un blog i amb una pàgina a facebook, a la que hi ha adherides gairebé 900 persones, així com les més de 1000 del grup “Salvem el Cau Ferrat”. Però des de fa una setmana estem recollint firmes per poder formalitzar les nostres queixes, i en aquests 10 dies ja tenim més de 300 firmes amb DNI, la majoria via mail.

– Quines accions teniu previstes pels pròxims dies?

Avui esperem que ens arribi l’informe que ha realitzat la Real Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi, un estudi molt complert en el que no sols els acadèmics es mostren contraris al projecte que es va aprovar, sinó que també presenten una proposta de projecte en el que es demostra que no és necessària la passarel•la de vidre i acer, ni destrossar la casa Rocamora…. Aquest serà el nostre acte per demà, donar a conèixer aquest informe que creiem de molta importància. Un resum d’aquest serà enviat a tots els mitjans de comunicació que en algun moment han fet referència a la nostra causa.
En una setmana també tenim prevista una conferència explicativa a la seu del Grup d’Estudis Sitgetans per tal d’explicar el veritable projecte, així com les lleis patrimonials que avalen les nostres crítiques i demandes.

-Què us diu l’Ajuntament de Sitges? No han incorporat cap proposta de la Plataforma?

L’Ajuntament de Sitges com sempre calla i actua a l’esquena del poble. Però no només el consistori sitgetà té aquesta actitud vers les possibles il•legalitats al•legades per la Plataforma… pel mateix camí van les altres institucions públiques que avalen el projecte…. Però ja no ens estranya res, ja que si no es fan cas ni entre ells com escoltaran al poble? Amb això em refereixo a l’informe que va fer l’arquitecte de la Generalitat abans d’aprovar el projecte, en el que es demanava un canvi de la façana marítima de la casa Rocamora proposada pel tècnic firmant de les obres….. doncs aquesta demanda formal va ser obviada totalment en els altres informes oficials!!!

-Per què creus que és tan important aturar el projecte?

Amb una gran exposició sobre la influència de Rusiñol en l’obra de Picasso, i amb la celebració enguany del centenari de l’inici de les obres de construcció del conjunt arquitectònic de Maricel, aquest bell i importantíssim llegat pot desaparèixer per culpa de la supèrbia d’uns pocs que es creuen que la història i el patrimoni d’un poble no té cap importància, i que el futur i la modernitat és el que ells han de fomentar. Doncs no, si són el que són, es deu al nostre passat i aquells que l’han construït.

Però també és important que les lleis es facin complir sempre i més quan es tracta del patrimoni de tots. El Cau Ferrat i el Maricel són espais importantíssim que es troben en un estat de conservació pèssim per culpa de la deixadesa que han patit aquests anys, però la necessitat de restaurar aquests edificis no ha de permetre que es perdi la seva imatge original i que durant molts anys ha estat una de les postals més utilitzades per mostrar la bellesa de Sitges al món.
Per això necessitem que tots els que estimeu el patrimoni arquitectònic català i que reconegueu la importància de conservar-lo, us adheriu a la nostra plataforma, i així ens ajudeu a que no es faci una de les desfetes artístiques i patrimonials més importants dels darrers anys.

Entrevista / Pilar Aymerich, comissària de l’exposició “La Nova Cançó, la veu d’un poble”

Entrevista / Pilar Aymerich, comissària de l’exposició “La Nova Cançó, la veu d’un poble”

Quan a l’octubre vaig entrevistar la fotògrafa Pilar Aymerich em va explicar que estava preparant l’exposició “La Nova Cançó, la veu d’un poble” que s’acaba d’inaugurar al MHCAT. Com que ella n’és comissària, aprofito per recuperar aquell interviu a una de les principals fotògrafes de la transició i companya de treball inseparable de Montserrat Roig. El vídeo el teniu aquí dalt i l’entrevista escrita la podeu llegir clicant aquí.

Entrevista / Beli Artigas: “Estem convençuts de la il·legalitat de les obres que comencen avui als museus de la façana marítima de Sitges”

Espiritualitat / Conversa amb el teòleg Francesc Torralba: “Hi ha una emergent necessitat d’espiritualitat”

[youtube cXCJlxtVkAQ]

No sé vosaltres però jo vaig molt curt de referents espirituals. I per això fa unes setmanes em vaig marcar com un dels objectius d’aquest blog fins a l’estiu parlar amb gent que diu coses interessants sobre el tema, buscar quins poden ser avui en dia els meus referents espirituals si és que n’hi ha i presentar-vos-els. 

Vaig pensar en el filòsof i teòleg Francesc Torralba , autor de molts llibres i sovint present als mèdia catalans. Ell de seguida em va atendre molt amablement al seu despatx del rectorat de la Universitat Ramon Llull, per sobre el Passeig de la Bonanova. Jo no ho sabia però tots dos vam passar per la parròquia de Sant Ildefons i a tots dos ens ha influït molt el pensament i la forma de veure el tema de Mossèn Alemany, que es podria resumir en la frase “obrim finestres”, estar sempre oberts a les noves realitats i que entri aire fresc.

En definitiva em vaig acostar a Francesc Torralba per preguntar-li: avui en dia els que a Barcelona busquen omplir necessitats “espirituals”, a on van? A continuació podeu llegir la conversa que vam mantenir, per quan tingueu uns minuts.

( Ah! Dir que L’Álvaro Martínez m’ha ensenyat a utilitzar el sistema de “llegir més” a Word Press,  per textos llargs com aquest, gràcies Álvaro!) 

(més…)

Esports / La Vanguardia publica la meva última entrevista a JA Samaranch

Esports / La Vanguardia publica la meva última entrevista a JA Samaranch

“Samaranch, última entrevista”. Avui dissabte La Vanguardia publica una part de l’interviu biogràfic que li vaig fer a Juan Antonio Samaranch el 27 de gener passat. En el diari de paper són dues pàgines a Esports, on fem un repàs a diversos aspectes que vam tractar aquell dia i també en una conversa anterior, agrupat per temes. M’agradaria que també la mireu en paper, la maquetació ha quedat molt bé, però si voleu ja podeu consultar el contingut a la web de La Vanguardia, clicant aquí.

(Aquestes últimes setmanes, mentre traduïa i adaptava el text que avui es publica, he anat unes quantes vegades a la redacció de La Vanguardia, gairebé sempre a última hora, més tard de les 8 del vespre. Dimarts hi vaig viure el partit del Barça, hi ha televisions per tota la redacció i els periodistes anaven seguint el partit de reüll. A les 9 del vespre la redacció encara és plena. Ja sé que les redaccions no viuen moments fàcils, però m’agradaria deixar constància que l’ambient de la redacció de La Vanguardia és fantàstic, enganxa, els que hi treballen hi estan molt acostumats i deuen conèixer totes les dificultats, però a mi m’ha semblat una redacció de pel·lícula)

Per cert, els que seguiu aquest blog habitualment veureu que en el fons he fet amb Joan Antoni Samaranch el mateix que faig amb tants altres temes que m’envolten, oi?