Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/cavalcada-2018-1024x768-116383_1080x675.jpg) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php71/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/cavalcada-2018-1024x768-116383_1024x675.jpg) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php71/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1509 Nicabs a la cavalcada

Nicabs a la cavalcada

cavalcada de Reis 2018 BarcelonaA casa no celebràvem gaire el dia de reis. Potser per les influències suïsses del meu pare, suís alemany de formació, els regals els portava el papà Noel el 25 de desembre. Els reis només  ens duien xocolates, caramels i carbó. Parlo de finals dels 70’s.

Però per sort tenia un amic que cada any em convidava a veure la cavalcada des del vaixell del seu avi. Així que el meu primer contacte amb la cavalcada de Reis va ser marítim: anàvem a buscar els reis mar endins i els acompanyàvem en una processó de barques fins al port de Barcelona. Hi vaig anar aproximadament dels 9 als 12 anys.

Després, encara molt jove, vaig deixar d’anar a les cavalcades perquè curiosament els meus pares no hi van mostrar mai gaire interès. Dic curiosament perquè el meu pare és un gran pessebrista i la meva mare s’esforçava ens transmetre’ns la fe. Així que a partir dels 12 i fins als 18 només vaig treure el nas per la incipient i modesta cavalcada de Sant Gervasi i Galvany, que baixava per Muntaner.

D’adult m’he establert al barri de Sant Antoni i el primer any de viure-hi, fa 17 anys, vam descobrir amb sorpresa que la cavalcada passava pel costat de casa, pel carrer Sepúlveda, i que era una meravella també per als adults. Des d’aleshores no me n’he perdut ni una i hem convidat cada any a casa els nebots que estan en edat de cavalcades.

Sense buscar-ho, m’he convertit en un expert de cavalcades! Per exemple sé que el Mag Lari s’ha convertit en el personatge que cada any l’obre, i que el rei negre és el més antic de tots. I em sé les fantàstiques cançons dels carters i la del carbó.

Em posa la pell de gallina veure la gent als balcons: façanes plenes de veïns i convidats que segueixen la cavalcada.

I des de fa uns anys també em posa la pell de gallina veure la diversitat de gent que segueix l’arribada dels Reis, sobretot els immigrants hindús i musulmans del barri i del Raval que -creences al marge- s’afegeixen a la festa de la ciutat i porten els seus nens a veure l’arribada dels Reis.

Aquest 2018, per exemple, un grup de mares musulmanes la seguien darrere meu. Totes elles portaven mocador al cap, però cridava l’atenció sobretot una que duia un nicab. Només se li veien els ulls, que seguien de prop i amb emoció, l’arribada dels Reis d’Orient.

Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/Joan-Subirà-1391794_1080x675.png) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php71/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/Joan-Subirà-1391794_998x675.png) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php71/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1509 El meu record de Joan Subirà, periodista i capellà

El meu record de Joan Subirà, periodista i capellà

Joan Subirà, diari AVUI

Divendres 22 de desembre em va cridar l’atenció veure una pila de llibres que algú havia deixat sobre una fusta al carrer de Sepúlveda cantonada amb Casanova, a Barcelona.

La majoria eren sobre teologia i catolicisme progressista, propis d’algú que havia freqüentat una parròquia postconciliar.  Però el que em va cridar l’atenció va ser que entre el munt de llibres hi havia el de les memòries del periodista i capellà Joan Subirà: Sóc un zero a l’esquerra. El vaig agafar i me’l vaig endur a casar.

Feia molt de temps que no pensava en Joan Subirà! El vaig conèixer com a periodista jove, a la redacció del diari AVUI, els anys 1988, 1989 i 1990. L’aleshores director del diari, Santiago Ramentol, me’n va obrir generosament les portes i un dels primers periodistes adults que vaig tenir la sort de conèixer va ser en Subi, com tothom li deia.

Tenia un sentit de l’humor molt característic, que l’AVUI aprofitava en l’època Ramentol -caracteritzada per donar joc a les portades- per a fer titulars enginyosos. Recordo un que deia: “Ni borsa, ni Barça”, un dia que la borsa s’ensorrava i que el Barça va perdre un partit important!

Aquells tres anys vam coincidir sovint els caps de setmana a la redacció: jo, com a periodista en pràctiques, i ell de cap de guàrdia de la secció de Societat. En aquesta condició, va ser ell qui, per exemple, va repassar el meu primer article signat publicat a l’AVUI, el dia que es va cremar el Pokin’s de Francesc Macià, un ja llunyà 14 d’agost del 1988.

En les seves memòries recorda que va demanar permís als seus superiors eclesiàstics per a entrar a l’AVUI a fer de periodista i el van animar a fer-ho:

“La preparació de l’engegada del diari AVUI va ser el mes de març de 1976, al darrer pis del diari vespertí El Noticiero Universal. Tenia la seu i els tallers a la cantonada dels carrers de Llúria i Diputació. Els redactors hi vam començar a treballar el primer d’abril. I el primer número es va publicar el 23 d’abril de 1976″. Li va tocar signar el primer article de la portada del diari. Com explica Marià Favà a les memòries de l’AVUI, en Subi el volia titular “La policia ja reparteix llenya als vaguistes” però finalment va quedar en un més mesurat “Vint mil obrers del metall en vaga”.

Sorneguer, quan em veia em recordava sovint que el seu pseudònim com a autor de llibres era Guillem del món. Coincidències de la vida, ha mort quatre dies després que jo trobés el seu llibre pels carrers de Barcelona.

Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/caldo3-1024x768-122434_1080x675.jpg) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php71/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/caldo3-1024x768-122434_1024x675.jpg) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php71/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1509 Per Nadal, un plat de sopa per a tothom

Per Nadal, un plat de sopa per a tothom

La sorpresa de la nit de Nadal del 2017 me la vaig trobar en un moment del tot inesperat. Havia decidit sortir a comprar unes mandarines al colmado internacional del carrer Parlament.

Quan passava en bici al costat de la carpa que des de fa vuit anys fa de mercat provisional de Sant Antoni, em va cridar l’atenció un grupet de veïns, en general joves, que arrossegaven un carret del que sortia fum. Al seu costat hi havia un altre grup de persones, sensesostres. El carro portava cartells on deia “Nadal” i un altre que identificava l’acció: “Vols sopa?”.

Eren nois i noies joves del barri de Sant Antoni, que estaven repartint sopa als vagabunds en plena nit de 24 de desembre.

-“No som de cap ONG ni de cap organització, som un grup d’amics que l’any passat vam decidir repartir sopa a gent que dorm al carrer”.

A banda de la felicitació, la pregunta era òbvia: “Ho feu també altres dies o només per Nadal?” No va caldre fer-la, una noia del grup la va contestar abans:

-“Ens estem plantejant fer-ho periòdicament. de moment avui ho fem per segona vegada i ja veurem. Vols que t’avisem si hi tornem?”

Vaig dir que sí i vam quedar que m’escriurien. Bravo per la iniciativa així en un barri, el de Sant Antoni, que té molts veïns que dormen als racons i als caixers.

Al 24: “Comprueben si les han robado algo”

Pujo al 24 a l’Avinguda Príncep d’Astúries. És l’autobús que puja i baixa del Carmel fins a la Ronda Sant Pau i que fa un recorregut extraordinari: passa davant del cinema Floridablanca i plaça Universitat, puja per Passeig de Gràcia i Gran de Gràcia, passa prop del Park Güell i et deixa en ple Carmel. I viceversa, baixant per Príncep d’Astúries.

A la parada de plaça Molina puja un senyor al bus i crida:

“Comprueben que no les hayan robado nada. Acaban de bajar tres señoras que estaban robando en el autobús”.

La gent posa cara de circumstàncies i tothom comença a comprovar si li han robat alguna cosa. Jo faig les tres comprovacions habituals, que es resumeixen en tres moviments, un a cada butxaca: cartera, mòbil, claus.

-“Què passa, què passa”, em diu el nen.

-“El senyor que ha entrat és un policia de paisà. Hi havia tres senyores que robaven. T’han robat alguna cosa?”

Diu que no i tots dos ens girem a mirar cap al carrer on, efectivament, tres dones estan sent registrades per la policia.

El secreta torna a pujar al bus i pregunta: “A algú li han robat alguna cosa?”

Tothom diu que no. El conductor insisteix i davant la confirmació que a ningú li falta res torna a engegar l’autobús i reprèn el trajecte.

-“És que el bus ve del Park Güell i pugen a robar els turistes”, raona una senyora entrada en edat i que sap de què parla. Davant seu seuen uns estrangers que tot just ara comencen a entendre alguna cosa. La dona els ho explica no en anglès sinó amb mímica.

El turista s’aixeca espantat, ara que ja hem deixat la policia i els fets enrera. Fa el mateix repàs que jo a tres butxaques. Per sort, arriben tard a les comprovacions però tampoc no els han robat res a ells.

L’olor a mandarina

Al novembre estem en plena època de mandarines i l’olor d’aquesta fruita apareix quan menys t’ho esperes. És una olor potent, que al principi sobta. Després dius: “Ah, mandarines!” i busques dissimuladament, sense cercar complicitats que puguin ser delatores, qui la pot estar menjant.

És el company de feina que tens al costat però que no veus perquè te’n separa una prestatgeria? El conserge de l’edifici? La passatgera que s’asseu al costat al bus? Sovint, quan identifiques la persona i li ho fas saber, qui se la menja te n’ofereix un grill. La mandarina és una fruita fàcil de compartir.

L’olor de mandarina no és pudor, és olor, però és forta i ho impregna tot: les mans, els llavis i en general tota pell del cos no vestida. I la roba, és clar: el jersei, la camisa, els pantalons…

A qui no li agradin les mandarines l’olor sí que li pot semblar pudor i li pot molestar, però no acostumen a queixar-se.

Per a mi la mandarina és un tresor. En època de poca fruita n’intento tenir sempre a casa. Són sanes, ben triades són de gust exquisit i econòmiques, com gairebé tota fruita de proximitat i de temporada. A la Boqueria i al Mercat de Sant Antoni van a euro i mig o dos euros el quilo.

Hi he pensat avui quan sortia per dinar de l’edifici de la feina: a la planta baixa he notat aquella olor tan inconfusible, i només hi havia una persona que en pogués estar menjant: el conserge. El seu cos quedava mig amagat rere la taula de l’entrada, però l’olor ho deixava clar: estava menjant mandarines, i que li aprofitin!

Es completa la xarxa ortogonal de busos a Barcelona

Mentre espera el V11 a la parada d’Urgell per anar del barri de Sant Antoni al de Galvany vaig veure que un noi jove estava informant els usuaris dels busos de la imminent desaparició del 37, que durant desenes d’anys ha unit el centre de la ciutat amb la Zona Franca.

El que era graciós és que el noi, que en teoria havia d’informar, despotricava del canvi. Es veu que tots els usuaris se’n queixaven i ell va acabar tan convençut com els viatgers que el canvi era nefast:

“És veritat, per què el treueu?” li explicava a un senyor que se li havia queixat. “Jo per mi ho han fet amb…  Hi ha gent que haurà d’agafar 2 busos verticals i dos d’horitzontals! Trigaran molt més!”

I rematava: “(l’empresa) perdrà diners amb el canvi perquè molts viatgers passaran a agafar el cotxe.  Ja van fer una mani, eh?. I per anar a Mercabarna tb anava be”.

“El metro? D’aquí a que l’inaugurin… ”

“Dubto que qui ha pres la decisió agafi el transport públic. A mi sincerament m’han decebut. Et donen una formació però després arribes a la parada i et trobes una altra cosa. T’has de justificar contínuament”.

“I és que era un bus que anava bé a adults i joves! Comunicava tota bcn amb la Zona Franca. I mira que diuen: “la xarxa de bus que uneix…”

Vaja, que TMB hauria d’escoltar més alguns dels seus joves treballadors…