Més de 200 conferències dels 70’s i 80’s ja estan disponibles ‘online’ a l’Arxiu de la paraula, presentat avui a l’Ateneu

Més de 200 conferències dels 70’s i 80’s ja estan disponibles ‘online’ a l’Arxiu de la paraula, presentat avui a l’Ateneu

photo (9).JPG

Voleu escoltar una conferència de Maria Aurèlia Capmany? O preferiu Josep Termes? O Ricard Salvat parlant de Lorca? L’Ateneu Barcelonès ha presentat avui l’Arxiu de la paraula, un portal d’accés gratuït que recollirà progressivament més de 3000 conferències històriques que personatges rellevants han fet a l’Ateneu des de 1970 i que han passat d’estar plenes de pols a estar digitalitzades i ser d’accés ‘online’ i gratuït.

Ramon Alcoberro, bibliotecari de la Junta, i  el professor d’història Carles Santacana han presentat avui els primers arxius ja publicats, més de 200 conferències realitzades en la dècada dels 70’s i 80’s. El recull és tan divers com transversal ha estat tradicionalment la celebració de conferències a l’Ateneu. Avui a la sala hem sentit la veu del president Tarradellas recordant Lluís Companys, la de Montserrat Roig explicant com hem perdut amb els tanatoris els comiats íntims i tranquils als morts i també la del recentment desaparegut Max Cahner.

“És un maridatge de la història recent amb les noves tecnologies” ha explicat Carles Santacana. Ramon Alcoberro s’ha mostrat molt content: “L’Ateneu retorna a la societat el que d’ella ha sorgit” i “d’aquí en podrien sortir moltes tesis doctorals”. També ha agraït la gran implicació dels treballadors de l’Ateneu en un projecte que compta amb molt poc pressupost, però que es considera de gran interès.

Està previst que cada any s’incorporin unes 150 conferències fins que es pugui completar l’arxiu.

Proposta: un monument a Constantino Romero al Museu Olímpic o a l’Estadi de Montjuïc

Proposta: un monument a Constantino Romero al Museu Olímpic o a l’Estadi de Montjuïc

Constantino Romero

Per a les generacions que vam viure Barcelona 92, la veu de Constantino Romero va íntimament lligada a la veu dels Jocs Olímpics. Aquella veu potent per a un moment que ho va ser molt de potent. Des que va morir fa uns dies als 65 anys li he donat voltes a quin homenatge li podríem fer els ciutadans de Barcelona. La meva conclusió és que pel que ha representat mereix un monument amb veu al costat de l’Estadi Olímpic o dins del Museu Olímpic Joan Antoni Samaranch, de Montjuïc. Vaja, que amb tota la modèstia del món llenço la proposta d’un monument o un espai dedicat a Constantino Romero i a la seva veu, allà on tant ens va fer vibrar: a la muntanya de Montjuïc.

Intervenció sencera d’Itziar González als Jesuïtes de Casp: “Els ciutadans connectats i la re-volta”

Intervenció sencera d’Itziar González als Jesuïtes de Casp: “Els ciutadans connectats i la re-volta”

blogCiJ.JPG

La sala d’actes dels Jesuïtes de Casp es va omplir ahir -en plena rua del Barça!- per escoltar l’arquitecte i urbanista Itziar González, l’ex-ministre d’Indústria i Energia Joan Majó i el professor de Dret Constitucional de la UB Gerardo Pissarello.

El tema era el suggerent “Reforma o ruptura”  i convocava Cristianisme i Justícia. Vaig arribar just quan començava a parlar Itziar González i de moment no tinc temps de transcriure tot el que va dir, de fet és gairebé impossible perquè el que va fer és desgranar tota una tesi sobre  el que ha passat fins ara i el que creu que seria bo que passés a partir d’ara. Itziar González és una de les veus crítiques més potents d’aquest país i per a mi de les més lúcides i realistes.

El vídeo és llarg però us el recomano: mereix molt, molt la pena i és molt difícil de resumir. Imprescindible per als que voleu estar al dia de les coses que es couen en aquest país.

[youtube 45Xsbjx8D8U]

 

 

Manuel Carrasco i Formiguera homenatjat a Burgos i Montjuïc 75 anys després

Manuel Carrasco i Formiguera homenatjat a Burgos i Montjuïc 75 anys després

Foto del Twitter de @xaviercapicua

Aquesta setmana s’està recordant Manuel Carrasco i Formiguera, dirigent d’Unió Democràtica afusellat a Burgos el 9 d’abril de 1938. Un dels exemples més paradigmàtics del drama que es va viure a Catalunya amb un sector social perseguit per la FAI primer i pel franquisme després. Per mi l’important del que s’està fent aquesta setmana és que malgrat el pas del temps perduri la memòria d’herois com Carrasco i Formiguera la memòria dels quals s’hagués pogut perdre en el temps. Des d’aquí el meu humil reconeixement a una persona que tinc present des de ben jove i que ara tinc especialment present gràcies a la proximitat d’un dels seus néts, en Xavier Carrasco.

 

Primeres memòries de Lluís Foix: “Sóc un barceloní d’adopció molt agraït, perquè Barcelona és llibertat”

Primeres memòries de Lluís Foix: “Sóc un barceloní d’adopció molt agraït, perquè Barcelona és llibertat”

Lluís Foix i Joan Margarit

El periodista Lluís Foix ha presentat avui ‘La marinada sempre arriba‘, les seves memòries d’infantesa a Rocafort de Vallbona (Urgell). Ho ha fet a la sala d’actes de la Casa del Llibre de Rambla Catalunya i l’ha fet acompanyat el poeta Joan Margarit, que li ha dedicat el poema ‘Murs de pedra en sec’.

[youtube 9xBHdH5Ccy4]

Qui va ser director, director adjunt i subdirector de La Vanguardia, ha introduït el seu llibre així:

-“El que he intentat és començar del fons, de la joventut, amb unes vivències que no són necessàriament precises: no és un llibre d’història ni unes memòries sinó mirades impressionistes sobre una infància en un món de postguerra, apartat de la ciutat, on hi havia molta precarietat, on no es menjava tot el que es volia, on l’horitzó era molt magre, on no hi havia llibertat però malgrat tot la gent de la meva generació vam lluitar, vam sortir endavant i hem arribat on hem arribat -bé o malament, tothom ha arribat on ha pogut-“.

“És un record primer del paisatge. D’un paisatge d’una part del país no gaire transitat -i espero que no ho sigui massa, perquè quan hi va massa gent els espais perden el seu encant: espais de sequera, de glaçades, de sols tòrrids a l’estiu, de freds forts a l’hivern. Un país on la pagesia ha tingut un paper molt important. Si alguna vegada tenen oportunitat de donar un tomb per la Vall del Corb veuran que és un territori endreçat, les coses estan bastant endreçades. Amb la cultura del “terme”, que és on els nostres avantpassats van passar més hores per fer les terres conreables”.

“Hi ha un moment del llibre -ha continuat Foix- on explico la impressió que em va causar veure com un oncle meu plorava perquè el fred havia mort la vinya, a tots ens han passat coses així, són les que queden. Està relacionat amb aquest paisatge tan arreglat no perquè s’hagi creat així sinó perquè l’home ha posat les coses al seu lloc: les vinyes ben arrenglarades, els olivers ben plantats…”

“Això és el que intento descriure amb una certa emotivitat. Ho he escrit en quatre mesos i hi he posat molta emoció perquè és la meva visió d’uns temps. En Rafael Nadal va titular el seu llibre ‘Quan érem feliços‘. No sé si ho érem però jo m’ho vaig passar molt bé! I també quan vaig arribar a Barcelona i vaig conèixer alguns companys i amics com en Lluís Permanyer o l’estimat Jaume Arias i d’altres que estan aquí, que em van ensenyar un altre món, els estic molt agraït”.

“Sóc un barceloní d’adopció molt agraït, perquè la ciutat -i Barcelona en concret- és llibertat. El poble és intimitat. A Barcelona i al món he trobat un lloc on es podia viure lliurement”.

“Acabo fent un reconeixement als meus avantpassats (especialment pares, avis i branques familiars que es desprenen de les cases pairals) i als del món rural en general, que ha fet Catalunya, tots venim d’alguna manera d’allà. I també, als os mestres que  em van ensenyar tot el que sé -el meu coneixement neix d’allà, tota la resta va al damunt-. Espero poder continuar altres vivències. Gràcies!”

[youtube lkTsKgkCrIA]

Just abans el poeta i amic seu Joan Margarit li havia dedicat els versos de ‘Murs de pedra en sec’ que podeu sentir en aquest vídeo…

[youtube 65hGPnsklsc]

Margarit, sobre el llibre de Foix, havia dit:

-“Foix suggereix sempre molt més del que diu. Relatant una infantesa amb l’ajut d’una prosa que com la dels seus mestres en resulta una expressió clara i dura d’un temps -la postguerra- i d’un lloc -la Catalunya rural-. I des d’aquí -i aquest és un altre dels seus mèrits- ens desvel·la com són encara de profundes les nostres ferides. Els estic recomanant un llibre que fa el que ha de fer sempre la poesia i només de tant en tant fa la prosa: assolir que el lector o la lectora en llegir-lo es digui: aquest o aquesta sóc jo!”

Lluís Foix dedica el seu primer llibre de memòries “al pare i la mare, i a la gent de Rocafort de Vallbona de tots els temps”. Els capítols són molt suggerents: “Les olors de la casa vella”, “El primer mestre”, “A l’escola en bicicleta”… Ja n’esperem la segona part!