Francesc Marc Álvaro sobre Gaziel: “Com deia Ibáñez Escofet, era un pensador de l’actualitat”

El vídeo recull la intervenció que el periodista Francesc Marc Álvaro va fer sobre Gaziel durant la presentació del llibre Gaziel: ¿seré yo español?, que va tenir lloc el dos de març del 2018 a la sala d’actes Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. Francesc Marc Álvaro és autor del pròleg del llibre, un volum que recull el centenar d’articles que Agustí Calvet, Gaziel, va publicar al diari El Sol de Madrid entre els anys 1925 i 1930. Transcric a continuació la seva intervenció:

“Gaziel és un gran periodista que les noves generacions han de descobrir perquè ens interpel·la. Esperem que aquest llibre tingui un llarg recorregut també fora de Catalunya, que sigui un motiu per al debat a Madrid, a Sevilla, a València, a Bilbao… Que tal com ell volia hi hagi un debat peninsular, fins i tot tal com ell volia també a Lisboa, tot i que no sé si això no és demanar molt. Que ens permetés oxigenar aquests debats polítics, que tendeixen a enrarir-se, amb una mirada que des d’ahir parla d’avui. Gaziel ha estat definit de moltes maneres, però un altra gran periodista, Manuel Ibáñez Escofet, el va definir molt bé dient que era “un pensador dels fets que ha marcat la història”. Un pensador de l’actualitat.

Gaziel sabia transformar el que passava al seu voltant en un tipus de relat que ens feia pensar. Transcendia l’anècdota i anava més enllà. A Gaziel el movia un imperatiu cívic, que en un temps de Fake News com l’actual cal recordar: el periodisme té un imperatiu cívic que cal practicar: intentar que les coses surtin millor, que la gent visqui millor, que hi hagi més concòrdia i acord que discòrdia. I més justícia, l’equilibri entre el consens i la justícia, que no sempre va junt. Però el seu drama literari, periodístic i cívic és que és una veu solitària, no troba a l’altra banda ningú que li doni la rèplica de nivell, és una veu solitària, un home en terra de ningú, perquè quan s’adreça als il·lustrats, als liberals, a la gent progressista espanyola no té grans respostes. Tot i que cal destacar que l’acullin en un diari de Madrid en aquells anys, els de la dictadura de Primo de Rivera. Però no té al davant ningú que li doni una rèplica.

A la vegada hem de dir que la seva història és molt trista: més endavant advertirà de l’arribada de la guerra civil, de que el sectarisme i la manca de punts de contacte portaran al desastre, però tampoc ningú li fa cas. I després trobem un Gaziel desenganyat de la postguerra, quan escriu les seves memòries, les Meditacions en el desert.

“Seré yo español” ens dóna la foto del Gaziel que encara és positiu i vol canviar les coses, i canvi les memòries de postguerra mostren un home que ha predicat una altra Espanya i no se n’ha sortit. Gaziel creu sempre en la reforma però acaba els seus anys pensant que no se n’ha sortit.

Al pròleg el comparo amb Walter Lippmann, el gran periodista nord-americà de la mateixa generació que Gaziel, i els comparo perquè ens posa dos visions, ens permet estudiar Gaziel comparant-lo amb altres grans de la seva època. Quina és la gran diferència? Són el mateix: grans orientadors de la societat que estan al marge dels partits però que són gans ‘insiders’, guies d’opinió i homes que marquen tendència. Però, on és la gran diferència? Mentre que Walter Lippmann té vida periodística fins al final de la seva vida, perquè la societat nord-americana no és perfecte però és democràtica, la vida periodística de Gaziel s’acaba l’any 1939. Podríem dir que Gaziel és el nostre Lippmann truncat i això dol perquè subratlla el desastre col·lectiu de la nostra història, que amb la guerra va malbaratar moltes coses.

Per acabar, dues coses: des del punt de vista polític la majoria de les preguntes que es fa Gaziel en aquests articles no s’ha contestat. La gran pregunta de si és possible fer una Espanya diferent no s’ha contestat satisfactòriament. En el pitjor dels casos algú contesta que no, però és una pregunta pendent. L’altra és si es pot ser espanyol d’una manera catalana, que també és una gran pregunta que fa ell directament quan s’interroga “¿Seré yo español, amb les meves maneres de fer?”.

En Gaziel, per diluir una mica el debat i fugir de la frontalitat posava a dins els portuguesos, tot i que els portuguesos ja tenien resolta la seva situació i no segurament no volien tornar a dependre de Madrid. Però Gaziel ho deia perquè tenia al retrovisor el poeta Joan Maragall, que va ser un gran campió de la idea de l’iberisme. Però sobretot perquè pensava que en un context europeu la península era una unitat cultural de fet, que tenia tres nacions al seu interior: els castellans, els galaico-portuguesos i els catalans. I que això podia fer una unitat des de la diversitat. En el context en què ens trobem ara ja veiem que la prèdica de Gaziel ha arrelat poc i no hi ha ningú que avui això ho pugui defensar. Tant de bo algú s’hi enganxi!

Gaziel va rebre l’oferta de la propietat d’El Sol, diari dirigit intel·lectualment per Ortega y Gasset, per fer pedagogia de Catalunya a Madrid. Quantes firmes de Catalunya poden fer això, avui, en mitjans de Madrid? Quants mitjans de Madrid acullen firmes de periodistes catalans que els hi diuen allò que no els agrada? Perquè el que deia Gaziel no era còmode: parla d’imperialisme i d’una visió castellana tancada. En diaris impresos de Madrid cap, en algun digital sí que hi ha alguna firma catalana. És un drama que avui en un context de polarització i d’irritabilitat una veu com Gaziel no té plataforma per parlar i fer pedagogia. No hi ha un diari com El Sol ni la possibilitat que una veu com la de Gaziel hi pugui escriure”.

Benito Oliver-Rodés (1929-2017). Farmacèutic: el senyor de les aigües

Benito Oliver-Rodés (1929-2017). Farmacèutic: el senyor de les aigües

Benito Oliver-Rodes
Reprodueixo aquí l’obituari que em va publicar La Vanguardia en morir el meu tiet (i padrí!), Benito Oliver-Rodés. Quan era petit em portava a passejar per la ciutat, especialment durant els dies de la Mercè, quan li encantava visitar la fira del vi. Diria que en aquella època (primers 80’s) es feia a Passeig de Gràcia, a l’altura de Gran Via. És el meu adéu a un home savi amb qui he tingut el luxe de compartir família i època.
“Anàlisi química: Laboratori Dr. Oliver Rodés”. ¿Qui no ha llegit aquesta frase alguna vegada a l’etiqueta d’una ampolla d’aigua mineral? Benito Oliver-Rodés Clapés, tercera generació al capdavant del laboratori i qui va decidir especialitzar-lo en anàlisi d’aigües, va morir dijous a Barcelona, a l’edat de 87 anys.
Havia nascut el 9 d’agost de 1929 a la mateixa ciutat. Els seus pares vivien al carrer Molins de Rei, actual carrer Madrazo, entre Muntaner i Santaló, en una casa que encara existeix.
“Ens vam mudar a la Gran Via i més endavant a un passatge de la Bonanova”, m’explicava l’any 2010 quan, ja gran però encara bé de salut, el vaig entrevistar al pis on ha viscut amb la seva esposa Maria Victòria Sen des que es van casar l’any 1963 i on van tenir tres fills.
L’any 1936 els seus pares el van inscriure a pàrvuls als Escolapis de Diputació, però va esclatar la guerra civil i va sortir de Barcelona en un vaixell que portava refugiats a Marsella. Va passar la guerra amb les seves germanes i amb la mare a París.
Acabada la guerra es van retrobar amb el pare a Barcelona i va tornar als Escolapis del carrer Diputació, on va ser company de classe de qui seria polític del PSUC, Antoni Gutiérrez Díaz.
Va estudiar Farmàcia per vocació a la UB, on va establir amistat amb tota una generació de companys de carrera com Josep Esteve, Joan Uriach, Marisol Rocha o Lluís Miravitlles.
El seu avi, Benito Oliver Rodés, havia obert l’any 1902 una farmàcia amb un laboratori d’anàlisis químiques al carrer Roger de Llúria 15. Anys més tard va traslladar el laboratori al carrer Consell de Cent 306. També el seu pare, Benito Oliver Suñé, gran excursionista i melòman, va entrar al laboratori i hi va introduir la microbiologia alimentària.
L’ara desaparegut Benito Oliver-Rodés va començar la seva carrera professional a la Societat General d’Aigües de Barcelona, on va treballar uns 20 anys:”Degut al creixement de l’àrea de Barcelona, l’aigua del riu Llobregat empitjorava constantment i vam haver de treballar molt per a assegurar-ne la potabilitat agafant mostres d’aigua riu amunt, fins a les fonts del Llobregat”.
L’any 1974 es va incorporar al laboratori familiar i va apostar per centrar l’activitat en l’anàlisi d’aigües: “A Barcelona hi havia laboratoris importants d’anàlisis clíniques i industrials. Però no hi havia cap laboratori independent d’anàlisi d’aigües, que fes les coses a fons. A més, cada empresa d’aigües minerals embotellades tenia el seu petit laboratori, però la legislació era cada vegada més exigent, obligava a fer més anàlisis i en laboratoris externs”. Es va abocar professionalment al laboratori, la seva passió, i el temps li va donar la raó.
El novembre del 2003 va llegir el discurs Reflexions sobre 100 anys d’anàlisis microbiològiques i fisicoquímiques, amb què va ingressar com a acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya.
De caràcter més centre-europeu que mediterrani, potser per l’ascendència alsaciana de la seva mare, era savi també en moltes branques del coneixement com la música clàssica i molt especialment la història i la geografia catalanes, país que coneixia pam a pam i cim a cim.

Nazario presenta les seves memòries: “Retrato la vida amb els amics a la Barcelona underground dels 70’s”

El cafè Ocaña de la plaça Reial es va omplir fa uns dies dels amics de Nazario (Castilleja del Campo, 1944), en la presentació de les seves memòries de la Barecelona underground dels 70’s, Una generació que a mi em queda a prop però que en realitat desconec bastant, només vaig reconèixer en Pau Riba. Representants de cada generació escriuen les seves memòries quan es van veient grans. Als 80’s i 90’s ho feien els republicans que havien tornat als 70’s ja vells a acabar la seva vida al país del que havien estat expulsats. Ara els toca als que als 70’s van trencar motlles, i Nazario n’és un gran exemple.

Al vídeo podeu sentir el que va explicar, que transcric a continuació:

“Fa uns anys vaig escriure La Barcelona de los 70 vista por Nazario y sus amigos, una espècie de retrat de la ciutat: del teatre, de la música, dels hobbies que teníem, del que ensa agradava fer.

En canvi Nazario. La vida cotidiana del dibujante underground és un retrat dels amics, dels meus amics i de la vida que fèiem a la Barcelona dels 70’s. Des que arribo a Barcelona fins els 90’s en què comença la ‘Barcelona posa’t guapa’ i l’especulació, ens obliguen a comprar les cases. Retrato el mòbing immobiliari perquè jo el vaig viure, em van posar entre l’espasa i la paret: “O compres el pis o fots el camp” i vaig haver de comprar-lo. Aquest llibre de memòries acaba en aquest punt.

Li vaig passar a Jorge Herralde més de mil pàgines, tota la meva biografia des de la infantesa fins a l’època actual, poc abans que morís el meu amic. Però Herralde em va trucar i em va dir que era massa: “Això va per capítols, per volums: n’hi ha un de la infantesa; un de la Sevilla de quan surts de l’armari, totes les vivències abans de venir a Barcelona…”. I em va recomanar començar pel de Barcelona, la història underground i dels còmics dels 70’s, que és pel que se’t coneix més. Per això s’ha editat aquesta part de la meva vida, queden pendents les altres parts.

No em censuro gens, explico totes les anècdotes que són de domini públic de tots els amics, Sí que he evitat anècdotes que he considerat que no estava bé explicar-les. Però la majoria d’anècdotes són coses que sap tothom, és una espècie de xafardeig dels amics dels 70’s. Explico una mica de la vida d’Ocaña -hi ha unes 40 pàgines de la vida d’Ocaña- perquè era el meu amic, vivíem molt junts i hi havia molta connexió de la seva vida amb la meva. El mateix passa amb la vida de Camino; i sobretot la vida quotidiana amb l’Alejandro, el meu company: els menjars que fèiem junts, els treballs que ell feia de jardineria a la terrassa -que jo he heretat, com a obligació de mantenir els arbres i les plantes que ell cuidava-.

El més important de la meva vida és que sempre ho he passat bé, o he procurat passar-ho bé, en totes les fases de la vida, les he viscut al màxim: tocant la guitarra des que vaig anar a Morón de la Frontera; a Barcelona vaig dedicar-me a fer còmics fins que vaig considerar que havia arribat a un refinament tal que em semblava inútil seguir. I m’havia semblat malament exposar a les galeries, jo volia publicar i que ho veiés tothom…”

 

Rosa Regàs al CCCB: “Aquest és l’Oriol Bohigas de qui em vaig enamorar!”

Rosa Regàs al CCCB: “Aquest és l’Oriol Bohigas de qui em vaig enamorar!”

Homenatge a Oriol Bohigas

El 14 de desembre l’arquitecte Oriol Bohigas va rebre un homenatge al CCCB, amb motiu dels seus 90 anys i de la publicació del llibre  Elogi de la modernitat , una tria que Ignasi Aragay, director adjunt del diari ARA, ha fet de 41 articles escrits per l’arquitecte entre el 1951 i el 2013.

En principi no hi podia anar però a casa em van enviar a fer un encàrrec a La Bolsera del carrer Xuclà i ho vaig aprofitar per desviar-me un moment, entrar a l’acte i fer unes gravacions amb el mòbil.

En l’acte hi participaven a més d’Ignasi Aragay, l’escriptora Rosa Regàs, el filòleg Jordi Amat, l’arquitecte Jordi Garcés i el Conseller de Cultura Ferran Mascarell.

Vaig enregistrar part de les intervencions de Rosa Regàs i de Jordi Amat, de moment he transcrit les de l’escriptora.

Després de sortir de l’acte abans que acabés per arribar a La Bolsera a temps, vaig passar un moment per l’Ateneu Barcelonès. Es va donar una curiosa coincidència, quan jo entrava també ho feia un senyor anglès, elegant, que li va preguntar al porter: “Vaig a un acte a la sala Oriol no-sé-què…” Em va cridar l’atenció aquella frase just quan encara durava l’homenatge al CCCB. I amb tota la gràcia que vaig saber li vaig fer saber al senyor anglès que aquell senyor Oriol no-sé-què és una de les persones més respectades de la ciutat i que just en aquell moment li estaven fent un gran homenatge. “Ah sí? Sala Oriol Bohigas” va dir, i va pujar a l’ascensor direcció a la sala d’actes de l’Ateneu, que efectivament porta el nom de qui en va ser president i gran renovador.

Transcric a continuació la intervenció de Rosa Regàs, admiradora, gran amiga d’Oriol Bohigas, membres tots dos del que va ser la Gauche Divine de la ciutat.

Va dir Rosa Regàs:

“Mentre pujava l’escala se m’ha acudit una poesia cursi que deia la meva tia que li dedico a l’Oriol Bohigas i a la seva família:

Són 90 anys passats d’una volada,
gravats al fons del cor,
de vida acompanyada,
i amb moltes branques per a deixar record.

L’any (19)25 tot era una promesa,
i enguany tot són realitats,
fa 90 anys només Oriol que has començat!”

És una mica el que tots pensem de la vida d’Oriol Bohigas. Ha visvut tota la vida amb un urbanisme amable i carinyós amb tothom.

La primera qualitat és la infinita capacitat de treball que té. No he vist mai algú que després d’una “juerga” vagi a casa seva i es passi dues hores escrivint! Tampoc algú que sigui capaç d’anar d’una reunió a una altra sempre empès per les idees que defensava i pels infinits projectes que tenia!

Una segona característica de la personalitat d’Oriol Bohigas és la barreja de tot amb tot: era arquitecte però al mateix temps era polític; i protestava però tenia idees… No hi havia manera de definir-lo  amb una cosa determinada. El vam definir tots com a arquitecte, que és el que era, però ens parlava d’arquitectura d’una manera que tots l’enteníem i ens ajudava a disfrutar de l’arquitectura.

La tercera característica, el coneixement brutal de la ciutat de Barcelona. Se sabia la ciutat, però no només des del punt de vista arquitectònic, també des de l’històric…

Quan la gent va començar a parlar de democràcia, ningú no sabíem el que era ni com funcionava un sistema democràtic. En canvi l’Oriol Bohigas ho sabia perfectament: el que eren els diputats, com s’elegien, com eren les lleis electorals i quines estaven bé o malament!

Les persones que estàvem al seu voltant n’anàvem aprenent i ens anàvem convertint en persones cada vegada més sàvies!”

“Un dia Oriol Bohigas ens va explicar la diferència que hi havia entre les idees i les creences. Això ara tothom ho sap, però en aquell moment no ho sabíem. Ho va explicar arran d’una discussió sobre religió. Tots teníem encara, d’alguna manera, un peu posat damunt de la religió. I per poder veure exactament quin era el problema que ens feia patir ell es va treure de la màniga el que eren les idees i el que eren les creences, i ens va explicar que les idees són aplicables a tothom, a tota la humanitat; i que en canvi les creences només ho són a una comunitat: la moral, les tradicions, les banderes… Segurament s’han fet definicions millors, però no més clares ni més evidens per a poder fer front al que era la religió en aquell moment, quan encara estàvem dominats no només per la dictadura sinó també i d’una manera tremenda, per la religió”.

“L’Oriol Bohigas tenia un compromís basat en la lucidesa, en la manera real de poder veure els problemes. Per això el seu compromís no era només polític o cultural, era general com ho era en totes les coses. Ens podia ensenyar el que havíem de mirar d’un quadre, o fer-nos una crítica d’un llibre sempre des del punt de vista del compromís. Però també podia parlar d’una idea política…”

“Quan Franco s’estava morint nosaltres sabíem que vindria la democràcia però no sabíem què hauríem de fer: ‘què farem?’. L’Oriol Bohigas ens va explicar el que hauríem de fer i com serien les eleccions. Fins i tot vam fer unes eleccions de model i tots vam votar. L’Oriol va sortir escollit “alcalde de Barcelona” tot i que després mai no ho va ser! Totes aquestes coses em van fer entendre que el compromís és una base per anar per la vida perquè és una base per a saber i que ningú no et pugui dir el que no és, que no et puguis convertir en un esclau. Que les manipulacions no et facin efecte. Perquè estàs tan acostumat a intentar veure les coses tal com (i no tal com te les expliquen) que acabes tenint el teu propi criteri.

I criteri és el que tenia l’Oriol. I el defensava de la manera més divertida que he vist mai. Podia estar per exemple en un sopar i si hi havia algú que no estava d’acord amb alguna idea que l’Oriol havia defensat s’aixecava i amb una sèrie d’arguments el feia callar.

També tenia aquelles frases ¡, maneres de fer crítiques, com l’article que va publicar a Destino sobre els arbres i les carreteres de Catalunya. Deia que havien desaparegut els arbres i es preguntava on estava tota aquella fusta! Li va costar molts mals de cap!

Com també li va costar molts mals de cap parlar d’un prohom d’aquesta ciutat, que va ser un prohom universal i que tots coneixem, i a qui Bohigas li va retreure en un article el seu falangisme i el seu franquisme.

O també el dia en què en una televisió li van preguntar què opinava sobre la Sagrada Família i va contestar: “Que és un disbarat! Jo no la destruïria, sinó que la conertiria en l’estació de l’AVE!” Era una manera de fer una crítica absolutament punyent.

Totes aquestes coses, el com ens vas ajudar, la tendresa infinita que vas tenir amb tots nosaltres… han fet de tu un personatge que independentment de la teva biografia i idees polítiques t’has convertit en un home respectat per tothom i amb una obra ingent des de tots els punts de vista: el que has escrit, com has treballat per l’art, l’arquitectura i la política.

Jo em snto molt orgullosa i satisfeta d’haver-te conegut, i només em queda dir-te que això que he explicat és una part molt petita de totes les qualitats que conec d’Oriol Bohigas.

Aquest és l’Oriol Bohigas que jo vaig conèixer i del que em vaig enamorar!”

Lluís Foix recorda el periodista Llorenç Gomis: “Les cireres no depenen del govern”

Lluís Foix recorda el periodista Llorenç Gomis: “Les cireres no depenen del govern”

Llorenç GomisL’auditori de la Facultat de Comunicació (i Relacions Internacionals) Blanquerna, va acollir dimarts 1 de desembre (2015) un acte molt especial, la presentació del llibre “La Primavera no es noticia“, un recull que els periodistes Francesc Marc Álvaro i Enric Xicoy han fet dels articles que Llorenç Gomis (Barcelona 1924-2005) escrivia els dilluns a La Vanguardia. A més dels dos responsables de l’edició també van participar en la presentació Lluís Foix -que va ser becari, company, amic i finalment director de Gomis a la redacció de La Vanguardia-, el director actual del diari Màrius Carol i Josep Maria Carbonell, degà de la facultat on es presentava el llibre.

Quan jo vaig arribar començava ja havia parlat Màrius Carol i començava Lluís Foix, que a partir d’un relat íntim -la seva amistat amb Gomis- va fer una classe magistral sobre les redaccions periodístiques, els diaris, la veu d’un diari en una societat, a partir del fet que Gomis va ser autor d’editorials de La Vanguardia durant molts anys.

Gomis va fundar el 1951, junt amb la seva esposa Roser Bofill, la revista El Ciervo i també la revista Foc Nou; va ser director d’El Correo Catalán (1977-1982) i coordinador editorial de La Vanguardia. Transcric a continuació part del que va dir Foix durant la presentació del llibre i que també podeu sentir al vídeo:

                                                                     Sobre aquestes línies vídeo de la segona part de la intervenció de Lluís Foix.

“Llorenç Gomis va ser una peça de luxe en la història de La Vanguardia, i potser un dels periodistes més importants del país en la segona part del segle XX. Era una persona oberta i de tarannà democràtic, socialdemòcrata i cristià, amb un domini magistral de la paraula escrita. Tenia un sentit de l’humor molt subtil i respectuós. En les curtes caminades que fèiem junts al passadís de la seu de La Vanguardia del carrer Pelai, que era una avinguda molt freda però a la vegada molt significativa perquè per allà passaven persones i corrents- parlàvem molt. Alguna vegada em demanava un editorial: “Foix, pots fer un editorial?”. Jo que era becari el feia i ell l’escurçava. Fins i tot una vegada li vaig donar i no el va publicar, però no em va dir res… i jo tampoc! Era una manera de fer pedagogia a un jove que era un becari!”

“Per un d’aquells tombs que dóna la vida, després era ell qui em preguntava a mi de què s’havia d’escriure l’editorial. Era l’any 1982, els temps de l’hegemonia socialista, després de la victòria de Felipe Gonzàlez. Gomis es va convertir aquell temps enla veu oculta però pública del diari. En una institució com La Vanguardia -o en qualsevol altre mitjà d’informació clàssic- hi ha algú que porta l’estandard. El pensament es fa amb la conversa, amb les contradiccions que hi ha en tota redacció. -“Què hem de dir?” em preguntava. -“Llorenç, ja ho saps prou”, li deia. Llavors ell marxava, desapareixia una estona i tornava amb la peça acabada. Res a dir ni a afegir mai. S’acomiadava discretament amb un “fins demà” i així durant més d’un quart de segle”.

“En Llorenç va ser una persona que va fer moltes coses i no va fer massa soroll. Els soroll el feien les coses que deia, les idees que expressava i la manera com les expressava. Mai va renunciar a expressar per escrit el que pensava, aquest era un dels seus actius principals.  Llegir Gomis era una invitació a pensar i a somriure. Amb ell no feies grans rialles però somreies!”

“Als editorials i als articles hi trobaves observacions sobre la naturalesa, la vellesa, la joventut, els nens i els avis, estava especialment content quan podia parlar de la seva família, amb cites de Marc Aureli, de Machado, de qui fos. Parlava de la bellesa de la vida i es quedava tan tranquil afirmant que “les cireres no depenen del Govern”. Una gran ocurrència, avui potser caldria que hi hagués articulistes que diguessin aquestes coses, que les cireres no depenen del govern o bé que “els constipats d’hivern provoquen un gran desinterès per la política”. Són coses que estan escrites en el llibre que avui presentem, “La Primavera no és notícia”.

Llorenç Gomis Sanahuja

Les seves memòries es titulaven “Una temporada en la Tierra”, és molt Gomis això! Estem aquí, una temporada… Ens va deixar les últimes hores del 2005, ara farà 10 anys, doblegant el tovalló silenciosament quan les campanades es preparaven per donar l’entrada del dia de cap d’any. Jo anava en cotxe, ja portava mòbil, i em va trucar la seva dona, la Roser Bofill: “Lluís, s’ha mort el Llorenç”. Vaig canviar l’itinerari, vaig ser el segon en arribar a casa dels Gomis. Era difícil comunicar la notícia la nit de cap d’any i al final vam enviar una nota a les agències. El tercer en arribar va ser el periodista Jaume Arias. Després va venir el president Maragall i els amics més propers”.

“El volum d’articles que avui presentem són dels que ell publicava els dilluns. A les seves memòries Llorenç Gomis explica que li van preguntar: “Quin dia vols?” I va triar el dilluns, “que ningú voldrà”, perquè tothom preferia els diumenges, que hi ha més tirada. amb aquests articles feia periodisme de les coses quotidianes, amb ironia, sense ofensa. Era un europeista, no creia en les fronteres”.

Quan va acabar Foix van intervindre Francesc Marc Álvaro i Enric Xicoy. No els vaig poder escoltar perquè havia de tornar ràpid a casa: vaig sortir de la moderna mediateca de la Blanquerna i em vaig trobar amb els contrastos que sempre ofereix aquell racó del Raval, ja passat el Macba i a tocar de Sant Antoni: nois filipins jugant a bàsquet a la pista més urbana de Barcelona, nois de l’Opus que sortien molt arreglats d’alguna celebració a l’església de Santa Maria de Montalegre i estudiants de la Facultat que ja acabaven la jornada.

I vaig pensar com descriuria aquell ambient en Llorenç Gomis. No sé, provem: “La gent i la vida, que van fent el seu camí, una mica com al marge del que passa al món i al país”. I l’endemà va ser dimecres.

Altres vídeos de l’acte:

Sobre aquestes línies vídeo de la primera part de la intervenció de Lluís Foix.
Sobre aquestes línies vídeo de la tercera part de la intervenció de Lluís Foix.

L’Associació d’Amics i Amigues de Maria Aurèlia Capmany, presentada a l’Ateneu

L’Associació d’Amics i Amigues de Maria Aurèlia Capmany, presentada a l’Ateneu

Maria Aurèlia Capmany, escriptora, intel·lectual i políticaL’Associació d’Amics i Amigues de Maria Aurèlia Capmany s’ha presentat en societat a l’Ateneu, i ho ha fet en un d’aquells actes que posen la pell de gallina, recordant i reivindicant la figura i l’obra Maria Aurèlia Capmany (Barcelona 1918-1991), de la mà dels seus amics.

Amics i Amigues de Maria Aurèlia CapmanyL’acte, ‘copresidit’ per Pasqual Maragall i Jordi Casassas, ha estat presentat per les actrius Carme Sansa i Teresa Gimpera, i ha comptat amb la participació, entre altres, de Josep Anton Codina, director escènic i amic a qui la Maria Aurèlia admirava; Lluís Armet, polític; Rosa Maria Dumenjó, vicepresidenta de la FMAC; Marina Rossell; Isabel-Clara Simó. Etcètera…


Quan hi he arribat, Marina Rossell estava acabant la seva actuació, així que tot el que tinc és aquest breu tast del vídeo. Intentant no fer soroll he pujat les escales de la sala Oriol Bohigas i m’he acomodat per escoltar les intervencions.


Preciosa la versió que Carme Sansa ha fet del ‘Viola del violer’, cançó d’estil cabaretesc feminista, amb lletra de la Maria Aurèlia i que la mateixa Carme cantava en l’època de la Cova del Drac.


La filòloga Montserrat Palau ha fet un interessantíssim repàs al feminisme de Maria Aurèlia Capmany: “Lúcida i impertinent com era, va escriure: ‘El meu subsconscient va elaborar l’enveja de penis el dia 1 d’abril de 1939. Amb la victòria de les tropes franquistes podríem veure com s’organitzava una societat on seria absolutament necessari el penis com a tarjeta de presentació: Exèrcit i Església dictaven les normes'”. Més, al vídeo d’aquí sobre, que us recomano escoltar.


De la Maria Aurèlia comunicadora -i concretament autora de guions radiofònics- n’ha parlat la periodista Montserrat Minobis. Una delícia quan ha recordat, en presència de Pasqual Maragall -que no podia deixar de riure: “Va venir a la ciutat de Barcelona la Cicciolina, en aquells moments diputada a Itàlia. L’havia de rebre en Pasqual, que no debia estar per aquestes històries i li va encolomar a la Maria Aurèlia Capmany, que amb aquella seva sorna va explicar (a Ràdio 4): “Com ha anat l’entrevista? Fantàstica. El primer que m’ha dit la Cicciolina és que el que s’ha de fer és ‘fer l’amor i no la guerra’. I jo li he contestat: ‘En això, totalment d’acord!'”.


Per la seva banda, Isabel-Clara Simó ha explicat que la Maria Aurèlia “els anys 70 va publicar un article setmanal (“Grazia et amore”) a la revista Canigó. Els seus articles eren sempre d’actualitat. I tenia aquell català que ens feia tanta ràbia a la Montserrat Roig i a mi, perquè tenia la frescor i en canvi la justesa gramatical. Nosaltres, si volíem ser justes gramaticals, estàvem embobades. I si ens deixàvem anar, allò estava incorrecte. I en canvi la Maria Aurèlia tenia aquell sentir de la llengua. A part d’haver estat educada en català a l’escola, que això no ho teníem ni la Montserrat Roig ni jo. Els seus articles sempre eren sucosos i agradables. Ens va posar una condició per escriure’ls: que els havíem d’anar a buscar a casa seva (al carrer Enric Granados). I que els havíem de recollir en diumenge”.


En el penúltim dels vídeos podeu sentir qui va ser entre molts altres càrrecs tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Maragall, Lluís Armet, amic que va treballar amb la Maria Aurèlia en els temps en què ella va ser regidora de Cultura de Barcelona, cinc minuts també molt interessants: “Ella va entrar a l’ajuntament amb aquella dignitat que la caracteritzava i va sortir amb la mateixa dignitat. Amb una malaltia però amb la mateixa grandesa. I això només ho fan els grans personatges. Hi ha un llibre magnífic de diàlegs amb Pasqual Maragall, de la seva època a l’Ajuntament. Ella es va posar de seguida a fer feina: “En què sóc bona? En els llibres? Doncs em poso a treballar en els llibres”. I va començar a publicacions.

Armet ha recordat una anècdota inèdita: “Ella es va dedicar molt a presentar Barcelona a l’entorn de l’àrea catalana. Anava molt al País Valencià. I una vegada la van convidar a la festa major d’Elx, on hi havia alcalde progre i presència blavera en minoria. Es va produir l’escena següent, ella li va dir a l’alcalde: “Saps què farem? Jo parlaré i tu traduiràs. I es va produir l’escena més divertida que es pot produir mai en una plaça major, d’un surrealisme absolut i que posava en evidència la unitat de la llengua amb aquella mestria, intel·ligència i sensibilitat… I anava per la via directa. Perquè d’una forma o altra tenia aquell caràcter de dir: “d’això me n’encarrego jo. Només hi havia una persona que estimava molt i no criticava mai, l’amic Codina, intocable”.

“Em permetreu una segona consideració sobre el tema de la corrupció”, ha seguit Armet. “És evident que existeix i si hi ha oportunitats existirà. Però hi ha una cosa que és nefasta: la corrupció corre, es multiplica i penetra, quan tohom gira el cap. Quan ningú la mira de cara ni la condemna. Quan no es condemna un fet i una persona específics. Hi ha allò que se’n diu la impunitat col·lectiva. A Catalunya tots coneixem comentaris com: “Això ho sabia tot el país!”. Doncs fatal. Si ho sabia tot el país i no s’ha actuat, és el síndrome d’una malaltia profunda. Per això jo voldria retre un homenatge a la claredat, la contundència, la intel·ligència, la sensibilitat al servei d’algunes idees que tenia l’Aurèlia. Una actitud absolutament necessària en el país. En canvi els plantejaments acomodaticis, de perdonar, són un desastre. En canvi ella, tot el que feia ho feia amb aquella contundència que penetrava i arribava a fons de les coses”.

Lluís Armet també ha recordat que, en un moment en què la Maria Aurèlia tenia necessitat econòmica, es va proposar escriure un llibre en 15 dies: “I el va fer! Es diu ‘Qué diablos es Catalunya!’. Ella tenia aquesta capacitat de posar-hi, concentrar-se i fer materials enormement dignes”.


De nou Carme Sansa, ha interpretat “Si no saps ser feliç…”, també amb aires de Cova del Drac dels 70’s, amb el seu marit.

L’acte ha acabat amb la projecció del vídeo de la intervenció de Maria Aurèlia Capmany el 1976 al Míting de la llibertat, del PSC-Congrés, el primer míting autoritzat després de la guerra civil.

I, en definitiva, sapigueu que l’Associació d’Amics i Amigues de Maria Aurèlia Capmany fa una crida: busca socis per reunir recursos que permetin aplegar i publicar tots els articles periodístics de l’enyorada Maria Aurèlia Capmany.