“Eugeni Xammar, el periodista que ens va explicar el món”, exposició al Palau Robert

“Eugeni Xammar, el periodista que ens va explicar el món”, exposició al Palau Robert

[pe2-image src=”http://lh4.ggpht.com/-D4zi_zgiq0M/VBdh1qOOFZI/AAAAAAAApfM/hHII2Oc7T60/s144-c-o/Eugeni%252520Xammar%2525202.jpg” href=”https://picasaweb.google.com/115042893589955348345/Setembre2014#6059419398145185170″ caption=”Eugeni Xammar” type=”image” alt=”Eugeni Xammar 2.jpg” pe2_single_video_size=”w600″ pe2_img_align=”center” ]

Fa uns anys, tafanejant als prestatges de la llibreria Documenta, vaig comprar Seixanta anys d’anar pel món, les memòries que el periodista Eugeni Xammar (Barcelona 1888 –  l’Ametlla del Vallès 1973) va dictar pels pèls al seu amic Josep Badia. I de fet l’únic llibre que va deixar publicat.

D’en Xammar no n’havia sentit a parlar mai, no me n’havien parlat, no era un personatge de referència, al menys no ho era per mi ni pels de la meva generació. Em va agradar tant que el vaig rellegir i des d’aleshores és un dels meus llibres de memòries de capçalera.

Per això no me n’he pogut estar d’assistir a la inauguració de l’exposició Eugeni Xammar, el periodista que ens va explicar el món, que clou l’any Xammar i que estarà oberta fins al 31 de gener (2014) al Palau Robert de Barcelona. El comissari de l’exposició ha estat en Joan Safont, a qui veieu a la foto al costat d’un dels textos que s’ha triat i de què ell està ben orgullós.

L’any Xammar commemora el 125è aniversari del seu naixement i el 40è de la seva mort, dues xifres que no es pot dir que siguin del tot rodones però que han estat una gran excusa per posar el nom de Xammar sobre la taula i recuperar-lo.

I en certa mesura s’ha aconseguit. A la inauguració hi havia periodistes de totes les edats, la qual cosa suposa crear un vincle entre les generacions actuals i el periodisme de Xammar. M’he creuat amb els amics periodistes Cristian Segura, Jordi Nopca de l’ARA, Josep Playà de La Vanguardia. Amb els ateneistes Pep Montes, Anna Punsoda i Joan Safont, aquest últim comissari de l’exposició. Amb l’editor de grans obres d’Enciclopèdia Catalana Francesc Boada, que és de l’Ametlla i va conèixer en Xammar: “Mai passava desapercebut, era altíssim. El meu pare va ajudar en Josep Badia a fer els enregistraments”. I amb Carles Duarte, director de la Fundació Lluís Carulla i president del Conca, acabat d’arribar d’un agermanament amb l’Alguer.

[pe2-image src=”http://lh6.ggpht.com/-hCuNzEmR-W4/VBdh1HcSYTI/AAAAAAAApfI/4LZnR-4sTJA/s144-c-o/Eugeni%252520Xammar%2525203.jpg” href=”https://picasaweb.google.com/115042893589955348345/Setembre2014#6059419388808945970″ caption=”Eugeni Xammar” type=”image” alt=”Eugeni Xammar 3.jpg” pe2_single_video_size=”w600″ pe2_img_align=”center” ]

M’agrada dir que podríem tenir l’Eugeni Xammar assegut a dinar amb nosaltres: de seguida es posaria al dia, opinaria de tot i compartiríem amb ell una mental·litat i ètica moderna, contemporània. I una claríssima nacionalitat catalana. No cal fer gaire ciència ficció per assegurar que viuria amb passió els temps, diguem-ne prerepublicans que estem vivint. Tot i que potser els viuria des de Berlin, és clar. Per comprovar-ho, aprofiteu: compreu Seixanta anys d’anar pel món i aneu a l’exposició.

[pe2-image src=”http://lh6.ggpht.com/-915PbVjtY-s/VBdh2VQpW8I/AAAAAAAApfU/9JnA9Lex_m4/s144-c-o/Eugeni%252520Xammar%2525201.jpg” href=”https://picasaweb.google.com/115042893589955348345/Setembre2014#6059419409698085826″ caption=”Eugeni Xammar” type=”image” alt=”Eugeni Xammar 1.jpg” pe2_single_video_size=”w600″ pe2_img_align=”center” ]

Santiago Santiveri mor als 101 anys

En el personatge del naturòpata i farmacèutic Santiago Santiveri m’hi vaig fixar fa una mica més d’un any, llegint la Contra que li dedicava Víctor Amela quan va complir 100 anys. Ja aleshores i ara una altra vegada vaig voler retenir un dels seus consells: “Prendre cada matí, en dejú, un vas d’aigua amb el suc d’una llimona acabada d’esprémer i una cullerada de Vigor Total de la casa Santiveri (barreja de germen de blat, leticina de soja, llevat de cervesa, pol·len i aigües marines). El seu pare Jaime Santiveri havia fundat aquesta empresa tan barcelonina de productes naturistes. Ah, i un consell final que donava: “Estira la cadena del vàter cada dia!”.

Francesc Xavier Altés i Aguiló, monjo de Montserrat, mor als 66 anys

Seguint amb els obituaris de l’estiu trobo la mort d’aquest monjo de Montserrat, el pare Francesc Xavier Altés i Aguiló. Buscant a Google trobo ressenyes dels seus llibres a Amazon: La llum del so: El nou orgue de Montserrat, Jacint Verdaguer i Montserrat, Annals de Montserrat, Antoni Gaudí i Montserrat i L’església nova de Montserrat.

Modest Prats, recull de tots els articles sobre la seva mort. I el meu adéu

Modest Prats, recull de tots els articles sobre la seva mort. I el meu adéu

Modest Prats

El meu és un humil adéu a Modest Prats (Castelló d’Empúries 1936 – Girona,  2014). Aniré afegint al final d’aquest text tots els enllaços a articles que trobi sobre ell, arran  de la seva mort. Si en trobeu d’altres me’ls podeu fer arribar via comentaris o a guillemcarbonell@gmail.com.

_ _ _

ModestPratsLAvenc

Foto: L’Avenç

El meu adéu és el d’una persona del poble que va quedar captivat per la seva veu, la seva saviesa i els seus raonaments gràcies a sentir-lo conversar a la tertúlia dels migdies de Catalunya Ràdio, L’Orquestra de Jordi Vendrell. Compartia espai amb l’escriptor Vidal-Vidal, el filòleg Josep Murgades, a més d’amb el periodista Jordi Vendrell.

Era una hora setmanal esplèndida, que em va permetre tastar i, d’alguna manera, “conèixer” en Modest Prats. Per cert que aquest filòleg i teòleg, rector aleshores de la parròquia de Medinyà a Girona, va ser un dels que participaven en la tertúlia que va provocar la desaparició del programa radiofònic. Va ser pocs dies abans de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, el juliol del 92, després de les detencions d’independentistes ordenades pel jutge Garzón.

Anys més tard, cap al 2009, durant una visita a Girona vaig decidir anar-lo a conèixer. Em vaig presentar en horari de rectoria a la parròquia del Mercadal, on ell era aleshores rectors.  En la seva versió mossèn va arribar puntual. Em va saludar, va obrir la porta de la vella rectoria, amb to sorneguer va recollir les cartes de terra i va pujar l’escala fins al seu despatx. Vam estar conversant una mitja hora, a ell li feia gràcia la Brompton, la bici plegada amb què em movia per Girona. Durant la conversa van entrar alguns parroquians a fer-li consultes. Sempre recordaré un Modest Prats que es va obrir de seguida a un desconegut com jo. Vam quedar que tornaria, però després ja no ho vaig fer.

Aquests dies trobo articles sobre Modest Prats per aquí i per allà, tot i que penso que és un personatge que hagués merescut portades. Si més no, perquè no anem sobrats de referents. Ah, i gràcies als que, convidant-lo a participar a la ràdio, van fer possible que gent com jo el coneguéssim.

_ _ _

Recull d’articles publicats arran de la mort de Modest Prats, filòleg, teòleg, savi i mossèn

S’ha mort Modest Prats, el capellà savi de Girona (Vilaweb)

El que dec a Modest Prats (Josep Maria Fonolleras a El Punt Avui)

En record de Modest Prats (nuvol.com)

En la mort de l’investigador i professor Modest Prats (blog Humanitats)

En la mort de Modest Prats (Web de la Universitat de Girona)

Homenatge a Modest Prats (Catalunya Ràdio)

Enllaç a tots els articles sobre la mort de Modest Prats que ha publicat Catalunya Religió

Mor als 77 anys el teòleg i filòleg Modest Prats (ARA)

Modest Prats enlluernava amb la seva sapiència (Cadena SER)

Modest Prats, un referent cívic, intel·lectual i polític  (Diari de Girona)

Mor el filòleg i teòleg Modest Prats (Diari de Girona)

Muere el filólogo y teólogo Modest Prats, a los 77 años (Europa Press)

Modest Prats, el cura que llegó a sabio  (El País)

Mor el filòleg i teòleg Modest Prats (El Periódico)

Muere Modest Prats   (La Vanguardia)

Modest Prats, el sacerdote sabio de Girona (La Vanguardia)

Modest Prats, l’homenatge (de quan se li va fer l’homenatge el 2011) (Vilaweb)

(seguirà)

Beth Galí a l’Ateneu: “Sovint els que governen no acaben de tenir les idees clares i una manera ‘fàcil’ de regular és prohibir”

[youtube 2fPxIbDCc8c]

Aniré penjant i transcrivint alguns dels vídeos de la conversa d’ahir entre Pep Montes i l’arquitecte Beth Galí, dins del cicle “Ateneistes singulars”. Per exemple aquest fragment que trobo interessant, en què conversen sobre els límits entre la regulació i la prohibició a Barcelona. En resum, deia Beth Galí que prohibir tant ens està portant a situacions absurdes:

“Sovint els que governen no acaben de tenir les idees clares i una manera fàcil de regular és prohibir. Però si ho prohibeixes tot… com els centres autogestionats com l’Escocesa -on hi havia l’escola de circ- gent que havia trobat aquests espais al Poble Nou i hi havien anat sortint grups molt interessants. De cop i volta se n’adonen i com que no eren legals: “prohibim!” Jo estava acostumada a veure el que passava a Holanda, el país més permissiu, i que tenia regulades les activitats esporàdiques a espais afectats per plans urbanístics que encara estaven disponibles… D’això a prohibir ens porta a situacions absurdes. D’una banda ens estem inventant “Indústries creatives” embotellades i d’altra banda deixen de funcionar aquells petits grups de gent que feien activitats de forma esporàdica, com passa a Berlín i a altres ciutats europees…”

En la mort de Moustaki

En la mort de Moustaki

blogmoustaki

Oh! Ha mort Moustaki. A ‘El convidat’ d’Albert Om a Marina Rossell fa un any ja vam veure que estava molt malament però tot i això no és fins que algú mort que realment el trobes a faltar. Amb Moustaki vaig aprendre francès i el vaig anar a escoltar per primera vegada als 16 anys (1987?) al Palau de la Música. En fi, ens queda la seva música i les versions. Com La Météque que va interpretar Marina Rossell ara fa un any a l’Ateneu Barcelonès i que penjo aquí en homenatge.

[youtube Nmk-2jwtiQI]