Una de turistes i empleats del Metro de Barcelona

Dilluns vaig pujar un moment de Sant Antoni a Montjuïc. És fàcil: dues parades de la L2, la línia lila, i funicular. Com que feia molta calor i havia d’esperar una amiga em vaig quedar assegut al vestíbul del funicular. I la veritat és que a Barcelona a la que t’atures a observar alucines.

Una parella adulta, home i dona, de quaranta i tants, fan preguntes a la jove taquillera refugiada rere el vidre del despatxet que tenen els taquillers del metro de Barcelona. Moltes, moltes vegades em pregunto què fan els taquillers del metro de Barcelona, si m’ho volen explicar als comentaris d’aquest post fantàstic, perquè no entenc la seva feina, em sembla que ha quedat caduca. És pura presència perquè els usuaris del metro ens sembli que no estem sols?

El cas és que la parella i la taquillera no s’entenen. I la taquillera, tot s’ha de dir, fa poc esforç per assistir-los:

– “Do you speak English?”, li pregunten.

– “A little bit”, respon.

“No és l’anglès, són les ganes”, penso jo.

La pregunta dels turistes és fàcil: “Com arribar a les Rambles?”

Ella, ni idea. Només els sap dir que vagin a la parada Paral·lel. Però ni mu de com arribar a la parada Paral·lel. Ni mu, per exemple, de que abans han d’agafar un fàcil Funicular. I ni mu d’a quina parada han de baixar per sortir a les Rambles.

Jo que m’ho miro de lluny primer penso que no m’hi fico. Que no m’hi ficaré. Però la situació pot amb mi. Ells que no acaben d’entendre on són i la taquillera que ja està parlant amb la companya, perquè en la inutilitat de la seva posició no són un sinó dos.

Al final m’aixeco ordinador en ma, amb el mapa del metro de Barcelona en pantalla, m’hi acosto i intentant no espantar-los (perquè tots els turistes van cartera i bolso en braç, protegit dels pispes) els hi dic:

-“You want to go to les Rambles?”

La dona s’espanta menys que l’home i dona peu a deixar-se ajudar.

Total, que al final entenen que han d’agafar el funicular, baixar a la parada Paral·lel, agafar la lila fins a Universitat, baixar i preguntar on són les Rambles o plaça Catalunya, a dos minuts. O millor, agafar la verda fins a Liceu, tot i que hauran de caminar més per arribar fins a la verda.

I quin bitllet els he de dir que comprin? Em torno a girar cap a la taquillera, li tallo la conversa amb la companya i li pregunto:

– “Poden compartir la T10”?
– “La T10 fa dos anys que no existeix”, em respon
– “Sí, ja, la Casual, vull dir”
– “No, que comprin la T Familar, de 8 viatges i que poden comparti”

Els hi dic, m’ho agraeixen molt, torno al meu seient a esperar l’amiga i em torno a mirar la situació de lluny. Ells que es barallen una mica amb la màquina expenedora però al final se’n surten, validen els bitllets, entren al vestíbul, tornen a fer que gràcies i baixen cap al funicular.

Total, que penso que les funcions dels empleats de les taquilles del metro de Barcelona estan absolutament desfassades. Quan a la parada dels Ferrocarrils a Muntarer van eliminar les taquilles fa… 30 anys? les van substituir pel mateix taquiller amb uniforme amb total voluntat d’ajudar els usuaris. Aquell home ho va fer fins fa pocs anys, ara es deu haver jubilat. Doncs el mateix, els empleats del metro si hi han de ser -que jo crec que sí- haurien d’estar al costat de les màquines expenedores i amb voluntat de servei. Ah, i parlar idiomes i tenir empatia amb tothom, especialment amb els turistes, que són els que més ho necessiten. Al revés del que passa ara, vaja.

Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/rellotge-e1529170687232-185660_1080x675.png) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php71/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 L’adéu als rellotges de polsera

L’adéu als rellotges de polsera

Ja abans de l’arribada dels mòbils jo tendia a treure’m el rellotge de braçalet del canell. I és clar, els perdia. Perquè me’l treua també a llocs públics, sobretot biblioteques, de tant en tant me’l descuidava i quan tornava ja no hi era. Un dels que vaig perdre era un regal especial i car, però la resta Swatch econòmics que feien menys de mal.

Amb l’arribada dels mòbils em vaig mantenir fidel als rellotges de polsera, tot i seguir amb la tendència del posar i treure constant: m’agradava dur-ne i sobretot ho necessitava, però un cop quiet a la feina, al bar o a la biblioteca de l’Ateneu, tendia a treure-me’l i alliberar aquell espai de pell que demanava aire.

Fa uns dies, mentre baixava en autobús pel Passeig de Gràcia cap al centre de Barcelona, em vaig començar a fixar en els canells dels altres passatgers. L’autobús, un dels últims números històrics de bus de Barcelona que no és ni vertical ni horitzontal, el 24, anava força ple, així que vaig poder repassar uns quants canells. I cap, cap passatger no duia rellotge de polsera.

Que tots tendim a mirar l’hora al mòbil no és cap sorpresa i que els rellotges de polsera tendeixen a desaparèixer tampoc. El que em va sobtar és constatar-ho.

I per un moment vaig pensar en els rellotges de butxaca. La meva generació, i unes quantes anteriors, ja no els han utilitzat, sempre s’ha vist com una cosa antiga. Però alguna altra generació devia viure’n també el procés d’extinció.

L’actual és un procés progressiu i transgeneracional, tot i que les generacions més grans són les encara són més fidels al rellotge de polsera, és clar. Però fins i tot elles hi estan caient.

Com deuen estar patint els fabricants de rellotges! Tots plegats vivim en primera persona la desaparició dels rellotges de polsera. Tot i que, com sol passar en molts d’aquests canvis, no hi prestem gaire atenció.

Aquest matí, quan hi he pensat, he anat al calaix on guardo el meu rellotge, amagat entre els mitjons. I sí, he comprovat que continua allà. De fet, és una bona manera de no perdre’l.

Temps limitat

Tinc la sort de treballar a prop d’Àlex Broch (Barcelona, 1947),  un dels principals experts contemporanis en literatura catalana. Actualment està dirigint la nova Història de la literatura catalana d’Enciclopèdia, de la qual ja està preparant el cinquè volum.

És un savi amb look de savi: barba llarga i grisa, cabells una mica revolucionats, sempre pensatiu i amb un parlar que convida a escoltar. Incansable treballador, sembla que mai deixi d’escriure, i gran company.

Fa uns mesos, quan encara seia a la taula de davant meu, em va dir:

-“Saps? Jo ja sé que no podré fer tot el que vull fer”.

-“Què vols dir?”

-“Que ja ara sé que arribaré al final sense haver pogut escriure tot el que tinc al cap, tot el que vull escriure”.

L’Àlex Broch té 70 anys i per tant encara té la perspectiva raonable de 10 o 15 anys més escrivint sobre literatura catalana, però està clar que té raó, primer perquè mai se sap, i segon perquè tard o d’hora se’ns acaba el temps de poder fer coses. I fins i tot apurant fins al final la seva trajectòria com a crític literari, mai no acabaria tot el que vol acabar, perquè sempre se li obririen fronts nous.

Per sort, segur que ser director d’un projecte tan impressionant com el que té entre mans l’ajuda a concentrar esforços  i a no dispersar-se. Perquè la ment d’un savi sempre té el risc de la dispersió. I en canvi un projecte concret -amb un volum de feina més o menys previst-, ajuda a enllestir.

Quan aquell dia em va dir allò -que sap que mai podrà escriure tot el que vol escriure- de seguida li vaig dir que l’entenia, perquè salvant les distàncies tinc la mateixa sensació: ja sé ara que en la vida no podré fer tot el que voldria fer: no podré acabar tots els projectes que m’agradaria acabar, ni visitar tots els països que m’agradaria visitar, ni llegir tot el que m’agradria llegir, ni…

Per això penso que és tan important, de tant en tant, aturar-se i escriure quines coses vols fer en la vida. I tenir prou flexibilitat per combinar les obligacions del dia a dia amb la llista de projectes vitals prioritaris. Perquè, com tots sabem, el temps és limitat.

Multes

Fa un parell de setmanes anava en bici pel carrer del Carme en direcció a les rambles. Quan vaig arribar a la Rambla vaig estar a punt de travessar-la en bicicleta rumb a Portaferrissa, però un sisè sentit -i veure un guàrdia urbà, tot s’ha de dir- em va fer baixar de la bici.

Sort d’aquest sisè sentit, perquè aquell urbà tenia ganes de posar multes. No van passar ni trenta segons que un skater es va saltar el semàfor vermell que hi ha davant de l’església de Betlem sota l’atenta mirada d’aquell policia, que no va trigar ni un instant a xiular i aturar-lo.

L’skater va quedar uns instants retingut i descol·locat a la cantonada de rambles amb Carme. Li van demanar la documentació, se la van mirar, el van fer patir una mica i finalment van treure la cartilla de multes com li treuen als conductors de cotxes, als motociclistes o a les bicicletes.

D’acord, ja ho entenc, cal defensar el vianant fins i tot de les imprudències dels skaters. Però diria que aquella multa va ser més per a plaer de l’urbà que per necessitat o justícia. Si tant li molestava, que li fes una mirada incriminatòria i el fes baixar del patinet, com altres vegades he vist fer o m’han fet a mi.

I no és que cregui que no s’han de posar multes també a ciclistes i skaters. Però començaria per llocs per mi especialment necessaris, carrers que tenen el seu carril bici però a on tot i això alguns ciclistes i skaters circulen per on no n’hi ha. Com succeeix sovint a la Diagonal, entre Glòries i el Mar. O a la Gran Via, entre Muntaner i plaça Espanya, ara que sàviament han baixat els carrils bici a la calçada i que la vorera central hauria de queda plenament per als que van a peu.

“¡Desgraciado!”

La megafonia del metro de Barcelona repeteix fins a la sacietat, des de fa unes setmanes, un missatge nou, en català, castellà i anglès, que pretén prevenir els passatgers contra els robatoris. Més o menys ve a dir: “Els lladres aprofiten les teves distraccions, vigila les teves pertinències”. Al principi la versió anglesa  feia una mica de vergonya aliena, la llegia una noia amb accent i dicció catalana, però fa cosa d’una setmana van rectificar i ara ja es pot escoltar en un anglès perfecte.

Dilluns al matí, a dos quarts de vuit, vaig tornar a escoltar el missatge mentre esperava que arribés el metro a l’estació d’Universitat. Les esperes al metro de Barcelona acostumen a ser breus, perquè en hores punta els combois passen cada dos minuts, així que el missatge el vaig sentir la poca estona que vaig aprofitar per seure en un dels bancs de l’estació.

Va arribar el metro, em vaig aixecar i, malgrat la meva impaciència per entrar, vaig deixar passar els passatgers que sortien del vagó. De sobte, una senyora que sortia s’ho va repensar i va fer mitja volta. Va anar directe a un home que seia com si res dins del vagó. Ella li va allargar la mà i li va espetar:

-“¡Devuélveme el móvil!”

L’home no va dubtar ni un instant i, com si res, li va tornar el mòbil que li havia robat uns minuts abans.

Ella el va agafar i va marxar aprofitant que el metro encara no havia tancat les portes, no sense abans cridar:

-“¡Desgraciado!”

Amb la passtgera ja fora el senyor es va quedar assegut com tranquil·lament. Cap dels passatgers que havien observat l’escena no va trencar el silenci contundent de qualsevol dilluns al matí. Només uns pocs vam creuar mirades còmplices, i tot va semblar continuar com si no hagués passat res.

A banda i banda del lladre seien dues noies. Una va abraçar la seva bossa, no fos cas, però va continuar asseguda al seu costat. L’altra es va aixecar i va anar cap a la porta, des d’on jo havia estat observant l’escena. Amb ella sí que vam intercanviar algunes paraules. Ella em va dir:

-“¿Lo has visto? ¿Yo no me quedo a su lado!”

I jo:

-“Sí, sí, al·lucinant”.

Quan vam arribar a plaça Catalunya el lladre de mòbils es va aixecar i se’n va anar. La noia amb qui jo havia parlat, també. Vaig treure un boli i un paperet de la butxaca del pantaló i hi vaig anotar el crit que havia fet la noia abans de marxar ja amb el seu mòbil, no volia oblidar aquella expressió que li havia sortit de tan endins: “¡Desgraciado!”.

Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/Free-Time-1322555_1080x675.png) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php71/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 El millor quiosc deixa les rambles i se’n va a Sant Antoni

El millor quiosc deixa les rambles i se’n va a Sant Antoni

-“Saps que ens mudem?”.

Doncs no ho sabia. M’ho explica un dels dependents del Free Time. el meu quiosc-llibreria preferit de Barcelona, fins ara al 114 de la Rambla.

Hi són des del 1992, pujant a mà dreta, poc abans de Portaferrissa. Tenen una gran selecció de llibres i revistes internacionals d’actualitat i de tendències: arquitectura, interiorisme, estils de vida, viatges, música, economia, gastronomia, programació… Qui sigui que fa la tria, la fa molt bé, és molt temptadora.

Comprador compulsiu de publicacions en paper com sóc, vaig localitzar el Free Time fa divuit anys, quan vaig viure un parell d’anys en un petit estudi de Portaferrissa 11, cantonada amb el carrer d’en Bot, que sempre recordaré com el meu primer espai de vida adulta a la ciutat. Quan hi passo no puc deixar de mirar de reüll l’edifici (que en part és un hostal, l’Hostal Fina, antiga seu del Col·legi de Notaris) i somriure.

Quan vaig deixar el barri del Pi i em vaig mudar a Sant Antoni vaig seguir sent client habitual del Free Time, client de cap de setmana: hi passo a comprar, a remenar, a tafanejar i a emprenyar-me amb les portades, just abans d’entrar a l’Ateneu, que és a tocar.

Curiosament ara els tindré molt a prop de casa. Arriben a Sant Antoni pocs mesos abans que reobri el mercat després de vuit anys d’obres (diuen que ara sí, serà a l’abril!). Canvien de barri per necessitat i no per voluntat, segur que no haurien volgut deixar les rambles on la seva oferta tenia ple sentit. I amb regust agre d’haver viscut en primera línia l’atemptat de l’agost, quan van abaixar la persiana i es van refugiar, ells i els clients, dins del local.

La tria de la nova ubicació no és perquè sí, tenen confiança en els aires d’un barri molt viu i que coneixen bé, perquè un dels impulsors del Free Time és exalumne dels Escolapis de Sant Antoni. Aviat estrenaran botiga al carrer Urgell 32, cantonada amb Floridablanca, on ja estan fent obres d’adaptació del que fins ara era una escola de conducció. A prop del cinema Renoir Floridablanca, en zona d’influència de bars de sempre com el vell Esterri i d’estètica “carrer Parlament” com el que serà el seu veí, La Sucursal.

L’entorn ja no seran les rambles, però espero que defensin la seva tria de publicacions: Sant Antoni és un barri de tendències i les revistes que venen són molt atractives. Molta sort i molts encerts en la nova ubicació!