Una de turistes i empleats del Metro de Barcelona

Dilluns vaig pujar un moment de Sant Antoni a Montjuïc. És fàcil: dues parades de la L2, la línia lila, i funicular. Com que feia molta calor i havia d’esperar una amiga em vaig quedar assegut al vestíbul del funicular. I la veritat és que a Barcelona a la que t’atures a observar alucines.

Una parella adulta, home i dona, de quaranta i tants, fan preguntes a la jove taquillera refugiada rere el vidre del despatxet que tenen els taquillers del metro de Barcelona. Moltes, moltes vegades em pregunto què fan els taquillers del metro de Barcelona, si m’ho volen explicar als comentaris d’aquest post fantàstic, perquè no entenc la seva feina, em sembla que ha quedat caduca. És pura presència perquè els usuaris del metro ens sembli que no estem sols?

El cas és que la parella i la taquillera no s’entenen. I la taquillera, tot s’ha de dir, fa poc esforç per assistir-los:

– “Do you speak English?”, li pregunten.

– “A little bit”, respon.

“No és l’anglès, són les ganes”, penso jo.

La pregunta dels turistes és fàcil: “Com arribar a les Rambles?”

Ella, ni idea. Només els sap dir que vagin a la parada Paral·lel. Però ni mu de com arribar a la parada Paral·lel. Ni mu, per exemple, de que abans han d’agafar un fàcil Funicular. I ni mu d’a quina parada han de baixar per sortir a les Rambles.

Jo que m’ho miro de lluny primer penso que no m’hi fico. Que no m’hi ficaré. Però la situació pot amb mi. Ells que no acaben d’entendre on són i la taquillera que ja està parlant amb la companya, perquè en la inutilitat de la seva posició no són un sinó dos.

Al final m’aixeco ordinador en ma, amb el mapa del metro de Barcelona en pantalla, m’hi acosto i intentant no espantar-los (perquè tots els turistes van cartera i bolso en braç, protegit dels pispes) els hi dic:

-“You want to go to les Rambles?”

La dona s’espanta menys que l’home i dona peu a deixar-se ajudar.

Total, que al final entenen que han d’agafar el funicular, baixar a la parada Paral·lel, agafar la lila fins a Universitat, baixar i preguntar on són les Rambles o plaça Catalunya, a dos minuts. O millor, agafar la verda fins a Liceu, tot i que hauran de caminar més per arribar fins a la verda.

I quin bitllet els he de dir que comprin? Em torno a girar cap a la taquillera, li tallo la conversa amb la companya i li pregunto:

– “Poden compartir la T10”?
– “La T10 fa dos anys que no existeix”, em respon
– “Sí, ja, la Casual, vull dir”
– “No, que comprin la T Familar, de 8 viatges i que poden comparti”

Els hi dic, m’ho agraeixen molt, torno al meu seient a esperar l’amiga i em torno a mirar la situació de lluny. Ells que es barallen una mica amb la màquina expenedora però al final se’n surten, validen els bitllets, entren al vestíbul, tornen a fer que gràcies i baixen cap al funicular.

Total, que penso que les funcions dels empleats de les taquilles del metro de Barcelona estan absolutament desfassades. Quan a la parada dels Ferrocarrils a Muntarer van eliminar les taquilles fa… 30 anys? les van substituir pel mateix taquiller amb uniforme amb total voluntat d’ajudar els usuaris. Aquell home ho va fer fins fa pocs anys, ara es deu haver jubilat. Doncs el mateix, els empleats del metro si hi han de ser -que jo crec que sí- haurien d’estar al costat de les màquines expenedores i amb voluntat de servei. Ah, i parlar idiomes i tenir empatia amb tothom, especialment amb els turistes, que són els que més ho necessiten. Al revés del que passa ara, vaja.

Multes

Fa un parell de setmanes anava en bici pel carrer del Carme en direcció a les rambles. Quan vaig arribar a la Rambla vaig estar a punt de travessar-la en bicicleta rumb a Portaferrissa, però un sisè sentit -i veure un guàrdia urbà, tot s’ha de dir- em va fer baixar de la bici.

Sort d’aquest sisè sentit, perquè aquell urbà tenia ganes de posar multes. No van passar ni trenta segons que un skater es va saltar el semàfor vermell que hi ha davant de l’església de Betlem sota l’atenta mirada d’aquell policia, que no va trigar ni un instant a xiular i aturar-lo.

L’skater va quedar uns instants retingut i descol·locat a la cantonada de rambles amb Carme. Li van demanar la documentació, se la van mirar, el van fer patir una mica i finalment van treure la cartilla de multes com li treuen als conductors de cotxes, als motociclistes o a les bicicletes.

D’acord, ja ho entenc, cal defensar el vianant fins i tot de les imprudències dels skaters. Però diria que aquella multa va ser més per a plaer de l’urbà que per necessitat o justícia. Si tant li molestava, que li fes una mirada incriminatòria i el fes baixar del patinet, com altres vegades he vist fer o m’han fet a mi.

I no és que cregui que no s’han de posar multes també a ciclistes i skaters. Però començaria per llocs per mi especialment necessaris, carrers que tenen el seu carril bici però a on tot i això alguns ciclistes i skaters circulen per on no n’hi ha. Com succeeix sovint a la Diagonal, entre Glòries i el Mar. O a la Gran Via, entre Muntaner i plaça Espanya, ara que sàviament han baixat els carrils bici a la calçada i que la vorera central hauria de queda plenament per als que van a peu.

“¡Desgraciado!”

La megafonia del metro de Barcelona repeteix fins a la sacietat, des de fa unes setmanes, un missatge nou, en català, castellà i anglès, que pretén prevenir els passatgers contra els robatoris. Més o menys ve a dir: “Els lladres aprofiten les teves distraccions, vigila les teves pertinències”. Al principi la versió anglesa  feia una mica de vergonya aliena, la llegia una noia amb accent i dicció catalana, però fa cosa d’una setmana van rectificar i ara ja es pot escoltar en un anglès perfecte.

Dilluns al matí, a dos quarts de vuit, vaig tornar a escoltar el missatge mentre esperava que arribés el metro a l’estació d’Universitat. Les esperes al metro de Barcelona acostumen a ser breus, perquè en hores punta els combois passen cada dos minuts, així que el missatge el vaig sentir la poca estona que vaig aprofitar per seure en un dels bancs de l’estació.

Va arribar el metro, em vaig aixecar i, malgrat la meva impaciència per entrar, vaig deixar passar els passatgers que sortien del vagó. De sobte, una senyora que sortia s’ho va repensar i va fer mitja volta. Va anar directe a un home que seia com si res dins del vagó. Ella li va allargar la mà i li va espetar:

-“¡Devuélveme el móvil!”

L’home no va dubtar ni un instant i, com si res, li va tornar el mòbil que li havia robat uns minuts abans.

Ella el va agafar i va marxar aprofitant que el metro encara no havia tancat les portes, no sense abans cridar:

-“¡Desgraciado!”

Amb la passtgera ja fora el senyor es va quedar assegut com tranquil·lament. Cap dels passatgers que havien observat l’escena no va trencar el silenci contundent de qualsevol dilluns al matí. Només uns pocs vam creuar mirades còmplices, i tot va semblar continuar com si no hagués passat res.

A banda i banda del lladre seien dues noies. Una va abraçar la seva bossa, no fos cas, però va continuar asseguda al seu costat. L’altra es va aixecar i va anar cap a la porta, des d’on jo havia estat observant l’escena. Amb ella sí que vam intercanviar algunes paraules. Ella em va dir:

-“¿Lo has visto? ¿Yo no me quedo a su lado!”

I jo:

-“Sí, sí, al·lucinant”.

Quan vam arribar a plaça Catalunya el lladre de mòbils es va aixecar i se’n va anar. La noia amb qui jo havia parlat, també. Vaig treure un boli i un paperet de la butxaca del pantaló i hi vaig anotar el crit que havia fet la noia abans de marxar ja amb el seu mòbil, no volia oblidar aquella expressió que li havia sortit de tan endins: “¡Desgraciado!”.

Al metro de Barcelona: “¡Ladrón, hijo de puta!”

Divendres a la tarda, dos quarts de quatre. Estic al metro, a la línia 1, la vermella. El vagó va molt ple, com acostuma a anar en hores punta aquesta línia. Circula entre les estacions d’Urquinaona i Universitat.

Sempre m’impressiona el saber estar de tanta gent incòmodament barrejada, agafats al barrots o asseguts en aquells seients on tres s’asseuen al lloc que hauria de ser de dos, en cadires molt estretes. I tant m’impressiona la convivència de gent diversa en un espai tan reduït, com m’incomoden i em fan sentir malament fets que puntualment la trenquen.

De sobte s’intueix que uns espais més enllà hi ha un batibull. Què deu passar? Empentes. Alguns crits que no puc interpretar, no els sento prou clars. Sembla que algú reclama el seu mòbil: “¡Que me lo des, gilipollas!” No puc apreciar si el suposat lladre ho és o no, si accepta que hi ha hagut robatori o no, però la moguda es manté fins a l’estació d’Universitat.

Allà baixo i veig com de la porta del costat un passatger surt disparat a empentes. Una noia d’uns dinou any l’escup des del vagó i llença la sentència final, mentre dos empleats del metro s’ho miren sense fer-hi res:

“¡Ladrón! ¡Hijo de puta!

Es completa la xarxa ortogonal de busos a Barcelona

Mentre espera el V11 a la parada d’Urgell per anar del barri de Sant Antoni al de Galvany vaig veure que un noi jove estava informant els usuaris dels busos de la imminent desaparició del 37, que durant desenes d’anys ha unit el centre de la ciutat amb la Zona Franca.

El que era graciós és que el noi, que en teoria havia d’informar, despotricava del canvi. Es veu que tots els usuaris se’n queixaven i ell va acabar tan convençut com els viatgers que el canvi era nefast:

“És veritat, per què el treueu?” li explicava a un senyor que se li havia queixat. “Jo per mi ho han fet amb…  Hi ha gent que haurà d’agafar 2 busos verticals i dos d’horitzontals! Trigaran molt més!”

I rematava: “(l’empresa) perdrà diners amb el canvi perquè molts viatgers passaran a agafar el cotxe.  Ja van fer una mani, eh?. I per anar a Mercabarna tb anava be”.

“El metro? D’aquí a que l’inaugurin… ”

“Dubto que qui ha pres la decisió agafi el transport públic. A mi sincerament m’han decebut. Et donen una formació però després arribes a la parada i et trobes una altra cosa. T’has de justificar contínuament”.

“I és que era un bus que anava bé a adults i joves! Comunicava tota bcn amb la Zona Franca. I mira que diuen: “la xarxa de bus que uneix…”

Vaja, que TMB hauria d’escoltar més alguns dels seus joves treballadors…

L’estació de tren de Passeig de Gràcia recupera una andana decent, tres anys i mig després

L’estació de tren de Passeig de Gràcia recupera una andana decent, tres anys i mig després

Després de tres anys i mig de penúria, els usuaris de l’estació de Renfe-Adif-Rodalies de Passeig de Gràcia ja poden esperar a l’andana sense tenir la sensació d’estar en una estació com abandonada.  Aquest ha estat el temps que l’estació ha estat en obres de reforma. La plataforma es va enllestir ja fa un temps, però en canvi les andanes havien quedat pendents, o millor dit, a mig camí, tot aixecat. Encara falta enllestir-la però al menys ja no produeix la vergonya aliena que ha causat els últims anys.

Passeig de Gracia 2